divendres, 30 de juny del 2017

La Plaça del Sol i la Rosa de Foc.

El dia 21 de juny els activistes de Greenpeace van regalar a Barcelona el motiu d’una fotografia que va reproduir-se a mig món, engrandint el prestigi de ciutat avançada en la defensa de les causes justes. Ignoro les característiques de la pintura amb què van transformar la plaça de Francesc Macià en un Sol impressionant. Només sé que era ecològica, però potser s’assecava lentament i el pas de vehicles podia empastifar les calçades de les zones properes. De ser així, s’entendria la ràpida mobilització dels serveis de neteja urbana, altrament la pressa semblaria xocar amb l’ideari de l’equip de govern municipal.


L’objectiu de Greenpeace era recordar la necessitat d’accelerar el canvi de model energètic davant no solament els advertiments dels científics, sinó de les evidències de l’escalfament planetari. L’elecció de Barcelona per fer-hi aquesta acció suposo que va ser per la capacitat de ressonància mundial que ha adquirit la ciutat les darreres dècades, però, sobretot i en un sentit menys positiu, perquè ens trobem sotmesos a unes polítiques  energètiques i econòmiques d’Estat marcadament retrògrades.

En les ressenyes de les presentacions del meu llibre, La senectud del capitalismo. Un reto a la juventud, s’ha posat l’accent més en la seva dimensió ètica, d’epístola moral o d’art de viure que en la seva dimensió econòmica i ecològica. No és cap retret ans el contrari, ja que qui va elegir per presentar-lo a persones eminents de camps allunyats de l’economia vaig ser jo mateix. Però la gravetat dels fenòmens climàtics m’obliguen a recordar breument el fil argumental ecològic, econòmic i social que travessa el llibre de la primera a la darrera pàgina.

La mundialització capitalista clàssica, induïda per la recerca de fonts energètiques i matèries primeres barates, variades i abundants, ha anat agafant complexitat amb la difusió global de la tecnologia, la millora i abaratiment dels mitjans de transport i la caiguda o permeabilitat dels blocs  “comunistes”. Tot això permet els capitalistes d’anar a la recerca dels sous més baixos, es trobin o es trobin, per la producció de mercaderies. Aquesta dispersió i desigualtat de la classe obrera implica una pèrdua de la consciència de classe i, fins i tot, de la pròpia noció de classe social. La massificació i lenta millora dels treballadors dels llocs més retardats coincideix amb la terciarització, l’empobriment i la precarietat creixent dels treballadors dels llocs avançats, o la seva marginació, què afecta particularment els joves. Aquesta situació dificulta les lluites els treballadors i fins i tot pot induir, com estem veient, a la desafecció política o a apostar per opcions xenòfobes, excloents i anti ecològiques.

Simultàniament a la dispersió i a la crisi d’identitat de la classe treballadora, s’accelera la concentració capitalista. L’1 per cent de la població mundial ja posseeix tant com el 99 per cent restant. Són 75 milions de rics front a 7.425 milions de persones més. D’aquesta desproporció neixen totes les actuals fantasies monstruoses “de rics”: la immortalitat, el turisme espacial, la residència extraterrestre... El pitjor de tot és que orienten i financen les recerques científiques i tecnològiques per realitzar-les, així com aquelles que poden fer cada cop més prescindibles els “altres”, començant per la robòtica, passant per la degradació humana a través dels mitjans de comunicació, els nous paradigmes “morals” i les drogoaddiccions, fins arribar a les guerres obertes i al segrest i assassinat dels nens de totes les calcutes del món per extreure’n els òrgans o fer-ne altres barbaritats... L’argument immoral dels “rics” per justificar les seves opcions i privilegis, sempre és el mateix: “allò que comença per nosaltres amb el temps s’acaba difonen a la resta”. Mentre, posen interminables traves a aquelles opcions que es basen en arguments morals igualitaris, talment l’energia solar, ja que el Sol surt per a tothom. Però si no defallim, un dia, la nostra ciutat, enlloc d’esdevenir literalment una Rosa de Foc en un planeta ardent, recordarà aquell dia juny de l’any 2017 com una fita vers un temps millor i  la plaça Francesc Macià (o com es digui aleshores) prendrà el sobrenom de la Plaça del Sol, amb el beneplàcit de la gent de Gràcia. Bon estiu!