Ian McEwan i Grahan Swift tenen en comú ser grandíssims escriptors
i haver nascut a finals dels 40 a Anglaterra. Ara ens lliuren dues novel·les curtes on tornen a
mostrar el seu magisteri. El primer, després del merescut èxit de "La llei
del menor", juga de nou amb el seus personatges -una dona i dos germans,
un dels quals és el seu marit i l'altre
el seu nou amant- amb "Closca d'anou" (Anagrama en català i castellà)
vistos des d'una perspectiva impossible, la del fill encara no nascut que
percep el món des de la panxa de la protagonista. El segon, a "El Domingo
de las Madres" (Anagrama) ens ofereix la història d'una criada que se'n va
al llit amb un jove de classe alta a punt de casar-se amb una altra dona del
seu cercle social elitista. Recomano aquest llibre molt especialment. És, en la
seva brevetat, una autèntica joia que, per cert, acaba amb reflexions
lluminoses sobre la literatura i la "veritat", definida com la
fidelitat a la matèria de la vida i l'intent de capturar "la percepció
mateixa d'estar viu".
Aconsello també dos autors catalans en
castellà. Gonzalo Torné ens explica a "Los años felices" (Anagrama)
la relació entre un grup d'amics a Nova York en un moment indeterminat dels
anys 60 o 70. Els lectors d'aquest post s'estranyaran de la meva recomanació,
ja que acostumo a primar els narradors fluids i austers, quan aquest cas és més
aviat del que podem anomenar " excel·lent escriptor de frases", ple
d'expressions brillants que no sempre van en benefici del recorregut de
l'experiència lectora però sí d'una profunda reflexió sobre l'amistat. Pel que
fa a la Sònia Hernández, presenta el que per mi és el seu millor llibre,
"El hombre que se creía Vicente Rojo" (Acantilado), on es desenvolupa
un joc d'identitats en la relació d'una dona i la seva filla amb un probable
impostor que diu ser el gran pintor catala-mexicà Vicente Rojo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada