Que el fet d’haver llegit el llibre La pell freda de Sánchez Piñol no us aturi a anar a veure
aquesta pel·lícula. L’adaptació, malgrat no és exacta, és força fidel – va
ser revisada pel propi Sánchez Piñol – sobretot en l’essència.
Enmig d’un paisatge volcànic i feréstec (està filmada a Lanzarote i Islàndia), amb
cels amenaçadors i núvols canviants, amb
un mar encabritat i ferotge, hi ha un vell i tronat far, prop d’una no menys
desgavellada caseta de fusta. La mateixa vellesa de les dues úniques construccions de l’illa incrementen la bellesa de l’entorn.
És l’any 1914. Un home arriba a l’illa amb l’àrida feina
d’observar i enregistrar els vents durant un any. Però la seva tasca és
col·lapsada per la companyia d’un vell mariner de poques paraules i costums gens
convencionals i els atacs nocturns i gairebé diaris de milers d’uns éssers que
sorgeixen del mar quan es fa fosc. La seva ocupació diürna serà enginyar nous
sistemes de defensa cada dia per quan arribi la nit.
Un d’aquests éssers és l’Aneris, una granotota preciosa, que
es mou amb una agilitat d’iguana. Ella transmet només amb els seus moviments una tendresa
serena, aconseguint una sincera complicitat amb l’espectador. Potser el passat
obscur dels dos homes fan ressaltar la seva “personalitat” senzilla i honesta i
esdevé la més propera i comprensible dels tres personatges.
És una pel·lícula dura on hi ha escenes violentes, sí, però el
fet que sigui una violència de supervivència per les dues parts la fa més
“digestiva”.
Carme Bohera
1 comentari:
Entenc molt bé que s'hagi triat indrets d'Islàndia per recrear ambients lúgrubes per aquesta obra.
Publica un comentari a l'entrada