divendres, 9 de setembre del 2011

'Visa pour l’image', una mirada incomplerta


Explica Jean-François Leroy, fundador i director del prestigiós Festival Internacional de Fotoperiodisme ‘Visa pour l’image’, que el periodisme faria bé d’abandonar l’ús ‘gairebé sistemàtic’ del condicional ("l'assassinat s'hauria comès"/ "Bin Laden hauria mort quan...") en benefici de la seva credibilitat. Els fotoperiodistes, apunta, són en aquest aspecte molt més sincers que els seus companys redactors, senzillament perquè una imatge no especula, només mostra.
Una visita a la –ja- 23a edició d’aquest certamen, que se celebra fins l’11 de setembre a Perpinyà, serveix per corroborar aquesta reflexió professional però també per plantejar noves preguntes.
D’una banda, haurem de donar la raó a Leroy i al bany de realitat que emana dels excepcionals reportatges de Rodrigo Abd, Barbara Davidson, Bertrand Gudillère o Ed Ou, entre altres fotoperiodistes presents. Els seus documents parlen sense filtres –ni condicionals- de conflictes socials i humans arreu, alguns oblidats pel món, altres ampliats amb la lupa dels mass media.
Però si és cert que aquests fotògrafs parlen en “temps present” a través de les seves imatges, també ho és que la fotografia periodística demana ser contextualitzada i ampliada amb informació. Ens calen les paraules, encara que una imatge en valgui més que mil, encara que sovint emprem –maldestrament- el condicional.
És des d'aquest punt de vista que un es pregunta si certàmens com el ‘Visa’ pequen en certa manera d'esteticistes, presentant massa sovint exposicions de temàtiques diferents una al costat de l'altra, atorgant a la informació textual un paper molt secundari i, en definitiva, prioritzant l’impacte visual de les fotografies a la informació que aporten. Així, la sensació que s'ofereix una mirada incomplerta és inevitable.
Dit això, i sense voler caure en l'hipercriticisme, cal que el visitant faci l’exercici de calibrar si el seu grau de satisfacció amb el què ha vist rau en l'experiència estètica de les fotografies –grans fotografies, algunes- o bé en l’encert de l’organització en la selecció i disposició de les imatges, i en el seu major o menor esforç per fer entendre les realitats que es mostren. En definitiva, on resideix el gust per la fotografia periodística de conflictes i drames humans?
Jo, que vaig ser a Perpinyà el darrer cap de setmana, encara dubto. Sembla que ens trobem davant d’un bon exemple de diàleg entre ètica i estètica, dos disciplines filosòfiques condemnades a conviure, i en aquest cas concret, a polemitzar. Som al cap del carrer.
Bona temporada!

2 comentaris:

carme ha dit...

Està ben plantejat....el problema; i ben construït....l'article. FELICITATS

Pau ha dit...

moltes...gràcies!