Summum ius, summa iniuria

La indignació general per la interlocutòria de la Jutge Lamela decretant presó provisional sense fiança al vicepresident i set exconsellers del govern Puigdemont, està més que justificada. Es tracta d’una mesura desproporcionada, innecessària i inoportuna, inspirada més en una aplicació “justiciera” de la llei del més fort, que en l’esperit finalístic de resoldre els conflictes humans i socials de manera intel·ligent i constructiva. 

No es només que una decisió d’aquest tipus, presa tan irresponsablement, pugui provocar la guspira fatal que activi una crispació que no afavoreix ningú, sinó que també constitueix un nyap jurídic que no passa el sedàs del més  elemental sentit comú: ni hi havia risc de fuga, ni de reiteració “delictiva”, ni de destrucció de proves (quines?). La gravetat dels suposats delictes que se’ls imputen (sedició, rebel·lia) són una mera excusa per exercir un rigor abusiu i lacerant, màxim tenint en compte que els polítics empresonats encara no han estat jutjats i que la presó provisional és una mesura excepcional, pensada òbviament per un altre perfil de conductes i persones. Res d’això importa: si la decisió judicial és excessiva o no ajustada a Dret, ja la revocarà (o no) si un cas el Tribunal Superior, i aquí pau i després glòria. És aberrant que certes resolucions judicials de tanta transcendència social puguin quedar impunes.

El Dret Romà ja tenia una màxima prou eloqüent, atribuïda a Ciceró, per alertar de la temptació egòlatra d’aquells que tenen el poder de jutjar: “súmmum ius summa iniuria”. L’aplicació estricta, rigorosa, de la llei només condueix a la injustícia. A major dret, major dany. Quant més Dret, més abús, més ignomínia. Una paradoxa, potser, però una realitat evident.

Què lluny estem de la civilització, ponderació, i seny del sistema judicial anglosaxó, on és coneguda la seva definició de jutge: jutge és aquella persona de bé, honesta, sensible i equànime, i que si a més a més sap Dret, millor que millor. Un altre país, una altra cultura democràtica.                                               

 

                                                            NINOTS. J Batllori. La Vanguardia