No falta massa perquè el proper
26 de febrer s’anunciïn els guanyadors dels premis Òscar. Fa poc, Judith Vives
ens referenciava en aquest blog la pel·lícula La la la land (La ciudad de las estrellas), que amb 14 nominacions
ha igualat el nombre màxim de nominacions assolides - fins ara aconseguit per Titanic, que finalment va
obtenir 11 dels 14 premis, i Eva al desnudo, que en va obtenir 6 - convertint-se en una clara candidata a obtenir
un nombre important de premis.
No sabem encara quants premis
assolirà La la la land, però sí sabem el nom de les seves competidores, i entre
les 9 pel·lícules que lluiten pel premi a la millor pel·lícula vull presentar
avui Manchester frente al mar, dirigida per Kenneth Lonergan, director americà, que ha escrit també el guió de
la pel·lícula i l'ha portada a la pantalla amb equilibri i ofici, convertint-la
en una bona competidora pel premi a la millor pel·lícula.
Ha tingut 6 nominacions: millor
pel·lícula, millor director, millor actor principal, millors actor i actriu
secundaris i millor guió original. És una pel·lícula americana amb sabor europeu, una mica com el seu títol, que
fa referència al nom de la ciutat americana on transcorre una bona part de la
història, que té arrels en el nom de la ciutat anglesa del mateix nom.
Es tracta d’una pel·lícula
sobre sentiments, pèrdua i dolor; i, sobretot sobre el pes que els fets
dolorosos i les culpabilitats deixen per sempre sobre la persona humana,
carregant la motxilla que l'acompanya durant el camí de la vida i que el fan
més pesat o més planer.
Lee Chander (Casey Affleck, nominat al millor actor
principal, per una gran interpretació) porta en la seva motxilla una pesada
càrrega, provocada per successos dolorosos ocorreguts en el passat, i en un
moment determinat ha de tornar a afrontar el seu passat alhora que compartir el
camí, fent-se'n càrrec com a tutor, amb el seu nebot adolescent Patrick (Lucas Hedges, nominat al millor actor
secundari). Si la diferència generacional ja pot fer aquesta tasca difícil,
haver-ho de fer carregant una motxilla molt pesada pot fer-ho encara més, i
fer-ho amb naturalitat i humanitat pot ser l'objecte d'un guió també nominat al
premi. I encara que els dos protagonistes masculins siguin el nucli de la
pel·lícula, la dona que els acompanya, Randi, l'ex-esposa de Lee (Michelle Williams) fa una interpretació
menys extensa, però igualment intensa que ha vist també reconeguda la seva
feina amb una nominació al premi de millor actriu secundària.
És una pel·lícula dramàtica,
dura, ben dirigida i ben interpretada. Una història d'humanitat amb uns pocs tocs d'humor escampats com una
mica de sal en un menjar que ja és especiat. Una bona candidata a prendre-li un
trosset del pastís a La la la land, totes dues molt interessants de veure per
copsar la gran diversitat de gèneres que pot tenir el bon cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada