dissabte, 22 d’abril de 2017

Males herbes.

El dia 23 d’abril de 1794 va ser guillotinat Guillaume Chrétien de Lamoignon de Malesherbes. Havia estat director de la Librairie, altrament dit, censor real, sota Lluis XV I Lluís XVI. Semblarà curiós avui que en l’exercici de la seva funció mantingués una estreta relació amb Diderot i fos un fort impulsor de la Enciclopèdie. No va ser això, lògicament, el que el va dur a patir una tràgica mort sota el Terror revolucionari, ni potser tan sols haver estat ministre, per breus períodes, de Lluís XVI, sinó la seva lleialtat monàrquica que el va fer abandonar la dedicació a la botànica l’any 1792 per defensar el rei com a jurista. Uns cent anys més tard, Gabriel Fauré va compondre el Requiem en el número 154 del boulevard parisenc que du el nom de Malesherbes, al començament del qual va viure també durant vint-i-set anys Marcel Proust.

 Sang, música, recerca del temps perdut, dia de Sant Jordi, botànica... inclinen a pensar en llibres i en les roses vermelles cultivades en hivernacle, esplendoroses i sense perfum que omplen aquests dies els carrers de la ciutat. Mentre les multituds ens hi passegem, jo veig com a contrapunt a les roses “perfectes” i inanimades i a les empentes i trepitjades dels veïns ocasionals, les “males herbes” del meu solitari tros de terra del camp tarragoní. Els pagesos troben que les herbes “fan brut” perquè consideren que tenir els camps nets és que no s’hi vegi cap ni res que pugui “competir” amb els seus cultius. No els critico. Viure del camp ha estat molt dur i els avenços tècnics i la química han alleujat molt la seva feina. Tot i això, en queden pocs. Els joves que segueixen en l’ofici s’han hagut d’espavilar concentrant terres, innovant tècnicament i adaptant-se a la demanda. Aquesta demanda, majoritàriament urbana, sovint té poc a veure amb l’harmonia dels camps, amb els cicles estacionals i amb la proximitat. Ens hem acostumat a tenir de tot a tothora. O fins i tot volem, en un dia, comprar milions de roses...

Tanmateix en el meu tros, “brut”, a la primavera, a cada mil·límetre hi ha una meravella. Perquè les “males herbes” no ho són tant i, si les deixes néixer, presenten una enorme varietat. A més, tenen propietats nutritives ja oblidades, propietats medicinals que desconeixem, generen sinèrgies l’estudi de les quals ha donat lloc a la permacultura i, a més a més, floreixen amb formes i colors d’una bellesa delicada, sorprenent, inesgotable i misteriosa. Les he volgut fotografiar amb una humilitat que no fa justícia a l’art de la fotografia però que em sembla adient amb la seva espontània senzillesa i menystinguda generositat. I que sant Jordi ens recordi que també val la pena celebrar-lo passejant pels camps bruts de males herbes, abandonats, en repòs o subtilment cultivats.


divendres, 21 d’abril de 2017

Jacques Brel

Jacques Brel, belga de naixementés, sens dubte, un dels més grans de la chanson. La seva força interpretativa era realment desbordant com ho demostren els nombrosos enregistraments que ens ha deixat. Alguns dels seus títols com "Ne me quite pas", "Les bourgeois" o "Amsterdam" entre tants d'altres passaran a la història de la música. Avui escoltarem aquest darrer en un enregistrament de fa molts, molts anys.



dimecres, 19 d’abril de 2017

El drac de Sant Jordi

Amb aquest magnífic dibuix de la Lluïsa, PROVA I ERROR us desitja a tots un bon Sant Jordi i us recorda les recomanacions de llibres que han fet els seus col·laboradors i que trobareu en el post anterior.


dilluns, 17 d’abril de 2017

Les recomanacions del Blog per Sant Jordi


Aquesta Setmana és Sant Jordi i hem pensat que estaria bé que al marge de la nostra potent Secció de llibres, a càrrec d’en Ricard, els col·laboradors del Blog recomanessin d’algun dels títols  que han llegit darrerament. Aquí teniu les seves propostes.

Imma : “Al vertigen” de Núria Perpinyà



Es tracta de la història d’un gran amor, d’un triangle inusual i d’una escaladora enigmàtica i solitària, la Irena Besikova. El recomano perquè em vaig emocionar, perquè m’agrada la muntanya i no m’atreveixo a fer el que fan els muntanyencs. Perquè l’autora escriu apassionadament. Perquè és una dona amb una personalitat arrasadora.


Jordi:La parella del costat”, de Shari Lapena 


És una novel·la que quan la comenceu, no la podreu deixar. I és que si haguéssiu anat a sopar a casa els veïns i haguéssiu deixat la vostra filla de sis mesos dormint a casa vostra (possiblement vosaltres no ho faríeu, però en la novel·la sí que ho fan), i quan hi haguéssiu anat a veure que tot està bé no la trobàveu ... no podríeu dormir fins que la situació es resolgui, oi ?. Doncs això és el que els hi passa als protagonistes del llibre, i vosaltres els haureu d'acompanyar amb neguit fins al final.


Josep M: “La senectud del Capitalismo”, de LLuís Boada


Un llibre d’assaig del qual ja hem parlat abastament des del Blog . Planteja noves interpretacions de la crisi actual i de les possibles sortides, sobretot des de la perspectiva dels joves, els veritables protagonistes del futur.


Pau: “La hija del Este”, de Clara Usón

Reveladora i singular narració -entre l’assaig i la ficció- que ens retorna a les misèries de la Guerra de Bòsnia, a través d’una mirada inesperada: la d’Ana Mladic, filla del general serbi Ratko Mladic, que encara avui espera sentència com a responsable dels pitjors crims de guerra comesos en el conflicte.




Clara: “Caro Michele / Estimat Michele”, de Natalia Ginzburg


És una bona novel·la per descobrir aquesta escriptora italiana. És una història trista i molt emotiva, ambientada a la Itàlia dels anys 70, explicada en un estil epistolar. Les cartes i les veus que la composen són magnífiques.



Hermínia: "El xinès", de Henning Mankell


Us proposo aquesta novel·la policíaca perquè a banda de tenir-te des de la primera pàgina en tensió, fa un repàs històric d'allò més interessant. De totes les novel·les d'aquest gènere que he llegit és una de les que en tinc un millor record.


Ricard: “Tierra de Campos”, de David Trueba


Amb aquesta novel·la Trueba torna a construir una gran peça, protagonitzada per un cantant que revisa la seva vida i la de la seva família mentre porta les restes del seu pare per ser enterrades al seu poble natal. L’autor ens ofereix multitud de reflexions sobre temes ben diversos  que van des de la recerca de la identitat fins l'amor, la paternitat o la creació artística. I tot amb la seva contrastada capacitat de combinar humor i tendresa, amb un molt àgil ritme narratiu. Segur que serà un dels més buscats en aquest Sant Jordi.

Carles: “La memòria de l’arbre”, de Tina Vallès.

El narrador és un nen de 10 anys que observa, i viu, un canvi familiar i que manté una relació especial amb el seu avi. Amb aquest plantejament tan senzill, l’escriptora aconsegueix amb el seu talent narratiu una cosa extraordinària: no solament que el lector s’identifiqui sense dificultats amb el nen de la novel·la, sinó que recuperi records i vivències de la seva pròpia infància.

Lluís: “Retaule de Nova York”, de Valentí Gómez.


Perquè Sant Jordi convoca la bellesa i aquest és un llibre per regalar-la. Perquè Nova York, cantada per Walt Whitman i Federico Garcia Lorca, ara ho ha estat en català prodigiós i amb els tons i ritmes dels dibuixos d’un poeta a qui una dona negra de mans esberlades per la vida li va demanar la ploma al metro i després d’acaronar-la li tornà amb un God bless you, sir!, talment una Madona del retaule d’aquella ciutat i d’aquest llibre sorprenents i inesgotables.


Judith Vives: “Els homes m’expliquen coses”, de Rebecca Solnit


Aquest és el llibre que dóna nom al “mansplaining”, aquell vici que tenen alguns homes d’explicar coses a les dones amb condescendència i paternalisme i sense tenir en compte si la seva interlocutora coneix el tema o fins i tot en sap més que ell. Això precisament és el que li va passar a l’autora del llibre, que es va trobar en una festa sentint com un home li parlava d’un llibre molt interessant que, precisament,havia escrit ella. Solnit agafa aquest fet “anecdòtic” com a punt departida per a un recull d’assajos sobre la construcció de la diferència entre els homes i les dones i sobre la lluita de les dones per fer sentir la seva veu, reivindicar els seus drets i acabar  ambla cultura de la violació i dels privilegis sexuals a que moltes es veuen sotmeses.


diumenge, 16 d’abril de 2017

Gloria

Avui diumenge de Resurecció escoltarem el Gloria in Excelsis Deo de Vivaldi



Banderes per Crist


Fins on hem arribat amb aquest govern inquistorial del PP. Ho diu encertadament la Milagros Pérez Oliva en el seu article d'avui a El Pais.


dissabte, 15 d’abril de 2017

Pasan los campanilleros

Ja s’està acabant la Setmana Santa i abans que ho faci avui proposo escoltar una peça ben singular: “Pasan los campanilleros”, una marxa sevillana de processó per a banda i cor. La interpreta un cantant granadí que sempre m’ha agradat molt, Carlos Cano, desaparegut prematurament , que canta de meravella, i que la va incloure en el seu àlbum “Quédate con la copla”.




divendres, 14 d’abril de 2017

El Requiem de Verdi

Avui divendres Sant escoltarem el passatge "Recordare" del Requiem de Verdi. L’interpreten la mezzo Elina Garanka i la soprano Anja Arteros sota la magistral direcció de Daniel Barenboïm, en un enregiatrament del 2012 des de la Scala de Milà.




dimarts, 11 d’abril de 2017

La passió segons Sant Mateu

Avui us oferim una altra peça de música religiosa, que ja ha sonat altres vegades al Blog però que per la seva bellesa no ens cansem d’escoltar. Es tracta de l’ària “Erbarme dich”de la Passió segons Sant Mateu de Johan Sebastian Bach, interpretat en una versió històrica per la contralt Eula Beal acompanyada per un dels més grans violinistes de tots els temps Yehudi Menuhin.



diumenge, 9 d’abril de 2017

L'Òpera dels dilluns

Comença la Setmana Santa i per això aquests dies en que molta gent fa vacances i no està pendent de l’ordinador als que es quedin els oferirem algunes peces de música religiosa.
Comencem per una ària deliciosa, el “Virgo Virginum Preclara” del Stabat Mater de Boccherini, menys conegut que el de Pergolesi però que a mi m’agrada molt.
La interpreta la soprano francesa Julie Fuchs.



Coses que no entenc ( o sí ) XXVII

. Que després que Iceta cridés com un boig “ Pedro...” ara resulti que Balmon recolza, en nom del PSC, la candidatura de la Susanita a la Secretaria General del PSOE. Deu ser per això que han decidit deixar-los votar...

. Que encara hi hagi qui es pugui creure les promeses d’inversions a Catalunya de Rajoy  que sense cap mecanisme de control ni penalització seran, com totes les altres, incomplertes per enèsima vegada.

. Que tenint jugadors com Deulofeu, que ara juga amb la Selecció, o Sandro, que marca un dels gols del Màlaga, el Barça es gasti una milionada comprant jugadors al mercat, que, a sobre, després no fa jugar.

. Que una Entitat Pública com ADIF, responsable de les infraestructures ferroviàries de l’Estat, pugui haver generat un frau de 133 milions d’euros, el 250 % del pressupost de les obres fins ara adjudicades de l’estació de la Sagrera.

. Que el Tribunal Constitucional i el Suprem resolguin amb velocitat supersònica els recursos que el Govern planteja contra els actes de les instàncies catalanes quan triga anys i panys en la majoria dels assumpte que ha de resoldre.

. Que el Govern espanyol s’entesti a menystenir i ignorar l’entrega de les armes per part d’ETA, reconeguda per la societat civil i els Governs de França i Euskadi com un fet de  màxima importància.

. Que totes les grans obres públiques de Barcelona - Línea 9, Sagrera, Glòries - acumulin desviacions i retards enormes i quedin inacabades.



divendres, 7 d’abril de 2017

Fenomen Fotollibre


Fa uns dies es va inaugurar una magnífica exposició sobre els llibres de fotografia al CCCB  i a la Foto Colectania. Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL, on hi trobareu tos els detalls.



dijous, 6 d’abril de 2017

La Primavera

Fa pocs dies que ha arribat la primavera i per celebrar-ho avui escoltarem un poema de Joana Raspall, que em va fer arribar la seguidora del Blog Llum F,  i que ens recita la veu l’Imma. 

I vull acompanyar les seves paraules amb la imatge d’una aquarel·la que va pintar el meu pare, inspirat potser en un sentiment paral·lel al de la poetessa.



Aquarel·la: Josep Cortina Molist



dimecres, 5 d’abril de 2017

La Santa

Ha arribat la primavera, i com ja és costum he anat a passejar prop del mar. Vaig trobar-me gent que venia caminant des de Badalona per anar a fer l’aperitiu a l’Espinaler de Vilassar. Jo vaig ser molt més modesta, la meva caminada només va ser d’uns cinc o sis quilòmetres, tres d’anada i tres de tornada, des del Masnou fins a Premià de Mar. És un tros que us recomano, el mar a tocar, amb fonts cada 200 metres i, si us animeu, uns punts per fer exercicis gimnàstics.

Havia deixat el cotxe a l’aparcament del port esportiu del Masnou, just davant l’estació del tren. Allà hi trobareu un munt de restaurants d’aquells que no saps ben bé on aturar-te, però n’hi ha un amb una terrassa coberta, discreta, no massa gran, amb bona ombra, que convida a entrar-hi, és La Santa.

L’Eloi Galán i l’Emilia Martínez en són els propietaris, és ella qui té cura de la cuina amb en David Sabater, tots amb experiència al sector.  Van inaugurar aquest local el 2004 i li van posar el nom d’una platja de Lanzarote. Ells hi són, un per cada banda, i es nota, bona cuina de mercat, bon producte i ben cuinat. Hi trobareu un menú diari de 20 euros i un de cap de setmana per 25, sense la beguda, però molt complets. Les dues vegades que hi he anat he optat per agafar els plats de la carta que ells mateixos recomanen (en negreta) i són un encert: una generosa amanida de burrata i tomàquets secs amb oli de tòfona, un excel·lent tàrtar de salmó amb meló i alvocat, un arròs a banda al punt…, tot plegat acompanyat per uns bons vins d’Alella (tasteu el de pansa blanca), tot i que l’oferta és àmplia.

També ofereixen tapes i plats del dia de peix fresc. Els preus a la carta són raonables, a excepció del cafè, a 2,60 euros el sol (als menús hi entra!), sembla que aquí us cobren el “txupito” de crema de carbassa que us ofereixen a l’arribar i les patates xips.

Ah! Demaneu el ticket de descompte d’una hora per l’aparcament, si és que hi aneu amb cotxe, però si no voleu conduir, teniu el tren a tocar, val la pena.

Port esportiu d’El Masnou 74-75
08320 El Masnou
Tel. 935 557 703


dimarts, 4 d’abril de 2017

Tiene que ser así


No tengo por costumbre comentar un libro después de leerlo, aunque a veces haya aparecido en el blog recomendando alguno. En esta ocasión no me puedo contener. He tenido que esperar dos días,  después de acabarlo,  para escribir con un poco de serenidad. Tan entusiasmado estaba
Estoy hablando (O eso creo) de la revelación del año. La autora es la norirlandesa Maggie O’Farrell, el titulo “Tiene que ser aquí”, la editorial Libros del Asteroide. En la portada se anuncia como “Una irresistible historia sobre el peso que el amor y el pasado tienen en nuestras vidas”. Es así.
Un profesor, Daniel Sullivan, y una ex actriz, Claudette Wells,  que ha huido de la profesión desapareciendo, se encuentran por azar en un cruce de caminos. No se conocen,  pero entre ellos surgirá una  nueva familia y  dará forma a una vida idílica. Esta se tambaleará cuando Daniel tenga noticias de otra mujer que conoció 20 años atrás.
La historia me ha gustado porque tiene fondo, poso, se sostiene. Las historias de las familias son las del mundo y sus desencuentros. Los personajes están muy bien trazados, con  personalidad.  Hay quien se enamora de Daniel, hay quien como yo lo hace de Claudette.
El libro va hacia adelante y hacia atrás,  explicado con una claridad envidiable. No te pierdes. La prosa es de mucha altura; el lenguaje, las situaciones, los diálogos son breves y de contenido. El total son 467 páginas que se leen de un tirón. O al menos eso me ha pasado a mí.
Ah, y en seguida me he puesto a buscar más libros de esta señora y los he pedido. Tendría que estar descontento con ella porque ahora me veo en la necesidad de hacerle sitio  en mi biblioteca y la tengo llena, pero se lo ha ganado. Es un descontento maravilloso.
Gracias Maggie por escribir así.

Juan González


diumenge, 2 d’abril de 2017

L'Òpera dels dilluns

L’Orquestra Simon Bolivar de Veneçuela dirigida per Gustavo Dudamel s’ha convertit en un veritable fenomen musical. Recentment han tocat al Palau, amb un èxit enorme, les nou simfonies de Beethoven.

He trobat aquest vídeo en que interpreten el “Mambo” de West Side Story de Leonard Bersntein entre el deliri del públic i dels propis músics. Aquí els teniu, mireu quin goig que fan!


divendres, 31 de març de 2017

La nevera.


Ha arribat la primavera. Convida a sortir al camp o a passejar pels carrers de la ciutat sota els arbres que verdegen tendrament. El seu generós despullament hivernal ha deixat passar, travessant l’aire gèlid, els tímids raigs de sol quan més ens mancaven.
Podria comentar alguna de les meravelles que ens ofereix la primavera ací i allà. Fins i tot em vindria de gust, mogut per aquesta alegria natural, cantarellejar alguna cançó de la primavera de la meva vida.  “Que llueva, que llueva, la Virgen de la Cueva, los pajaritos cantan, las nubes se levantan...”. Per cert, no podeu imaginar les discrepàncies que ara mateix es poden constatar a Internet sobre quina podia ser la versió autèntica d’aquella relíquia: que si era “luna” enlloc de “nubes”, que si “niña” enlloc de “virgen”, que si pajarillos... etc, etc . En canvi, hi ha unanimitat sobre les parts menys espirituals i romàntiques de la cançó, de manera que la pluja  era i és  de “agua y jabón” i sobretot, de “azúcar y turrón que rompa los cristales de la estación”. Tot un quadre d’època de poques dutxes i neveres de gel.

Parlant de neveres, la meva se’m mor. Malgrat la primavera, una qüestió domèstica d’aparença banal m’obliga a canviar de registre. I això que, si us digues la seva edat, us faria el mateix efecte que si us parlés de l’agonia d’una persona centenària. Us semblaria la cosa més natural del món i, fins i tot afortunada, que s’estigui morint essent tan vella. Però, què voleu que us digui, a mi em sap greu. M’agrada, la trobo bonica i forta, com bona alemanya, i ha estat tan servicial... Deu fer uns cinc anys que va patir la primera aturada i va deixar de refredar. No podia creure-ho i vaig trucar corrent al servei tècnic d’urgència, gairebé com hagués fet per un familiar malalt. El senyor que va venir va fer un bon diagnòstic: li començava a fallar el gas, crec que va dir, i, donada l’edat, em va aconsellar, automàticament, desfer-me’n i posar-ne una altra al seu lloc.
Li vaig confiar que la tinc aquí des que vaig comprar la casa, com aquell que fa un niu per la família, i era una fibra d’aquell niu. Però allò que el va fer compadir-se de mi definitivament va ser saber que tenia un any més que la meva filla. Aleshores, em va demanar un eixugador de cabell per accelerar la descongelació del serpentí. Escèptic, però tanmateix bondadós, em va recomanar,  que si es tornava a aturar, provés de desendollar-la un parell de dies per donar temps a repetir la mateixa operació de manera natural. A més, honestament, va reconèixer que la propera que comprés de ben segur no em duraria tant com aquesta. Jo, agraït, ja no el vaig voler aclaparar confiant-li que aquell aparell havia guardat els biberons, els reconstituents infantils, els remeis homeopàtics, el Dalsy, les begudes i menjars de cada dia i els champagnes i foiegras de les grans celebracions.
Durant els següents quatre anys, desendollant-la a l’estiu en anar de vacances, en va tenir prou per seguir funcionant correctament. Aquest darrer any, però, ja he hagut de augmentar la freqüència de desconnexions, a més de l’estiu, les vacances de Nadal i Pasqua. I del darrer gener ençà, ella mateixa cada mes es para sola. Tot i que amb dos dies de repòs reprèn l’alè, em temo que he de preparar-me per un dol imminent.

Segurament, heu llegit, com jo mateix, coses terribles sobre el present i futur de les pobres màquines, talment l’obsolescència programada. És com dir una mort anunciada, com no sentir-ne llàstima! I us puc assegurar que l’afecció envers elles anirà en augment. Diuen que un dia no molt llunyà la gent es morirà acaronant-ne una. Compte!!! que una cosa és acomiadar-se amb pena de la nevera o del que sigui i una altra ben diferent que una màquina ens acomiadi a nosaltres, sols i prostrats al llit. 


dijous, 30 de març de 2017

Entrega dels Premis de la Crítica


Premi a la trajectòria professional

L'Hermínia i en Jordi varen anar a l'entrega dels Premis de la Crítica i ens han preparat aquesta crònica que inclou també una selfie de les dues col·laboradores del Blog. 


Amb el recinte de l'Antiga Fàbrica Damm de Barcelona ple de gom a gom, s'ha produït el lliurament dels Premis de la Crítica teatral d'enguany.

En l'acte es van lliurar un nombre important de premis en diversos àmbits: Teatre, en les seves versions general i familiar, Dansa i Arts del Carrer, i en cada àmbit en una diversitat de facetes (Espectacle, direcció, actor, actriu, ...).

Alguns dels premis van anar a parar a mans d'artistes de llarga trajectòria, com Marta Angelat o Lluís Homar, mentre que d'altres els van assolir joves que comencen i que reben amb aquests premis els primers recolzaments de la seva vida professional.

Alguns del guardonats

El moment àlgid de l'acte va ser el lliurament del premi Gonzalo Pérez de Olaguer a la nostra companya del blog Imma Colomer, com a reconeixement a la seva trajectòria artística. L'Imma, emocionada, va rebre el premi, que va voler compartir amb tots els que l'han ajudat i acompanyat en la seva carrera. 

Com ja vam avançar fa uns dies en una entrada d'aquest blog, aquest premi ens omple de felicitat i estem molt contents d'haver pogut veure com l'Imma rebia aquest merescut reconeixement.

L'Imma i l'Hermínia


dimecres, 29 de març de 2017

El Born


Al recinte del Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona s’ha inaugurat una nova exposició temporal, Born. Memòries d’un mercat.
Amb aquesta exposició es vol recordar la història d’aquest recinte emblemàtic que va acollir primer un mercat minorista i va passar més tard a ser el mercat central de Barcelona al qual acudien a proveir-se els botiguers i paradistes dels mercats de barri de la ciutat.
L’exposició, estructurada a partir d’uns passadissos creats amb les  caixes de fusta de fruites i verdures, conté documentació sobre la història de la construcció del mercat, obra de l’arquitecte Fontseré i de les successives i complexes restauracions de que ha estat objecte.
Uns vídeos complementen tots aquest episodis  i també històries  i anècdotes de la vida dels comerciants que hi varen treballar tants anys.
Una exposició gratuïta que és interessant  visitar  en ocasió d’algun passeig pel centre de la ciutat.


dimarts, 28 de març de 2017

El Viajante

Ja ha passat un temps des que s'han concedit els Òscars, però encara podem tenir l'oportunitat de veure la pel·lícula que va guanyar el premi a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
Es tracta d'El Viajante, del director iraní Asghar Farhadi, que ja havia guanyat un altre Òscar l'any 2011 amb la pel·lícula "Nader i Simin, una separació". Asghar Farhadi no va anar a la cerimònia de lliurament dels premis com a protesta per la política de Trump envers el món àrab.

Els protagonistes de la pel·lícula són una parella iraniana de classe mitja. Són una parella ben avinguda, ell és professor de literatura i tots dos participen en una obra de teatre d'aficionats ("Mort d'un viatjant" d'Artur Miller), que té alguns paral·lelismes amb la història que ens presenta la pel·lícula. Tot sembla anar la mar de bé, quan, de sobte, han de deixar el seu pis per problemes de l'estructura de l'edifici, i, com les desgràcies mai venen soles,  aquest problema n'encadena d'altres que influiran de forma important en la psicologia, comportament i  relació de parella dels personatges.

Asghar Farhadi ens explica una història pausada però intrigant, en la que el comportament dels personatges ve marcat per la seva forma de veure i viure la vida. Així, sentiments com la ira, l'honor i la venjança, molt presents en la cultura tradicional iraní, es contraposaran a visions més racionals de la vida que diem que tenim - encara que probablement no sigui completament així - a la cultura occidental, i condicionaran el devenir de la història.

Si el currículum recent del director no fos suficient, una filmació amb atenció als detalls, un guió intrigant i ben estructurat, bons diàlegs i bones interpretacions (Shabab Hosseini ha estat premiat a Cannes per la seva interpretació) justifiquen anar a veure aquesta pel·lícula, que ens farà sentir-nos implicats i reflexionar sobre temes molt subtils.



diumenge, 26 de març de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquest cap de setmana tornem a tenir una bona noticia d’una altra de les col·laboradores del Blog. La Clara ha tingut el noi, en Miquel, que esperaba. Tots dos estan molt bé i per celebrar-ho aquesta setmana canviarem una mica de registre i escoltarem la peça  ”For unto us a child is born” (Ha nascut un infant per a tots nosaltres) de l'oratori El Messies de Haendel





divendres, 24 de març de 2017

Conversa amb LLuís Boada


Com dèiem fa uns dies, el nostre amic i col·laborador de Blog, en Lluís Boada, ha  publicat un magnífic llibre d’assaig amb el títol de “La senectud del capitalismo. Un reto a la juventud”.

Ara hem publicat una entrevista al NÚVOL en la que, en una llarga conversa, ens explica el seu treball i les seves idees. Clickeu aquí i la trobareu



dimecres, 22 de març de 2017

La insuportable lleugeresa de la Justícia

De la funció jurisdiccional sempre s’ha dit que és de les més poc valorades i desagraïdes de les activitats humanes, atès que, per molt ben fonamentades que estiguin les resolucions judicials, per molt que s’ajustin als fets i circumstàncies que envolten la controvèrsia, cap sentència deixa content tothom. Ja se sap: uns perden i altres guanyen -o viceversa-, ja que els que perden, pensaven guanyar, o no perdre per tant, i els que guanyen, molt sovint esperaven obtenir més del que se’ls ha concedit. Els responsables materials i intel·lectuals de la crònica insatisfacció de gairebé tots els implicats en procediments civils (demandants i demandats) i penals (acusadors i acusats) són, naturalment, ses il·lustríssimes senyories jutges i magistrats encarregades de l’administració d’aquesta entelèquia dita justícia.

El fenomen de la crítica constant de les decisions judicials es repeteix invariablement quan es tracta dels judicis mediàtics que dominen l’actualitat de les últimes setmanes. La crítica en aquests casos en que no existeix una afectació personal, té a veure en tota mena de prejudicis i en els posicionaments ideològics de cadascú. Els antimonàrquics mai quedaran contents per la condemna de només 6 anys per Urdangarin i l’absolució de la Infanta, ni ponderaran suficientment el fet de veure la germana del Rei asseguda a la banqueta dels acusats. Els independentistes sempre consideraran una infàmia la condemna de 2 anys d’inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau, sense tenir en compte que se’ls va absoldre de prevaricació i malversació de cabals públics. Els del PP pensaran que hi ha una persecució contra càrrecs del seu partit per corrupció, com Blesa i Rato, i que es excessiva la seva condemna de 6 i 4 anys, per bé que trobaran lògic que no ingressin en presó ni hagin de prestar fiança. Altres trobaran inaudit l’arxiu de la causa penal contra l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, per no despenjar l’estelada de l’Ajuntament, i en canvi els cupaires ho trobaran normalíssim, tot i que l’ordre judicial de la seva detenció per negar-se a comparèixer per declarar, la van titllar d’insultant i antidemocràtica.

En fi, els exemples són inacabables, però aquesta mena de critiques populars  -absolutament legítimes i saludables- sempre tenen el mateix denominador comú: el desconeixement de la tècnica jurídica en que es fonamenten les sentències i el biaix ideològic personal de cadascú. No importa tant el rigor jurídic de la decisió judicial com el fet que aquesta s’ajusti o no al nostre pensament polític o a les nostres opinions preestablertes.

Com que tot és força relatiu, proposo que quan un pronunciament judicial us complagui substancialment perquè coincideixi amb el vostre personal criteri d’allò que és just o és injust, si-us-plau, proveu de fer allò que va dir l’advocat Miquel Roca Junyent que li va passar quan es va assabentar de l’absolució de la seva distingida clienta: levitar.


dimarts, 21 de març de 2017

A pròposit d'Incerta glòria

M’imagino que després d’una campanya de promoció intensíssima, esteu tots al corrent de l’estrena de la peli d’Agustí Villaronga “Incerta glòria”. També m’imagino que sou menys els qui heu llegit la novel·la homònima de Joan Sales en la que està basat el film, de manera que pot ser que aquestes línies, que relacionen peli i llibre, us interessin menys, però no me n’he pogut estar.

Diu Villaronga que eren conscients que portar un text com aquest a la pantalla "era un repte i que el 80% quedaria als llimbs". Efectivament, en “Incerta glòria” té més importància la reflexió que l’acció i la reflexió no és gaire cinematogràfica. A més, és un text que no presenta la trama de manera lineal sinó que ens remet a una sèrie d’episodis durant la guerra civil i la post-guerra des de les visions de diferents personatges i des de diferents moments del temps. També utilitza diferents veus, entre elles les epistolars. La pel·lícula opta per prescindir d’aquesta complexitat narrativa, cosa que puc entendre, però també s’atreveix a resoldre alguns dels misteris que la novel·la deixa per aclarir o, fins i tot, alterar alguns dels episodis clau. Això permet obtenir una peli més rodona, potser, que s’obre i es tanca i on els conflictes són clars i es resolen. Però al meu entendre perverteix totalment el sentit de l’obra de Sales, no només el 80% que es perd, sinó sobretot pel que s'hi afegeix de collita pròpia.


En qualsevol cas, nove·la al marge, la peli val la pena, sobretot per aquells que encara teniu pendent descobrir l’Oriol Pla: és un luxe veure la seva creació del Juli Soleràs, que segueix sent un grandíssim personatge, malgrat la tergiversació de la història. I també perquè, com la novel·la de Sales, és una peli de la guerra civil no bèl·lica, sense combat, dedicada als efectes de la guerra sobre les vides dels personatges.



dilluns, 20 de març de 2017

Coses que no entenc (o sí) XXVI



. Que en el judici del cas Pretoria es torni a parlar d’un pacte de la Fiscalia amb Macià Alavedra per tal de poder reduir la pena demanada i evitar així la pressó. Tot es compra amb diners.

. Que la gent segueixi admirant amb veneració la figura de Amancio Ortega per haver-se convertit en la segona fortuna del món sense preguntar-se com està fent els diners?

. Que Oriol Junqueres pugués estar parlant més de mitja hora en una entrevista a Catalunya Radio sense contestar a fons cap de les preguntes que se li varen fer.

. Que l’ex governador del Banc d’Espanya Miguel Àngel Fernandez Ordoñez tingui la barra de declarar que ”està orgullós dela seva tasca al front de l’Entitat” i que no coneixia l’informe dels inspectors on alertaven dels greus perills de la sortida a borsa de  Bankia.

. Que Iceta digui que demanarà als seus companys del PSOE que recorrin els pressupostos de la Generalitat al TC si esmenten el Referèndum il·legal.

. Que el Govern del PP pensi tornar a recórrer davant en TC la segona llei contra els desnonaments aprovada  per unanimitat pel Parlament de Catalunya.

. Que els Governs francès i espanyol es neguin a participar en el desarmament d'ETA i se n'hagi de fer càrrec la Sociertat civil.



diumenge, 19 de març de 2017

L'Òpera dels dilluns

Dilluns s’estrena al Liceu el Rigoletto, una de les obres més representades de Giuseppe Verdi i també una de les meves favorites. Per això avui escoltarem un dels seus passatges més celebrats, encara que aquesta òpera en té tants que realment és difícil escollir.

He triat el quartet “Bella figlia del amore “ en el que intervenen Vittorio Grigolo en el paper de Duc de Màntua  i Plàcido Domingo, reconvertit en baríton, en el de Rigoletto.



dijous, 16 de març de 2017

Les flors


Ara que arriba la primavera i comencen a sortir les flors la Lluïsa ens n’ofereix tres mostres que va pintar a Seebüll, seu de la Fundació Nolde.

Clikeu a sobre per veure totes les imatges


dimecres, 15 de març de 2017

Barbara

Barbara és una de les cantants mítiques de la Chanson. Va començar a cantar els anys 60 amb els seus recitals al cabaret Bobino i després a l’Olympia. Amiga de Brassens, Brel i tots el grans cantants francesos del seu temps. Entre les seves cançons personals més conegudes podem esmentar “Ma plus belle histoire d’amour”, l’”Aigle noire” o “Dis, quand reviendras tu”, que avui escoltarem en un enregistrament del 1962. A casa nostra va ser molt coneguda degut a les versions que de les seves cançons va fer, entre d’altres, Maria del Mar Bonet.