divendres, 25 de maig del 2018

Amor (i mort) de pel·lícula


Annette Benning sempre ha tingut una semblança natural amb la mítica actriu de Gloria Grahame. Els vincles entre les dues actrius va quedar confirmat quan la primera va fer, a Los timadores d’Stephen Frears, un paper de femme fatale que recordava a aquell rol de Grahame a Los sobornados, de Fritz Lang, una de les seves interpretacions més cèlebres. Semblava escrit que algun dia Annette Benning faria de Gloria Grahame, de la mateixa manera que Susan Sarandon ha acabat posant-se en la pell de Bette Davis, amb qui també manté moltes semblances, gràcies a la sèrie Feud.

Benning arriba a Gloria Grahame de gran, i a punt de fer els 60 es posa en la seva pell a Las estrellas de cine no mueren en Liverpool, un film que reconstrueix els seus últims anys. Gloria Grahame va morir als 57 per culpa d’un càncer. Els darrers dies els va passar a Liverpool, la ciutat d’origen de Peter Turner, el seu jove amant, amb qui la diferència de 30 anys entre un i altre no va impedir viure una curiosa història d’amor no exempta de polèmica. Turner la va recollir en un llibre autobiogràfic que ha servit de base per la pel·lícula.

El director, Paul McGuigan, ha sabut convertir aquesta singular relació en la base d’un melodrama amb aires nostàlgics, on es combinen les referències al Hollywood clàssic i al món que va conèixer Gloria Grahame, amb els elements més dramàtics sobre la malaltia que finalment se la va emportar.
El més interessant, però, és com el film mostra l’estret vincle que es va crear entre dos personatges procedents de mons molt diferents. En aquest sentit, destaca la química que s’estableix entre Annette Benning i el seu coprotagonista, Jamie Bell. L’etern Billy Elliot, ja més grandet, es torna a marcar una seqüència de ball amb la seva coprotagonista, en la que és una de les millors seqüències de la pel·lícula.
L’estètica de la pel·lícula, amb una il·luminació i l’ús dels colors, sembla buscar un aire irreal i de somni, especialment en les seqüències que tenen lloc als Estats Units, ben diferents de les escenes d’un Liverpool de classe obrera, un entorn que contrasta amb el suposat glamour d’una estrella hollywoodenca.

Tot plegat reforça el caràcter estrany, singular i gairebé increïble d’aquesta història d’amor, l’interès de la qual és un dels puntals d’una pel·lícula que es deixa disfrutar sense grans exigències. Indicada, sobretot, per amants del cinema clàssic i espectadors amb ganes d’esplaiar-se en les llàgrimes, perquè és un d’aquells drames sentimentals que fan plorar, i bastant.