ANDREAS SCHOLL ( 1967)
Contratenor alemany,
va ser deixeble de René Jacobs i té una preciosa veu. Especialitzat en òpera
barroca l’escoltarem avui en la archi coneguda ària “Ombra mai fu” de l’òpera Xerxes de Haendel.
El blog d'en Josep Maria i Cia.
ANDREAS SCHOLL ( 1967)
Contratenor alemany,
va ser deixeble de René Jacobs i té una preciosa veu. Especialitzat en òpera
barroca l’escoltarem avui en la archi coneguda ària “Ombra mai fu” de l’òpera Xerxes de Haendel.
Potser el cas més sonat es la seva recent informació sobre l'escandol de corrupció del novio de la presidenta de la Comuniatat de Madrid degut a la qual han rebut amences per escrit del seu cap de Gabinet Miquel Angel Rodriguez
Cada dissabte el Diretor del Diario adreça una carta reservada a tots els socis comentant els esdeveniments de la setmana. En aquesta ocasió donada la gravetat dels fets la carta és oberta a tot el públic i per això la reproduim al Prova i Error. Hi trobareu un detall de totts els insults i amenaces que estan rebent els periodistes de El diario. Si no el coneixeu encara us recomanaria que ho fessiu i fins i tot que consideu la possibilitat d'esdevenir-ne, si us sembla, suscriptors.
La Fundació Vila Casas presenta a la seva seu de Can Framis "Papers d'ombra", una exposició molt interssant de l'artista plàstic Pep Duran Esteva (1955). De sempre Duran ha conreat la tècnica del collage com una de les eines per interpretar el món i expressar la seva sensibilitat.
Construeix les seves obres a partir de fragments de tota mena: fotografies, paper, cartrons, fustes, etc, que combina i manipula magistralment. És pot qualificar també com un art ecològic, d'aprofitament de materials altrament condemnats a la seva desaparició.
En aquesta exposició trobareu obres molt imaginatives i suggerents, en particular les construides a base de materials i decorats recuperats de l'escenografia de la Bella Helena al Teatre Lliure de Gràcia dirigida per Fabià Puigserver i uns grans decorats pertanyents a l'antic teatre El Molino.
Com que ja sereu a Can Framis és obligat aprofitar l'ocasió per veure la magnífica col·lecció permanent de pintura catalana del segle XX que va construir el més importatnt mecenes cultural català Antoni Vila Casas amb la seva fundació que va crear el 1986.
El nostre videógraf ha visitat també l'exposició i ens ofereix el seu video de la mateixa.
L'Albert Molins, fill del meu bon amic i col·laborador del Blog en matèria musical, en Josep Molins, és un reconegut gastrònom. Treballa com a periodista a La Vanguardia i va ser també fa uns anys fundador i editor de la revista especialitzada en gastronomia Zouk Magazine.
Acaba de publicar en el seu blog "Reflexiones de un gastrónomo angustiado" un magnífic article sobre el Fast food amb el títol de "En el corazón de las tinieblas" que estic segur pot ser d'interès pels lectors del Blog.
Aquí el teniu:
Clickar asobre per llegir l'article
El centre KBr, a tocar del port Olímpic, presenta aquests dies una exposició força interessant de Consuelo Kanaga, una fotografa americana que va treballar en la primera meita del segle passat i que destaca pel relat que va fer del mon afroamericà i dels col·lectius de treballadors d'Estats Units.
Aquí teniu per si pot ajudar a situar la seva personaliat la crònica escrita pel NÚVOL.
Nascut a Avià (Berguedà) el 1976 Xavier Sabata es un contratenor català que
va començar en el mon del teatre per acabar esdevenint una de les veus més
reconegudes de la seva especialitat.
Té un timbre de veu molt
vellutat que resulta especialment harmònic.
L’escoltarem en l’ària Alma Mia de Floridante de HAENDEL que
trobo que s’adapta molt a la seva veu..
El seu estil es va iniciar en la seva estada a Mali a mitjans dels anys noranta veient com treballaven les dones en l'elaboració de recipients i atuells d'us domèstic. La ceràmica ha sigut des de llavors una de les seves expressions artístiques favorites. Diu ell mateix: "La ceràmica es la pintura amplificada. El procés de cocció: petrificar el que era tou ho revesteix de rellevància. La ceràmica es la mare de la pintura"
No us perdeu aquest exposició i de moment aneu fent boca amb aquestes fotografies de les peces i l'artista.
Clickeu a sobre per veure tota la sèrie
També reprodueix fets reals i no menys inversemblants en Francesc Bellart a “Raschimura” (La Campana i Ediciones B), basat en l’extraordinària
vida del ballarí i empresari Pedro Vivancos, qui als anys 80 va protagonitzar
un dels escàndols més destacats de la vida de Barcelona, acusat de crear una
secta. Vivancos, qui va passar a fer-se anomenar Raschimura, va ser per una
banda un perfeccionista i per una altra un estafador a través de les seves
activitats (fàbrica, consultoris, clínica...) en els mons de la nutrició
macrobiòtica i la medecina alternativa. Si hi afegim que va conviure amb set
dones simultàniament que li varen donar quaranta fills i que va tornar a muntar
la seva comunitat a Canadà, entenem que l’interès del lector queda garantit i
sols ens cal ara assenyalar que el llibre, que pretén ser objectiu en tot moment,
està a l’alçada de l’expectativa.
La resta de llibres d’aquest mes sí són pura ficció, per
bé que amb bases històriques i geogràfiques ben definides. El mestre Luis Landero ens ofereix a “La última función” una de les seves
delicioses faules al voltant de la seva obsessió per “el afán” dels éssers
humans. En aquest cas, hi veiem un home i una dona que acabaran canviant les
seves vides coincidint en un projecte artístic a un poble extremeny. Landero en
plenitud.
L’escriptora basca Txani
Rodríguez porta a la protagonista de “La
seca” (Seix Barral) a Andalusia, on, sota una trama aparentment senzilla,
hi transcorren diverses tensions: la que confronta la vida rural i la urbana,
la que ella viu amb la seva mare, la que arrossega amb els seus amics, la que
pateix amb el seu amant...
I acabem amb un nou llibre de Juan Pablo Villalobos, mexicà resident a Barcelona. A “El pasado anda detrás de nosotros”
(Anagrama) torna a jugar amb un sentit de l’humor admirable amb l’autoficció.
En aquest cas, el protagonista torna a Mèxic a cuidar dels pares i es converteix
en víctima per una banda del seu propi passat i per una altra dels efectes del
narcotràfic a aquella societat.
Jo encara no l’he visitat però el nostre videógraf si que hi ha anat i ens ofereix un dels seus reportatges que ens permetrà fer-nos una idea del material exposat i decidir si us hi acosteu.
Com que la visió del vídeo te certes restriccions només es pot veure carregant-lo desde You tube.
Aquí teniu l'enllaç que aquesta vegada, per raons de la seva temàtica, no n'hi ha prou amb clicaar-lo. L'heu de copiar i introduir-lo en la cerca després d'obrir el You Tube.
https://www.youtube.com/watch?v=0yzIDAs1hIs
FINE
ART, el festival de fotografia que cada any es celebra
a Igualada arriba engany a la seva 12ena edició. I la veritat es que dedicada a la fotografia documental és potser una
de les mes reeixides.
Si no esteu massa lluny de la capital de l’Anoia acostar-s’hi
pot ser una bona idea. Cal consultar les hores d’obertura dels diferents espais
expositius distribuïts per tota la ciutat.
Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL que
pot orientar la visita.
Avui és el torn del contratenor argentí Franco Fagioli que per a mi en aquests moments és potser la millor veu d'aquesta modalitat. Amb uns aguts estrtosfèrics conserva uns baixos impressionants i una vocalització extraordinària. Podriem dir que és la Cecilia Bartoli dels contratenors...
El podeu admirar en la seva interpretació de l'ària da capo "Va surcando un mar crudele" de l'òpera Artaserse.
Es tracta d’uns diàlegs entre l’autor, la seva
parella i una periodista, papers que interpreten respectivament el mateix Pep
Tossar, Imma Colomer i Evelyn Arévalo.
Amb unes escenografia minimalista i unes brillants
interpretacions Tossar treu tot el suc d’uns texts on l’autor exposa amb gran
subtilitat el seu disgust pels premis que rebia.
L’obra s’havia representat fa uns anys i ara
es pot tornar a veure en funció de tardes els dissabtes del 2 al 30 de Mars i cal reservar entrades abans que s’exhaureixin.
La Imma em va demanar que els fes unes
fotografies i la filmació d’algunes escenes escenes per preparar la promoció de
l’espectacle. A partir d’aquest material la mateixa Evelyn Arévalo ha creat aquest
magnífic vídeo.
Magali Datzira
Probablement la millor cantant de jazz, o
millor dit de blues, de Catalunya, ha estat i és la Montse Pratdesaba, mes
coneguda com a Big “Mama “ Li dedicarem properament un capítol d´aquesta sèrie.
Però si hagués d`escollir una cantant jove i actual amb quedaria amb Magali
Datzira. De totes les intèrprets sortides del bressol, del gran bressol del
Sant Andreu Jazz Band l`escola de música de Sant Andreu dirigida per en Joan
Chamorro, em sembla la millor cantant. O al menys la que té mes personalitat.
La seva veu greu, una mica ronca i desgarrada, va de meravella per cantar jazz.
Escolteu-la quan va començar a actuar cap
el 2014. La interpretació que fa de “On a sentimental side” acompanyada de Dick
Oats i el conjunt de Joan Chamorro, es francament bona.
L`estil de la Datzira i fins i tot
la seva vocalització, s`han anat perfeccionant amb el temps i actualment
han assolit un nivell excel·lent. Escolteu-la a "Put your head
on my shoulder".
En aquesta ocasió es tracta de El meu capritx un petit restaurant situat prop de l’Hospital de Sant Pau, amb unes deu taules en dos espais interiors i quatre o cinc més a l’exterior, a la vorera, pel que és recomanable reservar. Tot i que no està en un lloc molt concorregut, el que sí que corre és la qualitat de la seva cuina.
Ofereixen un menú de migdia, on sempre hi trobareu un arròs del dia, que serveixen també individualment, però són els platillos i les tapes de la carta de nit o de cap de setmana, les joies del restaurant. La seva és una cuina de mercat, de producte de temporada, amb una excel·lent elaboració. Òbviament també un dels plats estrella del cap de setmana són els seus arrossos: negre de papada de porc i gamba, de botifarra i bacallà entre altres varietats.
I que és el sorprenent? Doncs que aquesta oferta està en mans d’una família
cubana que no fa cuina cubana, sinó que ha apostat per una cuina catalana amb
tocs d’autor.
Avui continuem la Secció de Les meves veus favorites amb les dels Contratenors
PHILIPPE JAROUSSKY (1978)
La veu de
contratenor, que va dominar l’època barroca, va ser poc escoltada en el classicisme
i menys encara en el romanticisme. Els darrers anys del segle vint va recuperar
la seva presència als escenaris operístics i als recitals de cant. Han aparegut
molts brillants intèrprets i avui començarem per un del més reputats, el
francès Philippe Jaroussky
Ens
interpretarà amb la seva meravellosa veu la conegudíssima ària “Laschia ch’io pianga” de l’òpera Rinaldo de Haendel.
Foto Colectania presenta a la seva seu del Passeig Picasso una exposició basada en la seva pròpia col·lecció de més de 3000 fotografies de fotògrafs espanyols i portuguesos que ha anat constituint des de la seva fundació fa vint anys.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.
La Fundació Arranz-
Bravo té a la seva seu a l’Hospitalet al costat mateix
del complex de La Farga. El pintor va morir el passat mes d’ Octubre i havia
preparat ell mateix l’exposició Memòria expandida (1950-2023) que
s’ha pogut veure els darrers mesos i que malauradament ja s’ha clausurat.
Però una vegada mes, la càmera del nostre videógraf permet als que la varen
visitar tornar a gaudir de les obres que s’hi presentaven i als que no els dona
l’oportunitat de fer-ho.
Es un completíssim repàs a la carrera d'aquesta artista catalana que va començar com actriu de teatre i que poc poc es va anar convertint en una molt versàtil cantant. Així, va abordar inicialment la cançó catalana per endinsar-se en el jazz acomanyada dels millors músics d'aquesta especialitat, la canço de musicals i cinema, etc.
Trobareu tota mena de documentas de la seva vida: Fotografies, articles de revistes i premsa, cartells de les seves actuacions, discs i moltes filmacions amb entreevistes i actuacions de l'artista.
ANNE SOPHIE VON OTTER ( 1955)
Cantant sueca amb una veu de mezzo però d’un timbre mou suau i
elegant. A més de les seves interpretacions operístiques és una gran cantant de
lieder. Fins i tot va publicar un disc de cançons del músic pop anglès Elvis
Costello.
L’escoltarem avui en la divertida ària “
La fille du tambour” d’Offenbach.
Conec bé la pagesia. La raó és simple: la
meva família tant paterna com materna ve de pagès i de l’Alt Camp. La paterna,
de Nulles i Vilabella, eren pagesos benestants, de les cases bones dels seus
pobles. La materna, més humil que la paterna, era de Valls on els pares
es van conèixer i es van casar. Aleshores van anar a viure a Barcelona.
Els estius de la meva infantesa els vaig
passar entre la masia que teníem a la Vall del Francolí, on s’hi
concentrava la família vallenca, i Vilabella on anava jo sol el mes de setembre
quan la mare s’incorporava a la vida barcelonina. Les finques de la Vall
del Francolí eren de regadiu. En els bancals, entre les files d’avellaners,
s’hi cultivaven tota mena d’hortalisses i alguns fruiters. La propietat en
aquella zona estava força dividida en trossos de poques hectàrees, la majoria
un parell o tres. Les cultivaven el propis pagesos, a vegades amb l’ajut
d’algun jornaler, o bé el mitgers. En canvi, les finques de Vilabella i Nulles
eren majoritàriament de secà i hi predominava la vinya. L’extensió de les
propietats solia ser més gran, fins arribar en les cases més bones a les 50
hectàrees. Recordo quan les terres de l’oncle es van començar a cultivar amb
tractors.
Les primeres característiques a remarcar
d’aquella pagesia eren la seva diversitat pels tipus de cultiu i la desigualtat
per l’extensió i qualitat de les àrees cultivades. També hi havia un factor
diferencial d’ordre subjectiu: el grau d’amor que es tenia per la terra. Els
bons pagesos se l’estimaven. Eren els arquitectes del paisatge. Tenien molt de
mèrit perquè la tècnica havia evolucionat molt poc des del neolític i tampoc hi
havia les proteccions d’ara per fer front als imponderables (assegurances,
subvencions, cooperatives eficients, etc.). Aquests factors, d’ordre natural i
de mercat, podien convertir el treball de sol a sol en una autèntica
maledicció. Es sentien més renecs que cants, els “em cago amb D.” tronaven.
Una altra diferència era la propietat. Del
meu record, molts dels petits pagesos tenien algun tros en propietat, però eren
arrendataris d’altres. Per exemple, el meu avi matern. Quan es va posar a la
venda la terra de la Vall, el meu avi no podia comprar-la i els meus pares ho
van fer sense dir res a ningú ni tan sols als fills que vam seguir pensant que
anàvem al mas dels avis. Des de que, anys després, ho vaig saber, ho he trobat
un gest d’una bondadosa i sàvia elegància.
Després de passar dos mesos llargs entre
pagesos humils, pujant a lloms dels animals de tir, jugant amb les eines
i escoltant les seves sàvies converses d’antics mediterranis, arribava a
Vilabella en temps de veremar. Mon oncle, l’hereu, qui fins i tot tenia una
retirada al Burt Lancaster que encarnà al Príncep Salima del Gatopardo, em
mimava com a un petit Tancredi. El meu pare era l’únic que es feia amb ell, els
altres germans hi estaven tots barallats per la legítima. De manera que la meva
germana i jo érem els únics nebots que en aquell temps els freqüentàvem. Per
això i perquè li queia en gràcia, l’oncle em feia sentir com un príncep.
No li passava el mateix al meu cosí, futur
hereu i deu anys més gran que jo. Compartíem la mateixa habitació i per això jo
sentia, a les cinc de matí, com, indefectiblement, el seu pare, des de la
porta, el despertava: “Nen, és l’hora”. Mentre ell anava a cuidar els animals i
després cap a la terra, jo seguia dormint. Quan em despertava pels volts de les
nou i baixava per esmorzar a l’àmplia cuina amb un foc de terra permanentment
encès, el retrobava a taula juntament amb l’oncle. Ja havien treballat
quatre hores i bé que es mereixien la safata amb costelles de xai i patates
fregides. Compartien somrients el suculent esmorzar amb el nen de ciutat, que
encara feia cara de son, abans de tornar a la feina. Eren dels rics del poble,
potser els més rics, però eren també uns treballadors portentosos.
D’aleshores ençà les coses del mon han
canviat molt. Ho sabem i els diaris en parlen, però al camp es mantenen unes
constants profundes, inalterables. En morir el meu pare, vaig heretar la finca
de la Vall del Francolí. Un dia, mentre passava la desbrossadora per sota unes
oliveres que havia fet plantar al lloc dels avellaners que volen molta aigua,
va venir a visitar-me el meu cosí. En veure’m, em va preguntar, irònic, “què
vols fer de pagès ara?”. I sense esperar la resposta em va dir, seriós,
imperatiu, ancestral, amb un deix de qui ha estat maleït pel pes del dret i de
la història: “Tu no has de fer de pagès”.
Vaig saber que em parlava amb la
saviesa familiar i l’esperança lampedusiana del seu pare.
Després d’una vida al camp tenia la certesa que allà no hi havia
esperança. No era l’únic. Avui la població activa en l’agricultura catalana en
prou feines arriba a l’1%. Els pagesos menors de 25 anys representen molt menys
de l’1% d’aquest 1%, a Tarragona el 0,4.
Mentre el capital globalitzat tendeix a la
concentració màxima, el camp europeu, sotmès a les seves lleis,
humanament es buida, tot deixant-lo ruixat d’herbicides, pesticides i
fertilitzants perillosos. Aquí, a més a més, es va estimular que s’omplís,
primer, de gallines i pollastres, després i fins ara, de porcs que no
volen enlloc més. Juntament amb una industria dispersa per multitud de
municipis, aquestes activitats han acabat de contaminar el sòl i el
sistema circulatori de l’organisme terra, és a dir, les escasses aigües dels
nostres rius i freàtics. Tothom se n’omple la boca però ja gairebé ningú estima
la terra o ho fan d’estranya manera. Més tard van arribar les subvencions
europees no pas per defensar una causa perduda, sinó per fer una liquidació
controlada i, per tant, burocratitzada. Els sotracs i les queixes, en tota
agonia, són inevitables. I a la ciutat de l’entreteniment aplaudim els
tractors, que sabem que no hi romandran, perquè també ens entretenen.
LLUÍS COLOMA
El piano es un dels instruments més importants del jazz. De
fet aquesta música va néixer a les cases de tolerància de New Orleans a
començaments del segle passat de la ma de pianistes que actuaven en aquests
llocs i que en la seva majoria, no cal dir-ho, eren negres per una raó ben
senzilla, sortien més barats.
A Catalunya sempre hem tingut i sortosament tenim excel·lents
pianistes de jazz. El més conegut e internacional de tots ell probablement ha
estat Tete Montoliu que al anys 60 i 70 era tot una figura i va tocar amb els
millors músics del moment.
Avui peró vull dedicar aquest capítol a un altre pianista
barceloní, en Lluis Coloma (Barcelona
1973) convertit des de fa anys en un
gran intèrpret. El podeu escoltar en viu a molt llocs entre ells al Jamboree, on actua amb certa assiduïtat.
Si bé als seus començaments es va especialitzar en blues i
boogie woogie, actualment té un extens repertori de temes propis que interpreta
sempre recolzat pel components del seu grup, Manolo Germán al baix,-
un gran instrumentista, Arnau Julià a la bateria i sovint també Héctor Martin un
jove guitarrista que toca habitualment en un grup del que en parlarem un altre
dia “A contra blues “
Escolteu-lo en primer lloc fa un parell d´anys tocant un dels
seus boogies al festival de jazz de Terrassa
Seguidament escolteu-lo en en plan solista en
una peça que tothom coneix “Tico-Tico"
I per acabar si voleu podeu escoltar integre
el concert que va donar a la Fundació Joan March de Madrid fa pocs anys en aquest enllaç de You tube:
Aquesta és la setmana del Carnastoltes i he recordat la meva visita a Venècia l'any 2011 on vaig tenir l'oportunitat de fotografiar les meravelloses disfresses que passegen pels carrers i canals de la ciutat.
Clickeu a sobre de la foto per veure la sèrie completa
El passat dimarts vàrem anar al
Palau a escoltar l’òpera Rinaldo de Haendel. No es tractava d’un grup
massa conegut però la veritat es que va resultar un concert extraordinari, com
va reconèixer el públic amb els seus llargs
aplaudiments. L’orquestra, Les accents, va sonar de meravella i els sis intèrprets
van cantar com els àngels, sobretot el contratenor Carlo Vistoli.
Per això aquesta setmana poso en
pausa la sèrie de les meves veus favorites per escoltar una de les àries de l’òpera
interpretada per en Vistoli
Les seves il·lustracions són magnífiques i en presentarem aquí una selecció.
Clickar a sobre per veure la sèrie completa
Ahir es varen produir molt importants manifestacions dels pagesos en reclamació de les seves reivindicacions en un seguiment de les protestes dels agricultors francesos que s'han extès a molts paisos europeus.
Milers de tractors varen arribar al centre de Barcelona des de les quatre províncies i varen ocupar principals carrers de la ciutat: Aragó, Diagonal, Granvia, entre d'altres.
Aquí teniu un peit reportatge que vaig fer de la columna que ocupava la Diagonal.
La galeria FOTONOSTRUM presenta una exposició amb els treballs que dos reconeguts fotògrafs americans varen fer en els inicis de les carreres de dos artistes que esdevindrien amb el temps dos veritables icones mundials: Marilyn Monroe i Elvis Presley.
Aquí teniu la crònica que vaig publicar al NÚVOL.
També és un comiat el tercer tom, molt voluminós, dels ‘Diarios. A ratos perdidos’ (Anagrama),
les memòries de Rafael Chirbes,
redactades entre el 2007 i el 2015. Assistim a la degradació física i la
soledat de l’escriptor en paral·lel a l’enorme i merescut reconeixement de les
seves darreres novel·les: ‘Crematorio’ i ‘En la orilla’. Chirbes dedicava la
major part del seu temps a llegir i escoltar música i veure cine a la seva
habitació, fugint de les relacions humanes, que havia de fer per promoure els
seus llibres i fer xerrades per Espanya i altres països, especialment Alemanya.
Les seves notes de lectura resulten profundes i interessants, fins i tot quan
són cruels amb bons escriptors.
Qui ja fa anys ja havia mort és l’editora neoyorquina Elizabeth Harwick (1906-2017), de qui
ara s’estan reeditant les seves obres. A ‘Nits
d’insomni’ (Flâneur i Navona), l’autora construeix una mena d’autobiografia
a base d’escenes i anècdotes i emmarcada a la seva historia i la seva ciutat.
Un estil sorprenent que atrapa.
Per compensar tanta veterania, proposo amb èmfasi dues
primeres obres de les que se n’ha parlat i es parlarà, totes dues de caire
autobiogràfic i travessades per la història dels països d’on provenen les
famílies dels autors. D’una banda. ‘Libre’ (Anagrama), de la professora de
albanesa Lea Ypi, que imparteix
classes a la London School of Economics i va veure de petita l’ensorrament del
règim comunista al seu país i els difícils inicis de la democràcia i el
liberalisme econòmic. Molta atenció: el que comença sent una explicació
aparentment naïf acaba convertint-se en una rica reflexió sobre la llibertat.
Encara més jove és Ricardo
Dudda, qui investiga a ‘Mi padre
alemán’ (Asteroide) sobre els orígens de la seva família i el duríssim
recorregut que els va portar, des de la fi de la segona guerra mundial, a marxar
a Espanya. En el camí, l’autor descobreix el paper del seu avi a l’holocaust.
FIORENZA COSSOTTO (1935)
Fiorenza Cossotto es una mezzo
soprano dramàtica que té una veu molt potent i un ampli repertori en el que
interpreta lògicament papers de gran força.
Avui l’escoltarem en el paper
d’Azuzena, la gitana del Trovador de Verdi, en una magnífica interpretació del 1985 a l’Arena
de Verona.
La
Fundació Teatre Romea té una programació alguns dilluns que defuig els camins
habituals de les arts escèniques. Ofereix exercicis creatius i arriscats, i
això constitueix la seva raó de ser i la seva gràcia. De vegades, fins i tot,
pugen a l’escenari personatges i activitats que tenen un habitat ben diferent
del teatral.
Això
és el que succeeix amb el
cicle “Pensar amb les mans” que acaba de començar i s’anirà desenvolupant en
tres actes, únics i irrepetibles, durant l’hivern. Pel primer acte, titulat Sutura,
a la protagonista, Gema Galdón, se li va proposar fer el que sap fer, barrets,
res més, sola en escena i en total silenci. El risc que el públic no mantingués
l’atenció durant els quaranta minuts que es preveia duraria l’acció era
considerable.
Només
aparèixer la invitada amb la seva figura de model de Romero de Torres, cabell
recollit i vestit llarg de color negre, avançant amb elegància natural però
adaptada a la situació, es va fer palès que estàvem a punt d’assistir a quelcom
d’insòlit i corprenedor. Es va detenir breument al mig de l’escenari per rebre
els aplaudiments perplexos i tímidament subjugats dels espectadors que poblaven
una quinzena de files de la platea. Una tauleta obrador i un mirall de peu
eren els únics attrezzi on recolzar-se. Abans de seure, va assajar amb
les mans, davant el mirall, unes formes que semblaven una salutació ritual i
l’esbós de l‘obra que es disposava a crear.
Un
cop asseguda, va inclinar-se per recollir un tul i el va retallar. Va començar
a manipular-lo lentament i sàviament i, de tant en tant, es girava vers el
mirall per anar provant les evolucions en el seu cap. Damunt la taula, davant
els ulls encisats dels assistents, anava apareixent una forma fràgil. S’estenia
circularment en ales ondulades partint de la copa, la qual recolzava en el
motlle semiesfèric situat al bell mig de la taula. La barretaire enfilava
l’agulla amb el ritme pausat que va mantenir tota l’estona a fi de transformar
una labor artesanal en una cerimònia.
Així,
revelava tota la bellesa del simple gest de posar fil a l’agulla i estirar-lo,
i alhora ens recordava tants gests familiars “sense importància”, cosir un botó o brodar un llençol, que hem vist fer a
l’àvia, a la mare, en fi, a les dones de casa sense haver-ne comprés la seva
dimensió sagrada. Gema Galdón, en efecte, donava algunes puntades aquí i
allà per suturar el trossos de tul, les parts del barret, talment com les
filadores mítiques que reproduïen el gest creador primordial. A la fi, el
barret a les seves mans i sota els focus del teatre es transformà en la imatge
de l’Univers, i ella ens aparegué com una deessa.