divendres, 24 de març de 2017

Conversa amb LLuís Boada


Com dèiem fa uns dies, el nostre amic i col·laborador de Blog, en Lluís Boada, ha  publicat un magnífic llibre d’assaig amb el títol de “La senectud del capitalismo. Un reto a la juventud”.

Ara hem publicat una entrevista al NÚVOL en la que, en una llarga conversa, ens explica el seu treball i les seves idees. Clickeu aquí i la trobareu



dimecres, 22 de març de 2017

La insuportable lleugeresa de la Justícia

De la funció jurisdiccional sempre s’ha dit que és de les més poc valorades i desagraïdes de les activitats humanes, atès que, per molt ben fonamentades que estiguin les resolucions judicials, per molt que s’ajustin als fets i circumstàncies que envolten la controvèrsia, cap sentència deixa content tothom. Ja se sap: uns perden i altres guanyen -o viceversa-, ja que els que perden, pensaven guanyar, o no perdre per tant, i els que guanyen, molt sovint esperaven obtenir més del que se’ls ha concedit. Els responsables materials i intel·lectuals de la crònica insatisfacció de gairebé tots els implicats en procediments civils (demandants i demandats) i penals (acusadors i acusats) són, naturalment, ses il·lustríssimes senyories jutges i magistrats encarregades de l’administració d’aquesta entelèquia dita justícia.

El fenomen de la crítica constant de les decisions judicials es repeteix invariablement quan es tracta dels judicis mediàtics que dominen l’actualitat de les últimes setmanes. La crítica en aquests casos en que no existeix una afectació personal, té a veure en tota mena de prejudicis i en els posicionaments ideològics de cadascú. Els antimonàrquics mai quedaran contents per la condemna de només 6 anys per Urdangarin i l’absolució de la Infanta, ni ponderaran suficientment el fet de veure la germana del Rei asseguda a la banqueta dels acusats. Els independentistes sempre consideraran una infàmia la condemna de 2 anys d’inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau, sense tenir en compte que se’ls va absoldre de prevaricació i malversació de cabals públics. Els del PP pensaran que hi ha una persecució contra càrrecs del seu partit per corrupció, com Blesa i Rato, i que es excessiva la seva condemna de 6 i 4 anys, per bé que trobaran lògic que no ingressin en presó ni hagin de prestar fiança. Altres trobaran inaudit l’arxiu de la causa penal contra l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, per no despenjar l’estelada de l’Ajuntament, i en canvi els cupaires ho trobaran normalíssim, tot i que l’ordre judicial de la seva detenció per negar-se a comparèixer per declarar, la van titllar d’insultant i antidemocràtica.

En fi, els exemples són inacabables, però aquesta mena de critiques populars  -absolutament legítimes i saludables- sempre tenen el mateix denominador comú: el desconeixement de la tècnica jurídica en que es fonamenten les sentències i el biaix ideològic personal de cadascú. No importa tant el rigor jurídic de la decisió judicial com el fet que aquesta s’ajusti o no al nostre pensament polític o a les nostres opinions preestablertes.

Com que tot és força relatiu, proposo que quan un pronunciament judicial us complagui substancialment perquè coincideixi amb el vostre personal criteri d’allò que és just o és injust, si-us-plau, proveu de fer allò que va dir l’advocat Miquel Roca Junyent que li va passar quan es va assabentar de l’absolució de la seva distingida clienta: levitar.


dimarts, 21 de març de 2017

A pròposit d'Incerta glòria

M’imagino que després d’una campanya de promoció intensíssima, esteu tots al corrent de l’estrena de la peli d’Agustí Villaronga “Incerta glòria”. També m’imagino que sou menys els qui heu llegit la novel·la homònima de Joan Sales en la que està basat el film, de manera que pot ser que aquestes línies, que relacionen peli i llibre, us interessin menys, però no me n’he pogut estar.

Diu Villaronga que eren conscients que portar un text com aquest a la pantalla "era un repte i que el 80% quedaria als llimbs". Efectivament, en “Incerta glòria” té més importància la reflexió que l’acció i la reflexió no és gaire cinematogràfica. A més, és un text que no presenta la trama de manera lineal sinó que ens remet a una sèrie d’episodis durant la guerra civil i la post-guerra des de les visions de diferents personatges i des de diferents moments del temps. També utilitza diferents veus, entre elles les epistolars. La pel·lícula opta per prescindir d’aquesta complexitat narrativa, cosa que puc entendre, però també s’atreveix a resoldre alguns dels misteris que la novel·la deixa per aclarir o, fins i tot, alterar alguns dels episodis clau. Això permet obtenir una peli més rodona, potser, que s’obre i es tanca i on els conflictes són clars i es resolen. Però al meu entendre perverteix totalment el sentit de l’obra de Sales, no només el 80% que es perd, sinó sobretot pel que s'hi afegeix de collita pròpia.


En qualsevol cas, nove·la al marge, la peli val la pena, sobretot per aquells que encara teniu pendent descobrir l’Oriol Pla: és un luxe veure la seva creació del Juli Soleràs, que segueix sent un grandíssim personatge, malgrat la tergiversació de la història. I també perquè, com la novel·la de Sales, és una peli de la guerra civil no bèl·lica, sense combat, dedicada als efectes de la guerra sobre les vides dels personatges.



dilluns, 20 de març de 2017

Coses que no entenc (o sí) XXVI



. Que en el judici del cas Pretoria es torni a parlar d’un pacte de la Fiscalia amb Macià Alavedra per tal de poder reduir la pena demanada i evitar així la pressó. Tot es compra amb diners.

. Que la gent segueixi admirant amb veneració la figura de Amancio Ortega per haver-se convertit en la segona fortuna del món sense preguntar-se com està fent els diners?

. Que Oriol Junqueres pugués estar parlant més de mitja hora en una entrevista a Catalunya Radio sense contestar a fons cap de les preguntes que se li varen fer.

. Que l’ex governador del Banc d’Espanya Miguel Àngel Fernandez Ordoñez tingui la barra de declarar que ”està orgullós dela seva tasca al front de l’Entitat” i que no coneixia l’informe dels inspectors on alertaven dels greus perills de la sortida a borsa de  Bankia.

. Que Iceta digui que demanarà als seus companys del PSOE que recorrin els pressupostos de la Generalitat al TC si esmenten el Referèndum il·legal.

. Que el Govern del PP pensi tornar a recórrer davant en TC la segona llei contra els desnonaments aprovada  per unanimitat pel Parlament de Catalunya.

. Que els Governs francès i espanyol es neguin a participar en el desarmament d'ETA i se n'hagi de fer càrrec la Sociertat civil.



diumenge, 19 de març de 2017

L'Òpera dels dilluns

Dilluns s’estrena al Liceu el Rigoletto, una de les obres més representades de Giuseppe Verdi i també una de les meves favorites. Per això avui escoltarem un dels seus passatges més celebrats, encara que aquesta òpera en té tants que realment és difícil escollir.

He triat el quartet “Bella figlia del amore “ en el que intervenen Vittorio Grigolo en el paper de Duc de Màntua  i Plàcido Domingo, reconvertit en baríton, en el de Rigoletto.



dijous, 16 de març de 2017

Les flors


Ara que arriba la primavera i comencen a sortir les flors la Lluïsa ens n’ofereix tres mostres que va pintar a Seebüll, seu de la Fundació Nolde.

Clikeu a sobre per veure totes les imatges


dimecres, 15 de març de 2017

Barbara

Barbara és una de les cantants mítiques de la Chanson. Va començar a cantar els anys 60 amb els seus recitals al cabaret Bobino i després a l’Olympia. Amiga de Brassens, Brel i tots el grans cantants francesos del seu temps. Entre les seves cançons personals més conegudes podem esmentar “Ma plus belle histoire d’amour”, l’”Aigle noire” o “Dis, quand reviendras tu”, que avui escoltarem en un enregistrament del 1962. A casa nostra va ser molt coneguda degut a les versions que de les seves cançons va fer, entre d’altres, Maria del Mar Bonet.



dimarts, 14 de març de 2017

L'Imma Colomer, Premi de la Crítica teatral


                  Foto: Josep M Cortina

Els que fem  PROVA I ERROR avui estem molt contents . Una de les nostres col·laboradores, l’Imma Colomer - que ens regala la seva veu amb el recitat de contes i poemes a la Secció PARAULA ENCESA - ha obtingut un premi molt important.

Els Premis de la Crítica de teatre acaben de reconèixer la seva trajectòria amb el Premi Gonzalo Pérez de Olaguer 2016.  L’actriu Imma Colomer rep el guardó honorífic com a reconeixement a la seva aportació al sector teatral català.

Aquest  guardó creat l’any 2010 en homenatge a Gonzalo Pérez de Olaguer, un dels degans de la crítica barcelonina i figura especialment estimada per tot el gremi teatral, distingirà enguany la trajectòria de Colomer, co-fundadora del Teatre Lliure i de la companyia Comediants.
L’Imma ha desenvolupat una carrera molt extensa tant en el teatre com en el cinema i la televisió. Entre els seus treballs més recents, podem esmentar la seva magistral interpretació a ‘Qui bones obres farà’ al TNC, (amb direcció de Pep Tosar), la direcció: d‘Afterplay’ al Teatre Lliure, o la interpretació i direcció de ‘La màgia d’en Calders’ al Teatre Akadèmia

La Gala de lliurament de la XIX edició del Premis de la Crítica tindrà lloc el 27 de març a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm de Barcelona com a cloenda del Dia Mundial del Teatre.


Moltes felicitats Imma, de part nostra i de tots els lectors-oïdors del Blog!


diumenge, 12 de març de 2017

L'Òpera dels dilluns

Tornant una vegada més al terreny de l’arqueologia musical he localitzat un enregistrament de la gran Maria Callas de l’any 1965 en el que interpreta “Ah, non  credea mirarti” que pertany a l’òpera La Sonnambula de Bellini. Eren encara els millors anys de la Callas. 




L'enveja

El magnífic triomf del Barça del passat dimecres ha generat molt d'entusiame entre l'afició culé i rius de tinta als diaris i altres mitjans amb comentaris elogiosos. Però també ha provocat les malsanes enveges del madridisme. No soc partidari dels excessos d'èpica futbolística però tampoc d'aquest fanatisme antiesportiu.
Ahir el periodista John Carlin va publicar a El Pais un brillant article que crec que paga la pena llegir.
Aquí el teniu:


divendres, 10 de març de 2017

Coses que no entenc (o sí) XXV

Les coses que no entenc estan dedicades avui a l'inici del judici del cas Palau

. Que ens escandalitzem tant ara del fet que els partits hagin cobrat comissions per finançar les seves escandalosos despeses electorals quan sabíem i sabem perfectament que aquestes no es poden cobrir de cap manera amb els ingressos oficials i les donacions legals.

.  Que després de vuit anys d’instrucció la investigació i la fiscalia no hagin sigut capaços d’obtenir proves materials concloents i hagin de basar fonamentalment les seves acusacions sobre CDC en les declaracions dels principals responsables del robatori.

. Que es puguin utilitzar com a proves inculpatòries les declaracions d’uns encausats que, pel fet de ser-ho, tenen el dret a no dir la veritat i per tant no mereixen cap credibilitat.

. Que el fiscal i les acusacions acceptin que les defenses retirin els testimonis d’alts càrrecs que inicialment havien citat a declarar per tal que no els puguin preguntar sobre el seu coneixement o eventual participació en els pagaments a CDC.

. Que la fiscalia demani 23 anys de presó per una acusada i després sembli disposada a rebaixar sensiblement la pena, fins a l’extrem d’evitar la presó, a canvi d’una vulgar delació. Sembla admetre la fórmula màgica: delicte - denuncia - absolució.

. Que Mas s’entesti a defensar a capa i espasa la innocència de CDC i segueixi negant la percepció de comissions a través del Palau.


dijous, 9 de març de 2017

El molí paperer de Capellades

El paper és molt present a les nostres vides. Tots tenim sovint un llibre, diari o revista a les nostres mans, que ens informa, ensenya o entreté; però també té moltes altres funcions que es fa llarg d'esmentar : L'hem utilitzat per escriure cartes de salutació o d'amor, a vegades és present a les nostres taules acompanyant-nos en els àpats, l'utilitzem per a funcions higièniques, per embolicar regals, per enrotllar el tabac, hi ha qui gaudeix infinitat d'hores amb la papiroflèxia, en les seves formes més dures i resistents, l'usem per a embalar i protegir tot tipus de productes. Els actors sovint parlen del seu paper en una obra perquè quan l'estudien tenen el text escrit en suport paper i l'han d'estudiar ... .
Per aquest motiu, i en un moment en que encara que l'accés al paper és fàcil i econòmic, alhora va desapareixent poc a poc de les nostres vides quan, per exemple,  en lloc de cartes enviem missatges per correu electrònic i podem llegir llibres o diaris  electrònics per Internet, és divertit i interessant informar-nos i reflexionar sobre la seva història. I per fer-ho és molt recomanable una visita al Molí paperer de Capellades.


Ubicat en ple centre de la vila de Capellades, a la riba d'un rec que li donava l'energia per funcionar, el museu ens recorda la història mil·lenària del paper alhora que ens mostra les formes artesanals en què es basava no fa massa temps la seva fabricació.
I és que en un molí paperer hi treballaven 30 persones entre dones, homes i aprenents, les quals produïen diàriament 9 raimes de paper (4.500 fulls), amb una munió de màquines i instruments especialitzats. En el molí podreu veure i tocar com s'ho feia aquest equip de gent per fer aquesta feina, des de la recollida, tria i preparació de la matèria prima (draps vells blancs de lli o cànem, i més tard els de cotó, fins al començament del segle XX, en què l'aparició de les fibres sintètiques obligà definitivament a deixar d'utilitzar els draps com a matèria primera), al seu posterior tractament amb l'ajut de màquines mogudes hidràulicament o per la força humana fins aconseguir finalment els fulls de paper que s'estenien a l'assecador per obtenir les raimes de paper que es tallaven a les vores perquè tinguessin la forma desitjada.
Però a més de transportar-vos a una veritable instal·lació de producció de paper de fa uns pocs segles, el museu us exposarà la història més antiga del paper, des de la seva aparició a la Xina el segle II o a la península Ibèrica al segle X amb la proliferació de molins paperers a diverses ubicacions de Catalunya on la disposició d'energia hidràulica ho feia viable. I, a l'altra banda temporal, el museu es exposarà també com la disposició de paper ha fet aparèixer una diversitat de tècniques modernes d'impressió, primer amb la impremta de tipus variables de Gutemberg, i després amb tècniques tan variades com la xilografia, tipografia, calcografia, litografia, offset o la impressió digital.

Com veieu, l'escapada a Capellades és molt recomanable per assabentar-nos de forces coses interessants i passar una estona agradable al voltant d'una cosa tant senzilla com és un full de paper.


dimecres, 8 de març de 2017

Xiringuito Aigua

Tot i que s’anomena Aigua i està tocant al carrer Marina, aquest xiringuito no el trobareu al costat del mar, sinó per sobre de la Travessera de Gràcia, als Jardins del Príncep de Girona.

És un xiringuito com tants d’altres, un bar al mig d’un parc de terra amb uns quants arbres, taules i cadires d’alumini. Hi veureu gent asseguda amb un vermut o una cervesa i patates fregides o unes olives cap al migdia, però quan s’acosta l’hora de dinar, comença a haver-hi cua per agafar taula i és que la seva cuina va molt més enllà: peus de porc desossats, xai al forn premsat, patates al caliu amb sobrassada, foie fresc a la planxa sobre seva caramel·litzada, pop roquer..., tenen una petita selecció de vins a bon preu… total, un petit oasi gastronòmic entremig de nens jugant, àvies que passegen, amics, famílies… prenent el sol o a l’ombra. 
Darrera hi ha el xef Albert Marimon del restaurant La Cava de Tàrrega, que embassa al buit els platillos que després són acabats a la planxa del xiringuito. Defensen un producte de qualitat, una cuina d’autor i una relació qualitat preu immillorable. A l’hivern hi podeu fer esmorzar de forquilla o dinar, tenen menú de migdia entre setmana, i a l’estiu-tardor, també hi podeu sopar o prendre una copa cap al tard.


Jardins Princep de Girona Facebook.com/xiringuito.aigua


Mexicans-catalans: humor contra la violència

La fallida de l'Estat a Mèxic davant de la potència devastadora del narcotràfic ha estat objecte de molt bones obres literàries, entre les quals ocupa lloc preferent el reconte pormenoritzat d'assassinats de dones realitzat pel desaparegut xilè-mexicà resident a Catalunya Roberto Bolaño a "2666" (Anagrama). Un altre gran escriptor mexicà, fill de català i intermitent ciutadà de Barcelona, Juan Villoro, té entre les seves darreres obres "ARRECIFE" (Anagrama), on planteja amb humor la possibilitat d'un paquet turístic consistent en patir la violència dins d'un complex hoteler de costa. El propi Villoro és autor de dos dels articles que set periodistes mexicans ens ofereixen a "La ira de México" (Debate) sobre el mateix tema, prologats per Elena Poniatovska.

El que avui proposo és la lectura de dues novel·les escrites per mexicans que, ves per on, també han optat per viure a Catalunya. El més conegut és Jordi Soler, qui ja va explicar a "Los rojos de ultramar" (Alfaguara) la història real de la seva família de republicans catalans que van fugir de les  tropes franquistes primer cap a França i després cap al Mèxic solidari del president Cárdenas. Ara, amb una preciosa edició, Malpaso ens presenta "PINCHES JIPIS". Amb un to molt reixit d'humor negre se'ns explica una història policial contaminada d'alcohol i corrupció que avança enmig de l'absurd cap a un final brillant en el que el riure no  amaga un raonable pessimisme sobre Mèxic.

L'altra recomanació d'aquest mes es refereix a "NO VOY A PEDIR A NADIE QUE ME CREA", de Juan Pablo Villalobos (Anagrama), que ha guanyat el premio Herralde. En aquest cas, un mafiòs mexicà manipula a un estudiant en el seu viatge d'estudis a Barcelona, portant-lo a relacionar-se amb un empresari i polític català. El llibre és brillant per moltes coses: l'ús de tres perspectives - l'estudiant, la seva companya i la seva mare -, una trama recargolada, uns personatges secundaris interessantíssims, l'ús de la geografia barcelonina com a paisatge... Però el millor de tot és novament l'encert en el caire humorístic del relat, que també en aquest cas es projecta sobre el trist panorama social i polític de Mèxic.




dimarts, 7 de març de 2017

Andròmines

 ANDRÒMINES
Andròmina: f 1 Moble, estri, etc, atrotinat, inútil  2. Pl Embolics, males arts

L’evolució tecnològica, més ben dit la revolució tecnològica, en la que estem immersos canvia molt ràpidament els objectes, utensilis i eines que fem servir quotidianament a la llar o a la feina.  Poc a poc els vells objectes es van convertint en andròmines, d’acord amb la definició que encapçala aquestes ratlles. 
Fa uns anys vaig fer un treball, que ara he recuperat, per identificar i a voltes recuperar algunes de les andròmines més significatives i familiars de la meva generació i fer-ne una col·lecció fotogràfica que les posés en valor i ens ajudés a recordar-les. Tot seguit us ofereixo una selecció del material que es va exposar al Col·legi d’Aparelladors el maig de l’any.

Cliqueu a sobre la fotografia per obrir el reportatge



diumenge, 5 de març de 2017

L'Òpera dels dilluns

La soprano georgiana Nino Machaidze, una de les estrelles del moment, ha cantat fa pocs dies al Liceu en una òpera de concert en la que feia parella amb Plàcido Domingo. Pels que no varem tenir l’oportunitat d’escoltar-la, avui la portem al Blog. Ens interpreta una ària de lluïment, “Je veux vivre“, de l’òpera “Romeo i Julieta” de Massenet, enregistrada al Festival de Salzburg el 2008. 



divendres, 3 de març de 2017

Juliette Greco

Nascuda a Montpeller el 1927 de molt jove va formar part de la resistència francesa. Acabada la guerra es mou en els mitjans artístics i intel·lectuals de la vida parisina on comença a destacar com a cantant i musa d’artistes i escriptors. Han sigut cèlebres els seus amors i els seus recitals a l’Olympia. La seva vida professional ha sigut molt llarga i fins fa molt poc encara se la podia escoltar en alguns concerts. L’escoltarem cantant una de les seves cançons emblemàtiques: " Sous le ciel de Paris en un enregistrament del 1966. 



dijous, 2 de març de 2017

Maria Mercè Marçal


Avui, l'Imma Colomer ens ofereix un breu poema de Maria Mercè Marçal, una poetessa que va morir molt jove però que va deixar una obra molt intensa i reconeguda.





dimecres, 1 de març de 2017

Dos museus de trens en miniatura

Vull en aquesta entrada parlar-vos de dos museus de trens miniatura. És fa difícil dir quin és millor, perquè tots dos tenen un gran nivell i estan fets amb molt amor i molta qualitat. I és que en els dos casos, els seus impulsors, Antoni Rabell,  "Railhome", a Igualada i Josep Arumí, "Magic món del tren", a Santa Eugènia de Berga, prop de Vic, hi han posat molt entusiasme i moltes hores i ens donen una lliçó vivent que amb perseverança, esforç i intel·ligència es poden aconseguir meravelles.


La visita a Railhome (Igualada) comença amb una magnífica explicació sobre la història del ferrocarril, amb la que Antoni Rabell ens deixa bocabadats :

. Sabeu que els 2 primers trens d'Espanya els va impulsar Miquel Biada, el primer a Cuba, el 1837, quan Cuba encara era espanyola, i el segon entre Barcelona i Mataró, el 1848 ?
. Sou conscients que l'arribada del ferrocarril va ser impactant per a la societat, ja que va reduir dràsticament els temps dels desplaçaments ?. Per exemple de Madrid a Barcelona es va passar de cop de trigar 8 dies en diligència a 16 hores en tren !.
. Sabeu que entre Planoles i Toses hi ha un túnel ferroviari molt particular, ja que ha d'utilitzar un camí helicoïdal excavat en la roca per superar la forta pendent entre aquests dos punts ?
. Sabeu que hi ha trens que leviten i poden anar a més de 500 Km/h, però que aquesta modalitat de transport no és econòmica en aquest moment a causa de la gran quantitat d'energia que es precisa ?

Aquestes i moltes coses més, totes  força interessants us explicarà Antoni Rabell abans de mostrar-vos en ple funcionament les impactants maquetes de trens, de vapor, elèctrics i diesel, ubicades en tres ambients - ciutat, indústria i muntanya -  a Centreuropa, plenes de detalls que us sorprendran i captivaran. No vull fer "spoiler" però no em puc estar de recordar les màquines de tren musicals, que reprodueixen les que alegren les estacions de les ciutats austríaques.

A una distància semblant de Barcelona, en una altra direcció, a Santa Eugènia de Berga (prop de Vic), Magic Món del tren, ens endinsa en l'obra de Josep Arumí,  en la que prop de 75 trens, circulen per una maqueta plena de racons variats, molts d'ells de zones catalanes, amb milers de petites figures humanes, monuments i punts singulars coneguts, parcs d'atraccions, carrosses, fins i tot un parc juràssic.
En aquest cas, quan finalitzeu la visita, podreu menjar al restaurant Arumí, que la família promotora del museu disposa  molt prop del mateix, i on posen el mateix esforç i amabilitat en proporcionar-vos un bon menjar que el que abans han posat explicant-vos les maquetes dels trens.
En els dos casos, conjuntament amb les impressionants maquetes en funcionament, podreu gaudir les col·leccions de peces soltes - trens sencers de mides variades - i constatareu que tenen plans i projectes en dansa de millora contínua del contingut dels respectius projectes.

Tenim la sort de tenir a prop dues magnífiques mostres - les dues úniques que hi ha actualment a Espanya - de maquetes ferroviàries d'un extraordinari nivell, que us proporcionen una forta oportunitat de gaudi i aprenentatge. Si em pregunteu quina heu de visitar ... tinc la resposta clara ... les dues. Penseu que si no hi fossin us hauríeu de gastar forces diners per anar-les a veure a Alemanya, on aquesta afició està força estesa i fa les delícies de grans i petits.


dimarts, 28 de febrer de 2017

La Senyora Florentina i el seu amor Homer, al Nacional


S’acaba d’estrenar al Teatre Nacional de Catalunya l’obra “La Senyora Florentina i el seu amor Homer” de Mercè Rodoreda. Encara que escrita molt abans, va ser publicada Barcelona el 1993, deu anys després de la mort de l’autora, formant part del recull de quatre peces teatrals, sota el títol de “El torrent de les flors”. Es va estrenar amb gran èxit el mateix any al teatre Romea sota la direcció de Mario Gas.
Un èxit que estic segur tornarà a tenir en aquesta ocasió en la versió dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada en el paper de Florentina per Mercè Sampietro.

L’obra té una estructura teatral molt senzilla, pròpia segurament del temps en que va ser escrita, i tracta del tema del desengany amorós  a partir de la relació d’una dona, la Florentina, amb un home casat, l’Homer,  durant més de 25 anys. Hi ha qui ha vist en aquesta situació un cert paral·lelisme amb l’experiència personal de Rodoreda. L’altre nus de l’obra són les relacions de solidaritat i amistat entre les dones. Les veïnes i amigues de la Florentina, la Zoila, la Júlia i la Perpètua constitueixen un equip imbatible. I a elles s’afegeix la figura de la Zerafina, la jove  minyona arribada del poble però amb una vitalitat  i una gràcia extraordinàries. Tota l’obra, dirigida per Sergi Belbel, està impregnada d’un deliciós sentit de l’humor i salpebrada amb petits numerets musicals.

La posada en escena, sense complicacions especials, resulta molt encertada i sobretot cal destacar les interpretacions de totes les actrius i d’en Toni Sevilla. És molt difícil destacar-ne algunes especialment. Magnífica Mercedes Sampietro i també Margarida Minguillón. Però també és destacable l’actuació les dues altres amigues interpretades per Teresa Urroz i Carme Callol. I la gran sorpresa és la magnífica actuació de la debutant Elisabet Casanovas, en el paper de Zerafina, a qui els aficionats a la interpretació potser ja coneguin per la seva participació com a alumna de “Merlí”, la sèrie de TV3.
En resum, una obra rodona per passar-s’ho molt bé... Ja cal que us afanyeu a comprar entrades perquè de ben segur que s’exhauriran.


diumenge, 26 de febrer de 2017

L'Òpera dels dilluns

Navegant per You tube he trobat aquesta petita joia. Es tracta de l’enregistrament que un jove tenor, de només 29 anys, va fer a Moscou l’any 1964. Segur que reconeixereu desseguida la seva veu. I com escoltareu, el noi, que ens canta “La donna e mobile” del Rigoletto, ja apuntava maneres en aquells temps...



divendres, 24 de febrer de 2017

La senectud del capitalismo. Un reto a la juventud


El nostre amic i col·laborador de Blog, en Lluís Boada, acaba de publicar un magnífic llibre d’assaig amb el títol de “La senectud del capitalismo. Un reto a la juventud”, editat per ED Libros i que ja es pot trobar a les principals llibreries.
 
En Lluís Boada, company de curs i doctor en Ciències econòmiques,  ja va publicar el 1984 un altre llibre que sota el títol de  “Una economia poètica” ens oferia la seva molt personal visió del món de l’economia. Ara escriu sobre l’evident crisi que travessa el capitalisme en un text d’abast general, però especialment dedicat a la gent jove que té la imperiosa necessitat d’afrontar-s’hi.
En un llenguatge que tracta de ser senzill però que evidentment no està exempt de rigor i complexitat explica l’origen i les raons dels fenòmens que avui ens desborden, creixement sense aturador, sobreexplotació dels recursos, consumisme desenfrenat, desigualtat en augment, precarietat i devaluació del treball, entre d’altres.
I a la llum de la situació tracta de plantejar diverses alternatives per superar-la. És un notable esforç d’imaginació que vol ajudar a evitar aquelles posicions fatalistes que semblen negar les possibilitats de reaccionar davant dels abusos i les deformacions d’un capitalisme senil però ferotge alhora. I per això s’endinsa en l’anàlisi de les diferents eines vinculades tant a les accions col·lectives com als comportaments de caràcter individual, sobretot per part dels joves a qui, com hem dit, va preferentment adreçat aquest text.

De ben segur que la lectura d’aquest llibre pot orientar i animar a molts nois i noies en el seu compromís social; i també pot ser útil als seus familiars i educadors, no solament per seu propi interès, sinó com  instrument un diàleg inter generacional i facilitador d’una comunicació sovint poc fluida. En tornarem a parlar.


dijous, 23 de febrer de 2017

Comancheria

Si La la la land reprenia el gènere dels musicals, Comancheria - també amb 4 nominacions als Òscars : Millor pel·lícula, millor actor secundari, millor guió original, millor edició - reprèn el gènere de l'oest (neowestern).
Comancheria presenta la nostra societat com un oest salvatge on els que assalten la butxaca del ciutadà mitjà són aquestes institucions tant respectables anomenades bancs.
I quan la defensa contra aquest assalt que fa difícil la supervivència de moltes famílies  esdevé igualment salvatge, ens trobem amb una pel·lícula on l'ordre de les coses sembla capgirat, i on s'avança frenèticament, pistola en mà, canviant el cavall pel cotxe, cap un final incert i dolorós perquè guanyi qui guanyi sempre hi haurà algú que perdi.

Cant de la ràbia dels perdedors, clam a la justícia per la pròpia mà, però alhora pel·lícula que fa reflexionar sobre els valors personals i socials que ens conformen. Bona direcció de David Mackenzie i grans interpretacions dels 2 germans Tanny i Toby Howard (Chris Pine i Ben Foster) que lluiten amb mitjans poc ortodoxes per evitar el desallotjament del ranxo familiar, i són perseguits pel policia "ranger" Marcus Hamilton (Jeff Bridges, nominat per al premi com actor secundari) i el seu company Alberto Parker (Gil Birmingham) en una lluita sense quarter.


Pel·lícula candidata no tan sols al premi Óscar a la millor pel·lícula i al millor guió (trepidant història de Taylor Sheridan, que combina una acció i intriga vibrant amb una forta crítica social) sinó també a esdevenir un "clàssic": una d'aquelles pel·lícules que s'incrusten en el nostre record cinematogràfic perquè ens han mantingut enganxats a les butaques fins l'últim minut  i ens han regalat amb una visió punyent i colpidora de la nostra societat que es queda enganxada a la nostra retina i a la nostra ment.



dimecres, 22 de febrer de 2017

L’heroi i la fotògrafa

Pocs dies després de tornar d’un viatge a Nàpols amb estirada a Pompeia i Paestum, altament recomanable, vaig rebre, a través del meu amic Franco La Torre, una invitació per assistir a l’homenatge que s’anava a tributar al seu pare a la Sala della Lupa del Palazzo Montecitorio de Roma, seu de la Cambra de Diputats italiana,  en ocasió de la commemoració el 90è aniversari del seu naixement.

En efecte, Pio La Torre va néixer l’any 1927 al si d’una família d’humils camperols sicilians. De ben jove es va implicar en les lluites per la defensa dels treballadors agrícoles, primer a través dels sindicats i seguidament ingressant al Partit Comunista (PCI). El 1960 va passar a ser membre del Comitè Central i dos anys després esdevenia Secretari Regional del partit a Sicília. Traslladat a Roma el 1969, tres anys més tard va ser elegit diputat. En l’exercici d’aquesta funció parlamentaria va promoure la llei que establiria per primer cop la figura penal d'“associació mafiosa” així com la confiscació dels patrimonis mafiosos. El 1981, conscient de que es jugava la vida, va decidir tornar a Sicília i reassumir la Secretaria Regional del partit. Per si fos poc el risc que comportava el seu combat a la màfia, va dirigir les lluites contra la instal·lació de la base militar de la OTAN a Comiso, que esdevindria entre els anys 1983 i 1991 la més important del sud d’Europa, dotada de 112 míssils creuer nord-americans.

El matí del 30 d’abril de 1982 mentre es dirigia a la seu del PCI de Palerm en un Fiat 131, juntament amb el company Rosario Di Salvio, que anava al volant, se’ls van aproximar dues motos de gran cilindrada des de les que van ser crivellats. Pio La Torre va morir instantàneament, Di Savio, poca estona més tard. La Cosa Nostra i, concretament, el seu cap, Tito Rina, havien ordenat l’assassinat.
Malgrat ser sempre la primera en arribar als llocs dels crims mafiosos sicilians, aquell matí Letizia Battaglia, aleshores reporter del diari L’Ora de Palerm, no ho va poder fotografiar. Aquest fet, però, no desmereix en absolut la importància testimonial i artística de la coratjosa i extraordinària fotògrafa. Una feliç coincidència va fer que l’homenatge a Pio La Torre coincidís amb l’exposició Letizia Battaglia, Pura Passione” que tenia lloc al MAXXI, l’impressionant museu que Zaha Hadid va projectar al barri del Flaminio, prop de l’Auditorium de Renzo Piano. Amb aquests dos nous equipaments culturals, Roma equilibra l’aclaparador pes d’allò antic, assoleix una nova dimensió i es revitalitza i es posa al dia. L’exposició mostrava també altres vessants de l’obra de Battaglia, com una corprenedora sèrie de retrats de Pier Paolo Passolini, assassinat ell mateix en estranyes circumstàncies.

D’esquena a la Lupa que amamantà els fundadors de la ciutat, van presidir i intervenir en l’homenatge a La Torre la presidenta de la Cambra de Diputats i el president del Senat. Davant seu, a primera fila, el president de la República, Sergio Mattarella, també palermità, es va asseure al costat de Franco. La naturalitat de la proximitat era commovent i senzilla. El seu germà Piersanti, essent President de Sicília, va ser assassinat el 1980, dos anys abans de ser-ho Pio. Tot i no haver vist aprovada la llei que li va costar la vida i que després tan de mal ha fet a la màfia, sobretot per la incautació de les propietats, La Torre pot descansar en pau. Avui una associació, Libera, està atenta a l’aplicació de la llei i vetlla pel bon ús social i per la bona gestió dels béns expropiats. La lluita continua.

L'arresto del feroce Leoluca Bagarella.        Palermo, 1980

dimarts, 21 de febrer de 2017

Els guanyadors del WORLD PRESS PHOTO del 2016

S’acaben d’atorgar els Premis WORLD PRESS PHOTO corresponents al 2016. Aviat, el mes d’Abril, podrem veure l’exposició que com cada any Photographic Social Vision organitza al CCCB .

Mentrestant, el diario.es ha publicat una magnífic article amb les fotografies millor qualificades de cada categoria en gran format i un peu de foto amb  breu explicació de cada una d’elles.

Fan de molt bon mirar. Clickeu aquesta foto i enllaçareu amb l’article complet i podreu veure les fotos guanyadores.

                      WPPh de l'any   Foto: Burhan Ozbilici


diumenge, 19 de febrer de 2017

L'Òpera del dilluns

Ahir es va saber que el gran tenor suec Nicolai Gedda havia mort fa uns dies a l'edat de 91 anys. Retirat des del 2003 va tenir una llarguíssima carrera i era un dels cantants d’òpera  més emblemàtics del seu temps.

Avui, com a un petit homenatge, l’escoltarem en un enregistrament antiquíssim interpretant “Che gelida manina” de la Boheme.



divendres, 17 de febrer de 2017

Moonlight o la por de ser un mateix

Moonlight comença com un capítol de la primera temporada de The Wire, i mica en mica, de manera gairebé imperceptible, es converteix en una delicada i subtil història d’amor entre dos homes de raça negra. Aquest detall és, de fet, el que menys importa, perquè el que de veritat explica Moonlight és la forma com la por ens porta a convertir-nos en una cosa que no som.

Però és ben cert que el caràcter protagonista, Chiron, un noi afroamericà de família desestructurada en un barri suburbial de Miami, dota aquesta història d’una nova dimensió poques vegades vista a les pel·lícules. Moonlight s’estructura en tres capítols que mostren les tres etapes en la transformació de Chiron. De ser un nen escanyolit i sensible, amb el sobrenom de “little”, passa a convertir-se, ja d’adult, en aquest “Black” musculat i d’aparença agressiva i violenta. En el capítol del mig Chiron és senzillament Chiron, i és en aquest moment de la seva vida quan té lloc un fet que el marca per sempre i, també, l’espantarà tant que el portarà a construir una autèntica cuirassa física per amagar sota capes de musculatura l’autèntica naturalesa de la seva personalitat.

El film, de cocció lenta, no s’estalvia un retrat social d’una realitat que sí que coneixem gràcies a d’altres films, sèries com The Wire o, senzillament, llegint les notícies sobre la realitat dels suburbis afroamericans de les grans ciutats dels Estats Units. Aquest retrat esquemàtic queda excessivament pla i ple de llocs comuns, però també és necessari per contextualitzar la realitat d’un personatge que se sent una cosa, però que per la realitat social que l’envolta i el pressiona, es veu abocat a convertir-se en una altra. La inesperada evolució, en tots els sentits, del personatge de Chiron, és el més interessant de Moonlight, una pel·lícula la subtilesa, elegància i finesa de la qual compensa els seus propis tòpics, en alguns moments la manca de ritme i també les el·lipsis que supleixen mancances de guió i definició de personatges. A canvi d’aquests defectes, ens regala el retrat delicat i preciós de la espurna que fa néixer una història d’amor, amb els tensos silencis, les mirades, els gests i l’emoció de les grans revelacions.




dijous, 16 de febrer de 2017

EL NÚVOL amplia continguts i proposa un Verkami

                                                       Foto: Josep M.Cortina

El NÚVOL, digital de cultura,  és una publicació que des de fa cinc anys està present a la xarxa i fa una significativa tasca de difusió del món cultural. Hi escriuen molts autors que comparteixen, de forma col·laborativa i desinteressada, les seves idees i coneixements sobre tota mena d’esdeveniments en el camp de la de literatura, la música, el cinema, l’art, la fotografia i en general de tota l’actualitat cultural. Té més de 100.000 lectors cada més  i un prestigi àmpliament reconegut. Com saben els lectors del Blog jo hi escric sovint articles sobre temes de fotografia.

Ara NÚVOL té el projecte d’ampliar continguts i oferir-los en formats nous: llibres digitals, Revista anual en paper i la publicació física d’alguns llibres. Per això han posat en marxa un procés de participació en el finançament d’aquestes activitats a través d’un Verkami en el que els lectors, que reben gratuïtament els continguts actuals, poden també col·laborar de manera més activa. El seu, editor, Bernat Puigtobella, us ho explica en aquest vídeo:


Aquells que puguin estar interessats en aquest projecte poden entrar a la pàgina de Verkami  a través del següent enllaç:


Allí trobaran explicades amb detall les diferents fórmules de col·laboració i les seves recompenses.


dimecres, 15 de febrer de 2017

Les lavandes


De tant en tant la pintora surt a passejar i a pintar la natura. En aquesta occasió s'acosta a la Provença i ens regala aquestes magnífiques escenes dels camps de lavandes.

Clickeu a sobre per veure totes les imatges