dimecres, 1 de novembre del 2017

La pell freda

Que el fet d’haver llegit el llibre La pell freda  de Sánchez Piñol no us aturi a anar a veure aquesta pel·lícula. L’adaptació, malgrat no és exacta, és força fidel  –  va ser revisada pel propi Sánchez Piñol – sobretot en l’essència.
Enmig d’un paisatge volcànic i feréstec  (està filmada a Lanzarote i Islàndia), amb cels amenaçadors i  núvols canviants, amb un mar encabritat i ferotge, hi ha un vell i tronat far, prop d’una no menys desgavellada caseta de fusta. La mateixa vellesa de les dues  úniques construccions  de l’illa incrementen la bellesa de l’entorn.

És l’any 1914. Un home arriba a l’illa amb l’àrida feina d’observar i enregistrar els vents durant un any. Però la seva tasca és col·lapsada per la companyia d’un vell mariner de poques paraules i costums gens convencionals i els atacs nocturns i gairebé diaris de milers d’uns éssers que sorgeixen del mar quan es fa fosc. La seva ocupació diürna serà enginyar nous sistemes de defensa cada dia per quan arribi la nit.
Un d’aquests éssers és l’Aneris, una granotota preciosa, que es mou amb una agilitat d’iguana. Ella transmet  només amb els seus moviments una tendresa serena, aconseguint una sincera complicitat amb l’espectador. Potser el passat obscur dels dos homes fan ressaltar la seva “personalitat” senzilla i honesta i esdevé la més propera i comprensible dels tres personatges.  

És una pel·lícula dura on hi ha escenes violentes, sí, però el fet que sigui una violència de supervivència per les dues parts la fa més “digestiva”.

Tècnicament és perfecta i la fotografia una meravella. Podria afirmar que,  tot i que en les escenes dels atacs dels granotots no s’escatima res de crueltat, és una cinta bellíssima. Per a mi ha estat un gaudi absolut la seva visió. 

Carme Bohera



1 comentari:

Joan ha dit...

Entenc molt bé que s'hagi triat indrets d'Islàndia per recrear ambients lúgrubes per aquesta obra.