El dia 23 d’abril de 1794 va ser
guillotinat Guillaume Chrétien de Lamoignon de Malesherbes. Havia estat
director de la Librairie, altrament
dit, censor real, sota Lluis XV I Lluís XVI. Semblarà curiós avui que en
l’exercici de la seva funció mantingués una estreta relació amb Diderot i fos
un fort impulsor de la Enciclopèdie.
No va ser això, lògicament, el que el va dur a patir una tràgica mort sota el Terror revolucionari, ni potser tan sols haver estat ministre, per breus períodes, de
Lluís XVI, sinó la seva lleialtat monàrquica que el va fer abandonar la
dedicació a la botànica l’any 1792 per defensar el rei com a jurista. Uns cent
anys més tard, Gabriel Fauré va compondre el Requiem en el número 154 del boulevard
parisenc que du el nom de Malesherbes, al començament del qual va viure també
durant vint-i-set anys Marcel Proust.
Sang, música, recerca del temps
perdut, dia de Sant Jordi, botànica... inclinen a pensar en llibres i en les roses
vermelles cultivades en hivernacle, esplendoroses i sense perfum que omplen
aquests dies els carrers de la ciutat. Mentre les multituds ens hi
passegem, jo veig com a contrapunt a les roses “perfectes” i inanimades i a les
empentes i trepitjades dels veïns ocasionals, les “males herbes” del meu solitari
tros de terra del camp tarragoní. Els pagesos troben que les herbes “fan brut”
perquè consideren que tenir els camps nets és que no s’hi vegi cap ni res que
pugui “competir” amb els seus cultius. No els critico. Viure del camp ha estat
molt dur i els avenços tècnics i la química han alleujat molt la seva feina.
Tot i això, en queden pocs. Els joves que segueixen en l’ofici s’han hagut
d’espavilar concentrant terres, innovant tècnicament i adaptant-se a la
demanda. Aquesta demanda, majoritàriament urbana, sovint té poc a veure amb
l’harmonia dels camps, amb els cicles estacionals i amb la proximitat. Ens hem
acostumat a tenir de tot a tothora. O fins i tot volem, en un dia, comprar
milions de roses...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada