diumenge, 19 de febrer de 2017

L'Òpera del dilluns

Ahir es va saber que el gran tenor suec Nicolai Gedda havia mort fa uns dies a l'edat de 91 anys. Retirat des del 2003 va tenir una llarguíssima carrera i era un dels cantants d’òpera  més emblemàtics del seu temps.

Avui, com a un petit homenatge, l’escoltarem en un enregistrament antiquíssim interpretant “Che gelida manina” de la Boheme.



divendres, 17 de febrer de 2017

Moonlight o la por de ser un mateix

Moonlight comença com un capítol de la primera temporada de The Wire, i mica en mica, de manera gairebé imperceptible, es converteix en una delicada i subtil història d’amor entre dos homes de raça negra. Aquest detall és, de fet, el que menys importa, perquè el que de veritat explica Moonlight és la forma com la por ens porta a convertir-nos en una cosa que no som.

Però és ben cert que el caràcter protagonista, Chiron, un noi afroamericà de família desestructurada en un barri suburbial de Miami, dota aquesta història d’una nova dimensió poques vegades vista a les pel·lícules. Moonlight s’estructura en tres capítols que mostren les tres etapes en la transformació de Chiron. De ser un nen escanyolit i sensible, amb el sobrenom de “little”, passa a convertir-se, ja d’adult, en aquest “Black” musculat i d’aparença agressiva i violenta. En el capítol del mig Chiron és senzillament Chiron, i és en aquest moment de la seva vida quan té lloc un fet que el marca per sempre i, també, l’espantarà tant que el portarà a construir una autèntica cuirassa física per amagar sota capes de musculatura l’autèntica naturalesa de la seva personalitat.

El film, de cocció lenta, no s’estalvia un retrat social d’una realitat que sí que coneixem gràcies a d’altres films, sèries com The Wire o, senzillament, llegint les notícies sobre la realitat dels suburbis afroamericans de les grans ciutats dels Estats Units. Aquest retrat esquemàtic queda excessivament pla i ple de llocs comuns, però també és necessari per contextualitzar la realitat d’un personatge que se sent una cosa, però que per la realitat social que l’envolta i el pressiona, es veu abocat a convertir-se en una altra. La inesperada evolució, en tots els sentits, del personatge de Chiron, és el més interessant de Moonlight, una pel·lícula la subtilesa, elegància i finesa de la qual compensa els seus propis tòpics, en alguns moments la manca de ritme i també les el·lipsis que supleixen mancances de guió i definició de personatges. A canvi d’aquests defectes, ens regala el retrat delicat i preciós de la espurna que fa néixer una història d’amor, amb els tensos silencis, les mirades, els gests i l’emoció de les grans revelacions.




dijous, 16 de febrer de 2017

EL NÚVOL amplia continguts i proposa un Verkami

                                                       Foto: Josep M.Cortina

El NÚVOL, digital de cultura,  és una publicació que des de fa cinc anys està present a la xarxa i fa una significativa tasca de difusió del món cultural. Hi escriuen molts autors que comparteixen, de forma col·laborativa i desinteressada, les seves idees i coneixements sobre tota mena d’esdeveniments en el camp de la de literatura, la música, el cinema, l’art, la fotografia i en general de tota l’actualitat cultural. Té més de 100.000 lectors cada més  i un prestigi àmpliament reconegut. Com saben els lectors del Blog jo hi escric sovint articles sobre temes de fotografia.

Ara NÚVOL té el projecte d’ampliar continguts i oferir-los en formats nous: llibres digitals, Revista anual en paper i la publicació física d’alguns llibres. Per això han posat en marxa un procés de participació en el finançament d’aquestes activitats a través d’un Verkami en el que els lectors, que reben gratuïtament els continguts actuals, poden també col·laborar de manera més activa. El seu, editor, Bernat Puigtobella, us ho explica en aquest vídeo:


Aquells que puguin estar interessats en aquest projecte poden entrar a la pàgina de Verkami  a través del següent enllaç:


Allí trobaran explicades amb detall les diferents fórmules de col·laboració i les seves recompenses.


dimecres, 15 de febrer de 2017

Les lavandes


De tant en tant la pintora surt a passejar i a pintar la natura. En aquesta occasió s'acosta a la Provença i ens regala aquestes magnífiques escenes dels camps de lavandes.

Clickeu a sobre per veure totes les imatges



dimarts, 14 de febrer de 2017

Manchester frente al mar

No falta massa perquè el proper 26 de febrer s’anunciïn els guanyadors dels premis Òscar. Fa poc, Judith Vives ens referenciava en aquest blog la pel·lícula La la la land (La ciudad de las estrellas), que amb 14 nominacions ha igualat el nombre màxim de nominacions assolides - fins ara  aconseguit per Titanic, que finalment va obtenir 11 dels 14 premis, i Eva al desnudo, que en va obtenir 6 -  convertint-se en una clara candidata a obtenir un nombre important de premis.

No sabem encara quants premis assolirà La la la land, però sí sabem el nom de les seves competidores, i entre les 9 pel·lícules que lluiten pel premi a la millor pel·lícula vull presentar avui  Manchester frente al mar, dirigida per Kenneth Lonergan, director americà, que ha escrit també el guió de la pel·lícula i l'ha portada a la pantalla amb equilibri i ofici, convertint-la en una bona competidora pel premi a la millor pel·lícula.
Ha tingut 6 nominacions: millor pel·lícula, millor director, millor actor principal, millors actor i actriu secundaris i millor guió original. És una pel·lícula americana amb  sabor europeu, una mica com el seu títol, que fa referència al nom de la ciutat americana on transcorre una bona part de la història, que té arrels en el nom de la ciutat anglesa del mateix nom.

Es tracta d’una pel·lícula sobre sentiments, pèrdua i dolor; i, sobretot sobre el pes que els fets dolorosos i les culpabilitats deixen per sempre sobre la persona humana, carregant la motxilla que l'acompanya durant el camí de la vida i que el fan més pesat o més planer.
Lee Chander (Casey Affleck, nominat al millor actor principal, per una gran interpretació) porta en la seva motxilla una pesada càrrega, provocada per successos dolorosos ocorreguts en el passat, i en un moment determinat ha de tornar a afrontar el seu passat alhora que compartir el camí, fent-se'n càrrec com a tutor, amb el seu nebot adolescent Patrick (Lucas Hedges, nominat al millor actor secundari). Si la diferència generacional ja pot fer aquesta tasca difícil, haver-ho de fer carregant una motxilla molt pesada pot fer-ho encara més, i fer-ho amb naturalitat i humanitat pot ser l'objecte d'un guió també nominat al premi. I encara que els dos protagonistes masculins siguin el nucli de la pel·lícula, la dona que els acompanya, Randi, l'ex-esposa de Lee (Michelle Williams) fa una interpretació menys extensa, però igualment intensa que ha vist també reconeguda la seva feina amb una nominació al premi de millor actriu secundària.

És una pel·lícula dramàtica, dura, ben dirigida i ben interpretada. Una història d'humanitat  amb uns pocs tocs d'humor escampats com una mica de sal en un menjar que ja és especiat. Una bona candidata a prendre-li un trosset del pastís a La la la land, totes dues molt interessants de veure per copsar la gran diversitat de gèneres que pot tenir el bon cinema.



diumenge, 12 de febrer de 2017

L'Òpera dels dilluns

En Juan Diego Flórez, des de fa anys el millor tenor lleuger del món, farà un recital aquest proper dimarts al Palau de la Música. Malauradament jo no hi aniré però aquesta setmana tots el podrem escoltar cantant al Blog. interpretant la vibrant ària "Possente amor mi chiama" del Rigoletto de G.Verdi. Quina veu!


divendres, 10 de febrer de 2017

Sueño de una noche de verano. Versió de Deisy Portaluppi

El passat Setembre, per recomanació d’un familiar, vaig acostar-me al petit teatre Almeria, al barri de Gràcia, per veure una obra que presentava el treball de final de curs de dotze alumnes de l’escola de teatre Estudi Laura Jou. La meva sorpresa va ser trobar-me amb un espectacle i un conjunt d’actors que superava en molt el seu suposat nivell d’aficionats.
Es tracta de muntatge “Sueño de una noche de verano. Versió de Deisy Portaluppi” escrita i dirigida per un dels seus professors, l’actor i Director Ivan Morales. Amb un plantejament molt imaginatiu i un ritme vibrant l’obra ens explica com la genial directora sud americana Deisy Portaluppi reuneix al seu voltant una sèrie dels millors talents emergents de llatinoamèrica - recreant, amb un llenguatge pretesament contemporani, el clàssic de Shakespeare. Amb la col·laboració d’aquesta singular i delirant troupe - on els actors parlen en les seves llengües: català, castellà, anglès i italià - prepara i assaja l’espectacle fins a l’extenuació dels actors i el gaudi dels espectadors.

Una funció per passar una bona estona i per constatar una vegada més l’excel·lent nivell del teatre català i de la presència magnífica joves actors i actrius que confirmen un brillant futur.  El repartiment inclou els noms de: Alba Encabo, Albert Salazar, Ángela Cervantes, Berta García, Carla Linares, David López,Gemma Sastre, Iraida Martos, Ivette Callis, Judit Cortina, Sara Diego, Roser Vilajosana, alguns dels quals estan començant ja una interessant carrera professional.


Ara, després de l’èxit de les dues primeres temporades l’espectacle torna a l’Almeria, al carrer de Sant Lluis, 64, del 15 de Febrer al 5 de Mars. Podeu adquirir les entrades a través de la pàgina web de la sala on trobareu els horaris de les representacions i on a més gaudireu d’un descompte del 30%.


dijous, 9 de febrer de 2017

Viladecans dibuixa Martí Pol


Si tot passejant per la ciutat passeu un dia d’aquests per la cantonada de Rambla de Catalunya i el carrer de Còrsega, aprofiteu per entrar al vestíbul de Can Serra, la seu de la Diputació de Barcelona i podreu veure una petita exposició però de contingut prou interessant.

Es tracta de les pintures que Joan Pere Viladecans ha fet per il·lustrar un llibre de bibliòfil sobre poemes de Miquel Martí Pol. Enciclopèdia Catalana ha fet dues edicions de Salveu-me la mirada: una de 999 exemplars, que té un preu de 2.400 euros, i una altra de col·leccionista de 50 exemplars que en costa 4.900. Joan Pere Viladecans ha realitzat 17 gravats -presentats com a tríptics: i un altre gravat, fet a partir d’un retrat fotogràfic de Martí i Pol, i les sobrecobertes dels cinc quaderns en què estan dividits els 130 poemes de l’antologia.
A més de les pintures podreu veure també alguns exemplars del llibre i el seu estoig, unes peces destinades al mercat de col·leccionista.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Ginger bar

El Ginger no és un restaurant, sinó una cocteleria, però jo sempre hi he anat a sopar; bé, potser caldria dir a “picar alguna cosa” amb un bon vi i una excel·lent música. Hi serveixen una desena de platillos freds i tres o quatre plats del dia, calents. Dit això podria semblar que la cuina està poc cuidada, ja que no n’és l’oferta principal, però  aniríeu errats. La propietària, la Janet Gormally, una anglesa que va passar per bones cuines de Londres abans d’obrir “El Salón”, un restaurant prop de correus, que va traspassar el 2005 després de deu anys de bon fer, cuida molt la proposta culinària. És al restaurant on va conèixer en Pep Buxens, i amb ell com a soci, va obrir el 2002, el Gínger, on és en Pep qui te cura de la part líquida i auditiva del negoci amb molt d’encert també.

Jo sempre demano el tàrtar de tonyina, un dels millors que he provat i, segons amb qui comparteixi taula, hi afegeixo la brandada de bacallà amb tomàquet dolç o un dels calents estrella: el pastisset de foie fresc a la planxa i poma. Tots els plats calents del dia solen ser un encert per completar l’àpat, depenent de la gana. Per acabar, podeu provar un dels seus còctels, també en tenen sense alcohol, el millor: el Ginger mojito, amb molt gust de gingebre. Hi podeu afegir unes catànies (cal demanar-les perquè no són a la carta).

El local té dues entrades, en prefereixo la del carrer Lledó, amb un espai acollidor de 2 o 3 taules i finestra al carrer, però també s’entra per la Palma de Sant Just, on podeu pujar a un altell amb tres o quatre taules més o baixar a una petita sala intermèdia, més apropiada per prendre una copa. La decoració és molt anys seixanta, i el cert és que la darrera vegada vaig observar que alguna de les butaques sembla que no s’hagi canviat des de llavors, però la llum tènue de cocteleria i la música sempre encertada creen un caliu, que, sobretot ara l’hivern, s’agreix especialment.


 Obert de dimarts a dissabte de 19:30 a 3:00
C/Palma de Sant Just, 1 C/ Lledó, 2
08002 Barcelona
Tel. 933105309


dimarts, 7 de febrer de 2017

100 fotos sense Photoshop

Un bon amic i fidel seguidor del Blog, en Llorenç F. em fa arribar aquest enllaç amb una selecció de 100 fotos meravelloses fetes sense trucs ni manipulacions de Photoshop.
Són tan espectaculars que he decidit compartir-les amb la resta de lectors.
Aquí les teniu.

Clikeu sobre la foto per veure la sèrie


diumenge, 5 de febrer de 2017

L'Òpera dels dilluns

La versió de El Trovador que varem veure el darrer dimarts emesa des del Royal Opera House va ser excel·lent. Son innombrables els passatges que escoltaríem una i una altra vegada d’aquesta joia verdiana. Per això no em resisteixo a oferir-vos-en  novament un aquesta setmana. Avui us proposo l’ària "Stride la vampa" en la que Azucena, la filla de la bruixa,  rememora - just després del famós cor dels gitans - el moment en que la seva mare va ser cremada a la foguera.

La interpreta una de les més grans mezzo-sopranos del segle XX, Fiorenzza Cossoto, en un enregistrament del 1977 dirigit per Ricardo Muti




divendres, 3 de febrer de 2017

Coses que no entenc ( o sí ) XXIV

. Que Aznar hagi dimitit de President del PP per la política de diàleg amb Catalunya quan ell va pactar, quan li convenia, allò que no està dit amb Convergència i en Pujol.

. Que l’inefable President del Govern menteixi en parlar de la web de la Generalitat, dient que no té versió castellana, faci el ridícul més espantós, i no passi absolutament res.

. Que amb els seus precedents l’Antonio Hernando, portaveu del PSOE, s’atreveixi a dir  amb tanta seguretat que no aprovaran els Pressupostos que presenti el PP.

. Que AQUAMED, l’empresa pública encarregada de la supervisió de reconegui que, després de donar per correctament acabades les obres de depuració de Flix, encara quedin per extreure uns 80.000m3 dels llots, que representen al voltant del 9% del total.  I que no passi res de res!

. Que ara resulti que en Mariano Rajoy s’ha convertit també amb un home del temps!

. Que aprofitant-se de la indiscutible relliscada del jutge Vidal el agents polítics, opinadors i tertulians de tota mena la distorsionin i carreguin sense aturador contra el procés, el Govern i qualsevol posició favorable al Referendum i les iniciatives per intentar portar-lo a terme.


dijous, 2 de febrer de 2017

dimecres, 1 de febrer de 2017

Gorges Moustaki

Giuseppe Mustacchi, conegut com a Gorges Moustaki, és un cantant que va neixer a Alexandria ( Egipte) fill d'una famíla d'origen grec. Va fer la major part de la seva carrera a França. Gran admirador de Georges Brassens a qui considerava el seu mestre fins al punt que va utilitzar el seu nom en el seu pseudònim artístic. Va ser parella d'Edith Piaf per a qui va compondre moltes cançóns i entre elles la mítica "Milord".
Va ser molt apreciat a Catalunya i Marina Rosell, gran amiga, va traduïr i versionar molts dels seus gran èxits. L'escoltarem avui en "Ma liberté", una de les seves cançons més emblemàtiques



dimarts, 31 de gener de 2017

La màquina d'escriure: Dues magnífiques exposicions

Possiblement tots els lectors d'aquest blog - excetpte els més joves -  han utilitzat força les màquines d'escriure, i la gran majoria les han arraconat i passat a escriure - com jo ho estic fent ara al preparar aquesta entrada - amb un ordinador portàtil o un estri similar. Hi ha, però, persones  que les segueixen utilitzant, sigui per raons afectives, o perquè no els interessa fer el canvi a les noves formes d'escriure. Josep Maria Espinàs, per exemple, n'és un usuari confés. Potser tampoc els actuals teclats dels ordinadors portàtils poden estar massa tranquils, ara que cada cop estan més perfeccionades les tècniques  d'entrada per veu, però això són figues d'un altre paner.


Les màquines d'escriure  realment pràctiques no són tan antigues com podríem creure.  De fet, durant els segles XVIII i XIX hi va haver diversos models i patents de màquines, però cap d'elles va assolir èxit industrial perquè encara no estaven prou perfeccionades. No es pot dir per tant que la màquina d'escriure tingui un únic pare. Un dels primers models que realment va tenir èxit va ser el que va inventar Christopher Sholes el 1867, que va ser comercialitzat per Remington and Sons, que eren fabricants d'armes i de màquines de cosir.

Abans d'arribar als models que hem conegut s'ha passat per diversos antecedents i millores: En algunes màquines pioneres el salt de línia anava amb pedal (com els de les de màquines  de cosir), després es va desenvolupar la “palanca de desplaçament del carro”. Primer només s'escrivia en  majúscules, després es va disposar la tecla que permetia canviar de majúscules  a minúscules. En les primeres màquines, no es veia immediatament el que s'escrivia. Obtenir la visibilitat immediata va ser un avenç.

Notem que les màquines d'escriure, i ara els teclats dels ordinadors,  tenen les lletres del teclat disposades de la mateixa forma. S'anomena teclat QWERTY perquè aquestes lletres són les que es disposen en primer lloc en la primera línia alfabètica. Això es va fer així per aconseguir que els martells de les lletres xoquessin els menys possible entre sí, estudiant la freqüència de tecleig de les lletres. I ara ha esdevingut un estàndard.
L’any 1948 el producte Lexicon 80 va consagrar Olivetti com una empresa molt bona en el disseny de màquines d’escriure, amagant les palanquetes sota un plàstic gris. Li va valdre estar a diversos museus de disseny.
Una millora important va ser l'aparició de les màquines d'escriure elèctriques. IBM, amb la seva màquina IBM Selectric, que va disposar les lletres en una bola semblant a una pilota de golf, es va apuntar un èxit important.

Com veieu, hi ha forces coses que els més grans podem explicar als més joves sobre aquest artefacte, ara ja quasi jubilat. Però encara podrem fer millor l'explicació si anem junts a alguna de les dues magnífiques exposicions sobre la història de la màquina d'escriure que tenim a Catalunya:

Exposició "Tresors mNACTEC", al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Terrassa (Rambla d'Ègara 270, Terrassa). L'exposició inclou un magnífic relat multimèdia conceptual i visual sobre l'escriptura mecànica que mostra l'evolució de les màquines d'escriure,  combinant un espectacle audiovisual, una exposició d'objectes seleccionats i un simulador de màquina d'escriure.
Podem aprofitar l'anada al mNACTEC per visitar d'altres exposicions (Els invents de Leonardo da Vinci,  La fàbrica tèxtil, L'enigma de l'ordinador, ...) però no hem de pretendre veureu tot en un dia. Aquest museu mereix diverses visites, encara que només sigui per gaudir del seu imponent edifici i magnífiques teulades.

Al Museu de la Tècnica de l'Empordà (C Fosssos 12, Figueres), Pere Padrosa i la seva esposa Margarida Pierre Mallol mostren el resultat d'una passió compartida que durant més de 3 dècades i moltíssims quilòmetres  els  ha permès col·leccionar un nombre molt significat de màquines d'escriure, algunes de força curioses i importants històricament,  i molts altres objectes mecànics. Ells us ho explicaran de forma personal i apassionada, fent-vos gaudir una visita inoblidable, i faran que cada cop que mireu la vostra vella màquina d'escriure desada per sempre en el racó de les noses ho feu amb una mica més d'afecte i nostàlgia.

diumenge, 29 de gener de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquest dimarts anirem a veure i escoltar Il Trovatore, una de les grans obres de Verdi, a l’òpera al cinema. Per compartir aquesta música us proposo escoltar l’ària “Di quella pira” en l’extraordinària interpretació de Roberto Alagna. La qualitat del vídeo potser resulta una mica deficient  però la veu del tenor la compensa amb escreix.



divendres, 27 de gener de 2017

Els jardins del Palauet Muñoz Ramonet

Si passeu un dia pel carrer de Muntaner cantonada amb Marià Cubí us trobareu amb el palauet Muñoz Ramonet. Segurament us sonarà perquè ha sigut objecte d’un interminable judici entre les hereves del multimilionari franquista - entre elles la prestigiosa fotògrafa Isabel Muñoz -  i l’Ajuntament de Barcelona. Muñoz, que ja bans de morir mantenia unes molt difícils relacions amb les seves filles, va cedir en herència la seva residència i la pinacoteca que contenia a l’Ajuntament amb la condició que es destinés a  espai públic. Les filles mai varen acceptar aquesta legítima decisió i des del primer moment s’hi varen oposar frontalment i varen impedir-ne l’accés; però el que és més greu, es varen apropiar de bona part dels quadres més valuosos. Quan finalment la justícia, després de molts anys de litigi, com acostuma a passar per aquí, va atorgar la propietat a l’Ajuntament i aquest va poder accedir a la residència es va comprovar la magnitud de l’espoli. Ningú sap ara on han anat a parar els quadres robats i els litigis continuen.

Mentrestant l’Ajuntament ha decidit obrir al públic els jardins del Palauet, obra inicial de Nicolàs Forestier a mitjans dels anys 20 del segle XX i remodelats després molt dignament els anys quaranta pel paisatgista Joan Mirambell.
És un espai deliciós en mig del brogit urbà que invita al repòs i la calma. Hi podreu admirar dos petits estanys, una rica vegetació i obres dels escultors Josep Dunyach, Josep Cañas i Vicenç Navarro. A l’espera que algun dia s’obri el palau, on per cert es va rodar  la pel·lícula “ Blancanieves”, els barcelonins podem gaudir d’aquest espai noucentista.

Aquí trobareu unes fotos que de ben segur us incitaran a visitar-lo.

Clickeu a sobre la foto per obrir la resta del reportatge



dijous, 26 de gener de 2017

Sobre la irrellevància penal de les truites.

Discrepo de l’actitud d’alguns càrrecs electes de la CUP (l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, i el regidor de Vic, Joan Coma) que decideixen no comparèixer voluntàriament a les citacions judicials per provocar que dies o setmanes després el Jutge de torn ordeni als Mossos la seva detenció per portar-los a la força a la seva presència. Entenc, naturalment, la finalitat política de la postura però em resulta tanmateix incongruent que quan estan davant del Jutge contestin amb tota normalitat les preguntes que se’ls formulen, òbviament treient rellevància penal als fets que se’ls imputen, com ha de ser. Una altra cosa són les acusacions ridícules i esbiaixades que ha de suportar aquests representants de la CUP, per part d’una Fiscalia de l’Estat cada cop més mancada de criteris professionals.

Referint-me al cas de Joan Coma, obrir unes diligències penals per sedició al regidor de la CUP per emprar l’expressió popular “per fer una truita abans cal trencar els ous”,  constitueix un escàndol jurídic sense proporcions, per mí, molt més greu que el judici contra Mas, Ortega i Rigau davant del TSJC (i Homs davant del Tribunal Suprem) per prevaricació administrativa i desobediència greu al Tribunal Constitucional per haver organitzat i dut a terme el famós procés participatiu del 9-N.
Mentre aquest judici, de caràcter eminentment polític, podria tenir una molt mínima -repeteixo, molt mínima- base jurídica, en el sentit de que el Tribunal Constitucional no volia ni tan sols que es posessin les urnes de cartró per votar en aquell pseudo-referèndum de la doble pregunta, i malgrat la seva oposició, es va tirar endavant - no estic jutjant el fons de l’assumpte -, la interpretació que fa la Fiscalia sobre el refrany dels ous i la truita és un despropòsit. La Fiscalia no pot fer interpretacions d’allò que pensen les persones, no pot prejutjar les intencions, s’ha de limitar a perseguir fets presumptament delictius i no veure fantasmes en innòcues expressions col·loquials, per molt metafòriques que siguin.

Va resulta de vergonya aliena escoltar al Fiscal formulant preguntes surrealistes a Joan Coma, sobre si trencar els ous implicava que estava a favor de la violència, o sobre si la truita es referia a un nou marc constitucional català o espanyol, etc. Tot i que pronostico que aquestes diligències penals s’arxivaran ben aviat, aquest interrogatori “marxista” -dels germans Marx- em recorda a un altre molt conegut entre un Fiscal i un metge forense que feia aixÍ, si fa no fa:

. Fiscal: ¿Es possible que la víctima estigués viva quan va començar l’autòpsia?
. Forense: No.
. Fiscal: ¿Com pot estar tan segur?
. Forense: Perquè el cervell de la víctima estava en un gerro damunt la taula.
. Fiscal: Però, tot i això, ¿podria estar viu?
. Forense: (Després d’una pausa) Bé…és possible que estigués viu i estudiant Dret a la mateixa facultat en la que vostè es va graduar.
-   


dimecres, 25 de gener de 2017

Va de Premis

La veterana escriptora barcelonina Cristina Fernández Cubas va rebre al novembre el Premi Nacional de Narrativa pel seu recull de contes "La habitación de Nona" (Tusquets). Mesos abans ja li havien reconegut aquesta obra als Premis de la Crítica, en la meva opinió els més fiables literàriament dels que s'atorguen cada any a Espanya. I certament la lectura de les sis narracions que composen el volum està a l'alçada de les expectatives creades pels guardons. És una literatura aparentment senzilla que, com és habitual al seu gènere, guarda grans dosis de misteri. Els secrets de la infància,  l'època de les nostres vides més adient per les fantasies però també per les manipulacions, hi juguen un paper destacat. Per cert, ajuda a tot plegat una portada especialment encertada i inquietant basada en el detall d'un quadre del pintor italià Adriano Cecioni, component del grup dels "macchiaioli", citat en un dels contes.

A la mateixa editorial apareix "La gran ola", del sevillà Daniel Ruiz García, que havia rebut al setembre el premi Tusquets de novel·la. El seu major interès rau en el tractament del món de l'empresa, amb ingredients tant de cruesa descriptiva com d'humor. La crisi econòmica està sent prou llarga i prou forta com per generar  no sols assajos sinó també pel·lícules i llibres, que a mi em semblen encara més interessants quan són obra d'autors joves que no han conegut el món industrial i que es veuen agredits doblement tant per les relacions deshumanitzades de les empreses de serveis com pels duríssimes efectes de la seva crisi. A subratllar la paròdia que s'hi fa dels encantadors de serps disfressats de mestres de l'autoajuda, gurús del management i artistes del coaching.


Qui no té cap premi és "Ilusionarium" (Roca), del barceloní José Sanclemente, qui novament combina la seva dedicació al món editorial - actualment com a president del digital eldiario.es - amb una novel·la negra. Als tradicionals temes de l'autor - la corrupció, la política, els negocis i els mitjans de comunicación - es suma en aquesta ocasió el món de la màgia. Amb escenaris que van dels Estats Units a Barcelona passant per París, l'il·lusionisme és una esplèndida excusa per donar-nos a conéixer un periodista que més aviat sembla un detectiu dels clàssics: dur, sentimental,  solitari i insubornable en la recerca de la veritat.



dimarts, 24 de gener de 2017

Visita al Monestir de Pedralbes

Fa uns dies en Jordi Castells ens recomanava una sèrie de concerts al Monestir de Pedralbes. A més de la música, la visita al Monestir és per si mateixa molt interessant. Hi vaig anar fa poc i vaig passejar per l'esglèsia, el claustre, les seves capelles i altres espais conventuals, sobretot la gran sala on s’exhibeixen uns magnífics retaules i altres obres de l’art religiós. Una visita un diumenge al matí pot ser una  activitat molt recomanable. Trobareu tota la informació al la web del Monestir.
I aquí teniu una petita  mostra fotogràfica del que hi podeu veure.

Clickeu a sobre la foto per obrir el reportatge


diumenge, 22 de gener de 2017

L'Òpera dels dilluns

El passat diumenge es va estrenar al Liceu l’òpera Wherter de Jules Massenet. Inspirada en la novel·la de Goehte és considerada una de màximes representacions de l’esperit romàntical món de l'òpera.

La versió que es representa al Liceu porta la firma de Willy Decker, que ha dissenyat  una escenografia i una estètica molt modernes però alhora respectuoses amb l’argument i el caràcter dels protagonistes. Entre els intèrprets destaquem el tenor Piotr Beckzla  que té una veu molt adient al rol de Werher i que ha tingut un èxit extraordinari fins al punt que la nit de l'estrena va haver de fer un bis en l'ària que també bisarà pels lectors del Blog... Per això avui l’escoltarem en una gravació del passatge més emblemàtic de l’òpera: ”Pourquoi me reveiller”




divendres, 20 de gener de 2017

Lalaland

Damien Chazelle és un jove realitzador que es va fer nom amb Whiplash, i abans amb el guió de Grand Piano, dues obres on la música (i l’obsessió per la perfecció de l’intèrpret) ja tenia un paper protagonista. Ara fa el salt al musical com a gènere pròpiament, amb la pel·lícula que ja s’ha convertit en el gran èxit de la temporada, Lalaland. Guanyadora dels Globus d’Or, el film s’ha imposat a les taquilles i ja s’anuncia com una ferma candidata a triomfar en el repartiment d’Oscars.
Agradin o no els musicals, Lalaland ha fet realitat allò que molt pocs títols aconsegueixen: que tothom en parli. Els fans de la pel·lícula destaquen el seu optimisme, alegria i color, el frescor de les coreografies, la química entre els dos protagonistes, Ryan Gosling i Emma Stone, i sobretot, l’aire vintage que recorda a un cinema que ja no es fa, aquells musicals de la Metro d’Arthur Freed i Vincente Minelli, les pel·lícules amb Gene Kelly i Cid Charisse.Els detractors, en canvi, la troben freda i impostada, força previsible i amb uns números musicals que, per més moviments de càmera que s’hi posin, disten d’acostar-se a la màgia i la grandesa de films com Cantando bajo la lluvia o Un americano en París.
Chazelle ha volgut fer un homenatge a aquest tipus de cinema i també als musicals coloristes de Jacques Demy (Los paraguas de Cherburgo), amb una estètica vintage i uns escenaris que sempre tenen aquell punt de postís i teatral, malgrat que moltes de les seqüències estan rodades en escenaris reals i molt emblemàtics de la ciutat de Los Angeles.
En aquest sentit, Lalaland busca convertir-se en un títol de referència sobre la ciutat de les estrelles i no s’estalvia treure els seus grans tòpics, entre els quals els famosos embussos de trànsit i el glamur de la vida de Hollywood. La seqüència inicial, el número coreogràfic més espectacular de la pel·lícula, té lloc en una d’aquestes autopistes col·lapsades pel trànsit, amb vistes al Downtown de Los Angeles. Més endavant, els estudis de la Warner Bros o l’observatori Griffith que va popularitzar James Dean a Rebelde Sin causa són altres localitzacions que apareixen en aquest retrat de la ciutat que es vol entranyable, mitòman i nostàlgic.La cita a Rebelde sin causa és recurrent i el podem prendre per una altra de les influències del film, però no és el títol de Nicholas Ray, sinó un altre clàssic encara més clàssic, la gran referència narrativa de Lalaland. I es que Mia i Seb reprodueixen d’alguna manera aquella història d’amor impossible entre Bogart i Bergman a Casablanca, amb el record de París i una melodia de piano inclosa.
Però encara hi ha una altra referència més directa, el New York New York de Martin Scorsese, que comparteix amb LalaLand el fil argumental: la història dels dos artistes que han de renunciar a la seva història d’amor per poder fer realitat els seus somnis, marcats pel pes d’una ciutat, que canten i ballen malgrat la tristesa de la separació final. Fins i tot la fletxa lluminosa que assenyala l’entrada al local de Seb ens recorda a la fletxa que assenyalava a un Robert de Niro esperant a una Liza Minelli que el deixarà plantat.
Chazelle és un storyteller amb les fórmules narratives molt ben estudiades i apreses, i tant d’artifici i impostura acaba per fer que Lalaland es vegi massa freda i calculada. En el guió hi ha abocat tots els trucs possibles i coneguts per enganxar-nos, sorprendre’ns, emocionar-nos i també guiar-nos cap a un final que tots voldríem màgic i feliç, però que sabem que no podrà ser possible. Per això, abans del final tenim un altre final, on la parella canta i balla feliç per sempre més.
Aquesta és, en definitiva, la funció del musical, la de fer reals els somnis que en la vida se’ns escapen. I amb aquesta espurna de felicitat possible que també ens regala Lalaland ens quedem. Malgrat els trucs de guió, malgrat els artificis i els càlculs, malgrat que Ryan Gosling no sigui Gene Kelly ni els diàlegs de Lalaland siguin els de Casablanca. Malgrat tot, Lalaland ens recorda, una vegada més, que sempre ens quedarà París.

dijous, 19 de gener de 2017

"LEER" d'André Kerstéz


Recentment s’ha reeditat un petit gran llibre de fotografia. Es tracta de LEER amb les fotografies que el gran fotògraf hongarès  André Kerstéz va dedicar al món del llibre i de la lectura en general. És una selecció d’imatges captades durant tota la seva vida.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.



dimecres, 18 de gener de 2017

En record de Montserrat Palou, mare d’un amic.

En Josep Maria Cortina i jo érem del mateix curs de la Facultat d’Econòmiques. També practicàvem un mateix esport, l’handbol, però en equips diferents. Això no obstant, vam coincidir en algun partit de l’equip de la facultat i en la selecció juvenil. Ens vam mobilitzar junts contra l’expulsió del professor Manuel Sacristán, la qual cosa va suposar que ens expedientessin i perdéssim la matrícula, però per a altres companys i companyes molt properes, com l’Isabel i la Carme, va significar l’expulsió del districte universitari de Barcelona i haver d’anar a estudiar a Bilbao.

En Josep Maria i jo vam agafar el bon costum d’estudiar junts, ara a casa seva, ara  a casa meva, sovint amb altres companys. Aquelles hores d’estudi solien anar acompanyades de berenars suculents. Les nostres cases eren obertes de bat a bat i els nostres familiars estaven encantats d’aquelles trobades, la qual cosa no excloïa que fessin notar les seves preferències. Sobretot les nostres mares, tenien el nas molt fi. Sembla que no està bé que ho digui perquè la  Montserrat sempre va mostrar-me un gran afecte, així com ell era molt apreciat a casa meva. A la universitat ens vam anar polititzant i comprometen. En Josep Maria, més serè i mesurat, no ho va fer tant com jo. Tanmateix, vam tornar a ser expulsats de la facultat. Jo vaig dedicar-me gairebé totalment a l’activitat política. Va arribar un punt que ja no podíem estudiar, ni jo viure, a casa meva, molt vigilada i, a cops, visitada per la policia. Malgrat els perills que suposava rebre’m, sempre vaig tenir obertes les portes de casa seva. Mai hi vaig rebre cap admonició, sinó bons consells, molt d’afecte, barrejat amb temor pel que em pogués succeir, i un punt d’admiració. La lluita no tenia aturador i a la fi vaig haver d’exiliar-me per evitar coses potser pitjors.

Han passat els anys. El primer en deixar-nos va ser el pare d’en Josep Maria. Ben més tard, va morir la meva mare i, poc després, el meu pare. Han passat els anys. Els meus pares ja en fa vint que falten. Montserrat acaba d’anar-se’n ara. Tenia noranta un anys i ningú ho hagués dit. El darrer dia que vaig visitar-la va elogiar-me el seu marit per la manera tan encertada de triar les escoles on van estudiar els fills. Semblava que el temps no passés per ella. La seva pell era fresca, el seu caràcter denotava gran fortalesa interior, sempre anava impecablement vestida i arreglada, i es mantenia intensament atenta a tots els moviments de la casa. A vegades hi anava a dinar, el darrer cop en companyia de la meva filla, a qui sabia estava fent un gran regal, una lliçó d’amistat i humanitat.

Pel que fa a mi, la senyora Cortina sempre va ser d’una generositat extrema en l’afecte i l’elogi. Era la seva manera de ser. Trobava els mots i els fets per convèncer a qui estimava de no perdre mai la fe en un mateix i de sentir el valor propi, fossin quines fossin les circumstàncies de la vida. El seu amor no s’acaba. Ens ha fet molta companyia amb la seva manera d’ésser al món, la seva femenina elegància, la seva incondicional presència i amor a la família i la seva il·limitada bondat. Se n’ha anat en pau, sabent que ens deixava uns dignes successors. Infinites gràcies, Montserrat. 



dimarts, 17 de gener de 2017

Amor a primera vista


Avui escoltarem “Amor a primera vista” un poema carregat d’ironia. Pertany a Wislawa Szymborska (1923/2012) una poetessa polonesa, poc coneguda a casa nostra, i que va ser guardonada amb el Premi Nobel de literatura l’any 1996.




diumenge, 15 de gener de 2017

L'Òpera dels dilluns

El passat dimarts va morir la meva mare, Montserrat Palou, als 91 anys, a conseqüència d’una pneumonía que no va poder superar. Dona de gran vitalitat, com saben bé els que la coneixien, ha marxat, malgrat la seva edat, en plenes facultats, com ella sempre havia volgut. Descansi en Pau. En el seu record sonarà avui l’emotiu  “Libera me” del Rèquiem de Verdi dirigit per Claudio Abbado, que en aquells moments estava greument malalt,  i cantat per Angela Gheorgihu.

Els que la coneixien poden trobar també en aquest enllaç el text amb el que la varem acomiadar  a la misa que es va dir el passat divendres a l'Esglesia de Pompeia i en la que ens varen acompanyar tants i tants amics que l'estimaven.






divendres, 13 de gener de 2017

Les veus del Monestir

El cicle "Les veus del monestir", activitat que té lloc des de l'any 2013,  organitzat pel Districte de Les Corts de l'Ajuntament de Barcelona,  ofereix mensualment una sessió de música lírica, en el marc del Monestir de Pedralbes. Les sessions tenen lloc en general el darrer dijous de cada mes a les 7 de la tarda. Noteu les excepcions del maig (18 de maig) i juliol (12 de juliol).
Cada mes ens ofereix un tipus de música diferent. Enguany, el programa complet és el següent:

FLORESTA DE AMAZONAS, cançó brasilera
26 de gener, 19 h
Beatriz de Sousa, soprano
Obres de: A. Carlos Gomes, C. Santoro, H. Villa-Lobos, etc.

SOUVENIR DE PARIS, cançó i òpera francesa
23 de febrer, 19 h
Silvia Sabater, soprano
Obres de: G. Fauré, Ch. Gounod, C. Debussy, etc.

RUSSIAN SERENADE, cançó i òpera russa
30 de març, 19 h
Olga Privalova, mezzosoprano
Obres de: P. Tchaikovsky, S. Rachmaninov, etc.

TARDE EN LOS JARDINES DE ESPAÑA, cançó i sarsuela espanyola
27 d´abril, 19 h
Cristina Igea, soprano
Obres de. E. Granados, M. De Falla, A. Barbieri, M. Moreno Torroba, etc.

LA LÍRICA DEL MÓN
18 de maig, 19 h
Jordi Galán, tenor
Obres de: G. Puccini, G. Verdi, W. A. Mozart, P. Tchaikovsky, Ch. Gounod, F. Lehar, etc.

SUMMERTIME, cançó americana
29 de juny, 19 h
Laura Martínez, soprano
Obres de: G. Gershwin, L. Bernstein, etc.

GRAN GALA D´ÒPERA
12 de juliol, 19 h
Solistes a determinar

La direcció musical és a càrrec de Ricardo Estrada, la direcció artística a càrrec de VOCE, i de la gestió musical se n´ocupa el Centre d´Estudis Musicals A Tempo.
L'entrada és lliure i gratuïta, però cal reserva prèvia ja que la capacitat és limitada. La reserva es pot fer telefònicament (93 256 34 27) o per correu electrònic (reservesmonestirpedralbes@bcn.cat).

És una magnífica oportunitat per gaudir, en un marc incomparable, de veus joves i espectaculars.



dimecres, 11 de gener de 2017

Tocant Gershwin


Avui les madames s'han passat al mon del jazz i ens interpreten Gershwin

                         Cliqueu a sobre per veure la sèrie


dimarts, 10 de gener de 2017

Les fotos de Tino Soriano

En Tino Soriano és un gran fotògraf, especialitzat en fotografia de viatges i fotògraf oficial del National Geographic. Però és també un fotògraf  extremadament polifacètic com podreu comprovar en aquest vídeo, “Shooting with a smile”, que resumeix les seves fotografies de la vida quotidiana. Si us agraden no dubteu en consultar, a més, la seva pàgina web que reuneix una mostra més àmplia dels seus treballs i que mereix una llarga visita.

Clickeu sobre la imatge per veure el vídeo



diumenge, 8 de gener de 2017

Stabat mater dolorosa

Aquest dilluns escoltarem la trista ària del Stabat Mater de Pergolesi