diumenge, 16 de juliol de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquest  és darrer dilluns operístic abans de les vacances. Per això he triat un passatge d’una opereta vienesa molt divertida “El rat penat” en una enregistrament del 1990 a l’òpera de Viena en el que podreu gaudir de la veu juvenil d’Edita Gruberova interpretant "Mein Herr Marquis", una peça fresca i carregada de bon humor

Molt bones vacances i fins al Setembre!



dissabte, 15 de juliol de 2017

Tancat per vacances


Hem arribat a mitjans de juliol i és hora de començar les vacances, sobretot aquest any que podem gaudir de net.

Aquesta ha sigut una temporada plena de notícies e informacions de tota mena en la que hem publicat 250 Posts. Ben aviat arribarem, segurament a mitjans d’Octubre, a la xifra dels 2000 posts després de nou anys de presència en els que cap diumenge al vespre ha fallat la presència de l’Ària setmanal.

El nombre de lectors de PROVA I ERROR està situat al voltant dels quatre cents setmanals i els nostres col·laboradors habituals ens ofereixen regularment les seves generoses col·laboracions. També, de tant en tant, alguns lectors ens envien el seu Post del Lector; animem a tothom que s’engresqui i segueixi el seu exemple o, si ho prefereix, que escrigui simplement algun comentari que els Posts li suggereixin.

Tornarem a estar amb tots vosaltres el diumenge 3 de Setembre. Mentrestant, si us vaga, sempre podeu trobar al Blog alguna ària per escoltar, la recomanació d’un llibre per llegir, un poema o un conte recitats, o un bon restaurant per sopar. Només cal que consulteu la Secció del Blog corresponent i allí els trobareu.


Bon estiu i bones vacances a tothom! 


divendres, 14 de juliol de 2017

Fantàstics, aquests anglesos

Ian McEwan i Grahan Swift tenen en comú ser grandíssims escriptors i haver nascut a finals dels 40 a Anglaterra. Ara ens lliuren dues novel·les curtes on tornen a mostrar el seu magisteri. El primer, després del merescut èxit de "La llei del menor", juga de nou amb el seus personatges -una dona i dos germans, un dels quals és el  seu marit i l'altre el seu nou amant- amb "Closca d'anou" (Anagrama en català i castellà) vistos des d'una perspectiva impossible, la del fill encara no nascut que percep el món des de la panxa de la protagonista. El segon, a "El Domingo de las Madres" (Anagrama) ens ofereix la història d'una criada que se'n va al llit amb un jove de classe alta a punt de casar-se amb una altra dona del seu cercle social elitista. Recomano aquest llibre molt especialment. És, en la seva brevetat, una autèntica joia que, per cert, acaba amb reflexions lluminoses sobre la literatura i la "veritat", definida com la fidelitat a la matèria de la vida i l'intent de capturar "la percepció mateixa d'estar viu".

Aconsello també dos autors catalans en castellà. Gonzalo Torné ens explica a "Los años felices" (Anagrama) la relació entre un grup d'amics a Nova York en un moment indeterminat dels anys 60 o 70. Els lectors d'aquest post s'estranyaran de la meva recomanació, ja que acostumo a primar els narradors fluids i austers, quan aquest cas és més aviat del que podem anomenar " excel·lent escriptor de frases", ple d'expressions brillants que no sempre van en benefici del recorregut de l'experiència lectora però sí d'una profunda reflexió sobre l'amistat. Pel que fa a la Sònia Hernández, presenta el que per mi és el seu millor llibre, "El hombre que se creía Vicente Rojo" (Acantilado), on es desenvolupa un joc d'identitats en la relació d'una dona i la seva filla amb un probable impostor que diu ser el gran pintor catala-mexicà Vicente Rojo.

Acabo el text d'aquest mes amb una novel·la que jo qualificaria d'Indie i que per tant no m'estranyaria que fos tralladada a les pantalles. L'ha escrit la irlandesa Maggie O'Farrell, el títol és "Aquest deu ser el lloc"/"Tiene que ser aquí" (L'altra editorial/Asteroide) i és una recargolada però ben construïda i resolta història d'amor amb tots els ingredients per captar al lector.





dijous, 13 de juliol de 2017

"Dalí, breaking news" al Palau Robert


Aquest dies Dalí torna a estar de moda. Un jutge ordena l’exhumació del seu cadàver davant de la demanda de paternitat d’una pitonissa de Figueres i el Palau Robert presenta una exposició de fotografies  del pintor procedents dels  arxius de l’Agència EFE.

Si passeu a prop del Palau entreu-hi una estoneta i veureu una col·lecció de fotos de l’artista en diferents moments de la seva trajectòria. Evidentment, es comprova que Dalí tenia una personalitat tremendament fotogràfica. Era un actor i gaudia davant de la càmera que li permetia expressar els seus sentiments més narcisistes. Dubto que hi hagi hagut mai un pintor tan fotografiat com ell. Ell era un reclam per la càmera i alhora la càmera ho era per a ell. Màxima complicitat doncs. A la sala es projecta també una llarga entrevista que li va fer Joaquin Soler Serrano i on s’expressa àmpliament la seva personalitat.


dimecres, 12 de juliol de 2017

El Pare Nostre de Miquel Martí Pol

Avui escoltarem la versió del Pare Nostre, la pregària cristiana més universal, en la versió que en va fer el gran poeta Miquel Martí Pol



                                        Foto: Pedro Madueño

dimarts, 11 de juliol de 2017

Coses que no entenc (o sí) XXXI

. Que mentre el Parlament català aprova la Llei que condemna als judicis i crims del franquisme a Madrid donin al ministre franquista Martin Villa una medalla commemorativa de les primeres eleccions democràtiques del 77. Dos països diferents.

. Que els regidors del PSC, que formen part del Govern Municipal de l’Ajuntament de Barcelona, recolzin la proposta del PP relativa al referèndum que el ple ha rebutjat per majoria.

. Que desaparegui el programa “8 al dia de Josep Cuní”, que presumiblement serà substituït per una  mica més de tele escombraria.

. Que després de tot allò que hem escoltat en l’entrevista de Jordi Évole al comissari Villarejo no hagi passat res de res. La impunitat en aquest país no sembla tenir límits.

. Que els tres anteriors Presidents del Govern espanyol es posin sempre, i tan despresa, d’acord quan es parla de Catalunya. Quina pinya!

. Que el PdeCat anuncií ja que vendrà la seva nova seu del carrer de Provença, que acaba tot just d’inaugurar.

. Que Podemos també s’afegeixi a aquesta ambigüitat dels partits espanyols respecte de la legitimitat del Referèndum.

. Que els Comuns no siguin capaços de definir-se clarament sobre el Referèndum i segueixin jugant també a la puta i la Ramoneta, com tan han criticat.

. Que un egidor del PDeCat de l'Ajuntament de l'Escala i l’exercit espanyol es dediquin a fer maniobres militars  en una plaja de  la costa Brava amb la intenció de distreure als turistes.


dilluns, 10 de juliol de 2017

L'Òpera dels dilluns

L’altre dia, gràcies a un amic comú, vaig conèixer personalment el tenor Ignacio Encinas i he pensat que estaria bé convidar-lo a participar en el nostre Blog.

L’escoltarem en la compromesa ària  “Di quella pira” del Trovador de Giusepe Verdi. Com veureu la resolt amb gran solvència i ens ofereix un pinyol final impressionant. Benvingut a PROVA I ERROR.


divendres, 7 de juliol de 2017

Weegee, el fotògraf de la nit a Foto Colectania

"El revòlver segueix apuntant al mort boterrosa a la voreraWeegee  International Center of Photography
Cortesía Col·lecció M. M. Auer

La Fundació Colectania presenta una exposició del destacat reporter americà Weegee que els anys 40 del segle passat es va fer famós amb les seves fotos de la nit de Nova York. Aquí teniu la crònica que he publicat al NÚVOL que espero us animi a anar a veure-la.
Clica a sobre per enllaçar


dijous, 6 de juliol de 2017

La globalització

"Un globo, dos globos, tres globos..." Milions  de globus!



dimecres, 5 de juliol de 2017

Korpilombolo: una il·lusió en lluita contra els elements.


Així és com es defineix a sí mateix el restaurant de la costa que aquest estiu us recomano. Fa més de deu anys que el visito de tant en tant, després de la primera descoberta orientada per la gent del restaurant BoTic de Corçà (des de 2009 tenen una estrella Michelin pel què són una altra bona adreça gastronòmica, és clar que més cara).

Però anem a l’Escala, que és on es troba el KORPILOMBOLO, nom de la ciutat sueca que va veure néixer a la mestressa, l’Anette Wagberg, que amb el seu company, l’empordanès Pau López Solés, porten tots sols aquesta troballa de 8 taules (és imprescindible reservar). Fa set anys que s’han instal·lat en un dels carrers estrets de prop de la platja, en un espai molt més acollidor i cèntric que el primer local. La crisi va fer que prescindissin d’altre personal, reduïssin les dimensions i que ells dos se’n cuidin de tot. Ella a la sala ens aconsella sobre les mitges racions que ara ofereixen amb la mateixa qualitat i originalitat de sempre; ell és qui aconsegueix les petites meravelles amb un bon producte i una excel·lent elaboració.

La carta es composa d’un apartat de platillos fets amb el producte estrella de la localitat, l’anxova; així trobem, per exemple,  una terrina de foie amb anxova i taronja o una amanida de botifarra dolça amb poma i vinagreta d’anxoves. Però no s’estan d’oferir un carpaccio de ren (com no podia ser d’altra manera que dirien els saberuts d’avui) o una curiosa escudella sòlida. La panxeta a baixa temperatura amb vieires és de llàgrima però les sardines marinades amb caviar de raïm una joia de simplicitat. El pa, fet per ells, els postres, pràcticament tots “de la casa”, i la bona selecció de vins, completen aquest bon restaurant.

Carrer del Mar, 28
17130 L’Escala (Girona)
Tel. 972 77 32 95
De dijous a dissabte:
de 13.00 a 15.30 h i de 20.00 a 22.30 h
Diumenge, de 13.00 a 15.30 h


dimarts, 4 de juliol de 2017

La gallina capitana


Continuem amb els dibuixos en color que la Lluïsa va fer per il·lustrar els deliciosos poemes del Bestiari de la Clara de Miquel Desclot . Avui La gallina capitana.


La gallina capitana
fa un decret cada setmana

que les lloques i els pollets 
no s'ajoquin amb peus freds

que els pardals i les colomes
posin bé els punts i les comes; 

que les oques de l'estany
facin pipi dins el bany;

que les polles i els pollastres
prenguin model dels sapastres;


que els galls dindis i els paons
no s’acabin els torrons;

que els garrins i les conilles
vagin sempre amb sabatilles.

La setmana que fa set.
per descans fa fer un banquet.


diumenge, 2 de juliol de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquest setmana s'ha projectat al cinema una versió de l'Otello de Verdi des de la Royal Opera House. Un dels passatges més celebrats d'aquestà òpera és l'Ave Maria. Avui l'escoltarem cantada per una de les meves sopranos favorites, la nord americana Renée Fleming.



divendres, 30 de juny de 2017

La Plaça del Sol i la Rosa de Foc.

El dia 21 de juny els activistes de Greenpeace van regalar a Barcelona el motiu d’una fotografia que va reproduir-se a mig món, engrandint el prestigi de ciutat avançada en la defensa de les causes justes. Ignoro les característiques de la pintura amb què van transformar la plaça de Francesc Macià en un Sol impressionant. Només sé que era ecològica, però potser s’assecava lentament i el pas de vehicles podia empastifar les calçades de les zones properes. De ser així, s’entendria la ràpida mobilització dels serveis de neteja urbana, altrament la pressa semblaria xocar amb l’ideari de l’equip de govern municipal.


L’objectiu de Greenpeace era recordar la necessitat d’accelerar el canvi de model energètic davant no solament els advertiments dels científics, sinó de les evidències de l’escalfament planetari. L’elecció de Barcelona per fer-hi aquesta acció suposo que va ser per la capacitat de ressonància mundial que ha adquirit la ciutat les darreres dècades, però, sobretot i en un sentit menys positiu, perquè ens trobem sotmesos a unes polítiques  energètiques i econòmiques d’Estat marcadament retrògrades.

En les ressenyes de les presentacions del meu llibre, La senectud del capitalismo. Un reto a la juventud, s’ha posat l’accent més en la seva dimensió ètica, d’epístola moral o d’art de viure que en la seva dimensió econòmica i ecològica. No és cap retret ans el contrari, ja que qui va elegir per presentar-lo a persones eminents de camps allunyats de l’economia vaig ser jo mateix. Però la gravetat dels fenòmens climàtics m’obliguen a recordar breument el fil argumental ecològic, econòmic i social que travessa el llibre de la primera a la darrera pàgina.

La mundialització capitalista clàssica, induïda per la recerca de fonts energètiques i matèries primeres barates, variades i abundants, ha anat agafant complexitat amb la difusió global de la tecnologia, la millora i abaratiment dels mitjans de transport i la caiguda o permeabilitat dels blocs  “comunistes”. Tot això permet els capitalistes d’anar a la recerca dels sous més baixos, es trobin o es trobin, per la producció de mercaderies. Aquesta dispersió i desigualtat de la classe obrera implica una pèrdua de la consciència de classe i, fins i tot, de la pròpia noció de classe social. La massificació i lenta millora dels treballadors dels llocs més retardats coincideix amb la terciarització, l’empobriment i la precarietat creixent dels treballadors dels llocs avançats, o la seva marginació, què afecta particularment els joves. Aquesta situació dificulta les lluites els treballadors i fins i tot pot induir, com estem veient, a la desafecció política o a apostar per opcions xenòfobes, excloents i anti ecològiques.

Simultàniament a la dispersió i a la crisi d’identitat de la classe treballadora, s’accelera la concentració capitalista. L’1 per cent de la població mundial ja posseeix tant com el 99 per cent restant. Són 75 milions de rics front a 7.425 milions de persones més. D’aquesta desproporció neixen totes les actuals fantasies monstruoses “de rics”: la immortalitat, el turisme espacial, la residència extraterrestre... El pitjor de tot és que orienten i financen les recerques científiques i tecnològiques per realitzar-les, així com aquelles que poden fer cada cop més prescindibles els “altres”, començant per la robòtica, passant per la degradació humana a través dels mitjans de comunicació, els nous paradigmes “morals” i les drogoaddiccions, fins arribar a les guerres obertes i al segrest i assassinat dels nens de totes les calcutes del món per extreure’n els òrgans o fer-ne altres barbaritats... L’argument immoral dels “rics” per justificar les seves opcions i privilegis, sempre és el mateix: “allò que comença per nosaltres amb el temps s’acaba difonen a la resta”. Mentre, posen interminables traves a aquelles opcions que es basen en arguments morals igualitaris, talment l’energia solar, ja que el Sol surt per a tothom. Però si no defallim, un dia, la nostra ciutat, enlloc d’esdevenir literalment una Rosa de Foc en un planeta ardent, recordarà aquell dia juny de l’any 2017 com una fita vers un temps millor i  la plaça Francesc Macià (o com es digui aleshores) prendrà el sobrenom de la Plaça del Sol, amb el beneplàcit de la gent de Gràcia. Bon estiu!


dimecres, 28 de juny de 2017

dimarts, 27 de juny de 2017

Léo Ferré

Léo Ferré és un altre dels grans de la cançó francesa i un dels seus cantants més prolífics ja que tot al llarg de la seva carrera ve editar més de quaranta àlbums. Les seves lletres han sigut valorades per la l'alta qualitat poètica. Avui l’escoltarem una de les seves cançons més emblemàtiques "Avec le temps".



diumenge, 25 de juny de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquest dies es representa al Liceu una de les grans òperes de Mozart “Don Giovanni”.  Us proposo quer escoltem un dels duets més representatius “La ci darem la mano” per baríton i soprano. Hi ha moltes versions però he triat una que m’agrada especialment: és la dirigida per Claudio Abaddo i interpretada per S. Keenlyside i C.Schäfer. Potser no són noms que sonin massa però veureu que canten de meravella.



divendres, 23 de juny de 2017

La nit de Sant Joan


Avui és la nit de Sant Joan i un bon moment per escoltar la cançó que Sisa va composar pel musical de Dagoll Dagom. No he trobat un enregistrament visual en el que aparegui el cantant i per això ens haurem de comformar amb un muntatge visual de dubtosa qualitat però que ens permet escoltar-lo. Aquí el teniu.




dijous, 22 de juny de 2017

Duane Michals a la Fundació Mapfre

                                                   Chance Meeting 1970

La Fundació Mapfre presenta fins el 10 de Setembre una exposició de fotografia molt interessant. Es tracta de l’obra de l’americà Duane Michals, un fotògraf amb una acusada personalitat que l’ha portat cap a camins molt innovadors. El seu treball s’endinsa en el terreny de la fotografia creativa i proposa formules fotogràfiques molt imaginatives que s’allunyen dels formats tradicionals.

Els plantejaments més singulars són dos. El primer el de les sèries de fotografies on presenta un seguit de variacions sobre un mateix tema que li permet  aconseguir una mena de recorregut cinematogràfic a la narració.
El segon les fotografies en les còpies positivades inclou uns textos escrits a ma on exposa les seves consideracions. Així  aconsegueix complementar allò que potser no es capta amb la simple imatge però que ell necessita explicar a l’espectador. És dons un peu o una capçalera de foto de gran magnitud.
Hi ha moltes altres novetats estilístiques que sorprenen per la seva originalitat. Una exposició que sens dubte agradarà als aficionats a la fotografia.


dimecres, 21 de juny de 2017

Museu Agbar de les Aigües


Quan obrim l'aixeta de casa i gaudim d'un raig d'aigua, accedim de forma còmoda a un servei que suposa i ha suposat un esforç significat de moltes persones, empreses i institucions, per aprofitar, canalitzar i distribuir el regal líquid que ens fa la natura.
Ens trobem, en efecte, davant un servei que una persona que viatgés en el temps des de fa poc més de cent anys qualificaria de "miracle", com tants altres aspectes de la nostra vida quotidiana.
Així, per rentar la roba calia anar als safarejos públics, que es convertien en un espai de sociabilitat. L'expressió "fer safareig" deriva del fet que en compartir l'estona de rentar la roba, les dones intercanviaven notícies i tafaneries del poble, donant lloc al mot "xafardejar".

Els rius Llobregat  i Besòs es van constituir amb el temps com fonts importants de proveïment d'aigua de Barcelona, afegint-se a les aigües extretes directament de pous.
Una font històricament molt significativa d'aigua per Barcelona la va constituir el Rec Comtal, l'orígen del qual cal trobar en l'aqüeducte romà que proveïa d'aigua la ciutat.
Més endavant, amb el creixement demogràfic, es van haver de tecnificar i modernitzar les infraestructures hidràuliques i es van  afegir com fonts de proveïment el transvasament d'aigua d'altres conques o la dessalinització i potabilització de l'aigua del mar. El sistema hidràulic potabilitza, canalitza i distribuieix l'aigua cap a nuclis de població cada vegada més grans per a les quals l'aigua és una necessitat de primer ordre.

Totes aquestes coses, i moltes altres, us les mostraran i explicaran en aquest magnífic oasi que al bell mig de Cornellà constitueix el Museu Agbar de les aigües. El museu disposa, a més de les instal·lacions museístiques, d'un magnífic i relaxant jardí, a més de pàrquing per als visitants si preferiu anar-hi en cotxe, malgrat està molt ben comunicat per metro, trambaix i tren.  Les visites, preferiblement guiades, us faran apreciar i gaudir més el petit miracle quotidià de la disposició de l'aigua i us mostraran com era la planta de servei de l'aigua el 1909 i com ha evolucionat fins ara.

Segur que després d'aquesta enriquidora visita us vindran ganes de complementar-la amb les altres oportunitats que teniu de conèixer el nostre sistema hidràulic: les cases de les aigües de Montcada i de Trinitat Nova, que, a la vertent del Besòs, han constituït també elements singulars del nostre sistema hidràulic i en custodien i transmeten la història.

Museu Agbar de les Aigües


dimarts, 20 de juny de 2017

La revista en paper del NÚVOL


Ja fa uns mesos, varem anunciar que el NÚVOL digital de cultura, on sovint escric de fotografia, havia decidit fer una campanya per aconseguir patrocinadors per les seves noves activitats. El Verkami es va tancar amb èxit i ara, el 14 de juny, es presenta el primer número de la Revista en paper que s’editarà un cop l'any, com a complement del l’edició digital que seguirà essent la seva activitat fonamental.

La podeu trobar a llibreries i quioscs pel mòdic preu de 10 €. Aquest primer número està farcit d’articles interessants, escrits per col·laboradors habituals de la Revista. Però sobretot jo en destacaria la varietat temàtica que presenta i també el gran sentit de l’humor que es desprèn de molts d’ells. Si la compreu passareu unes bones estones d’aquestes tardes d’estiu que ja s’apropen.


diumenge, 18 de juny de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquest dilluns anirem a l’òpera al cinema a veure la  “Cenerentola” ( la Ventafocs), una deliciosa opera buffa de Rossini.
Avui per celebrar-ho anticipadament us oferim un fragment del sextet de l’extraordinària versió que va produir el Liceu fa uns anys amb posta en escena dels Comediants. Com veureu era extremadament original; fixeu-vos en el vestuari, els plats que es serveixen i els ratolins que corren als peus de la taula!

D’altra banda el repartiment era també d’excepció amb Florez i Di Donato i di Simone com a protagonistes. Una veritable festa!



divendres, 16 de juny de 2017

LIFE: La revolució en directe


Al Palau Robert es presenta una exposició sobre les noves tecnologies de la comunicació audio visual “MEDIA PRO LIFE.  La revolució en directe”. Forma part d’aquesta sèrie d’exposicions de iniciatives empresarials singulars per on han desfilat, entre d’altres, El Bulli de  Ferran Adrià o el Celler de Can Roca dels germans Roca.

Aquesta vegada és el torn de l’empresa audiovisual MEDIAPRO que ens ofereix una mostra de les seves activitats, sobretot en el camp de les retransmissions de grans esdeveniments socials i esportius, sobretot futbolístics. És sabut que Jaume Rouras, el fundador de la companya, va revolucionar el món dels drets de retransmissió futbolística que s’han convertit amb el temps en un negoci monumental.

L’exposició es pretén tecnològicament mot avançada. Hi trobareu grans pantalles que ofereixen les notícies que avui retransmeten els mitjans. Una sala amb ulleres de 3D que permeten a l’espectador introduir-se en aquest món del que tant es parla. Una instal·lació de realitat virtual que permet pintar la cúpula que Miquel Barceló va crear per la sala dels Drets Humans de la ONU a Ginebra. I en una carpa instal·lada als jardins del Palau s’hi pot veure el making-off de la retransmissió un clàssic Barça-Madrid que es veu a tot el món.

Resulta  curiós i interessant visitar l’exposició encara que em sembla que no aporta gran cosa a la comprensió del fenomen de la nova comunicació i les seves implicacions en la vida de les nostres societats.


dimecres, 14 de juny de 2017

El Menjador de la Beckett

Tinc una excel·lent notícia per la gent que ens agrada el teatre i el bon menjar: recentment ha obert el restaurant de la nova seu de la Sala Beckett, al Poble nou. El propietari és en Llorenç Roca, un home amb experiència en el sector que diu que vol fer créixer aquesta iniciativa sense pressa i amb ganes de fer bona feina. El xef és en Manel Marquès, nebot de l'enyorat Manel Marquès. del Suquet de l'Almirall, que va morir el gener d'enguany.

Feia dies que esperava arribar al teatre i veure el restaurant obert i fa un parell o tres de setmanes va arribar el dia, i la sorpresa fou molt agradable. Tot el què vàrem demanar ens va agradar, el vi del Montsant excel·lent, els pebrots del Padrón al seu punt (no és fàcil, sovint els serveixen massa crus a altres llocs), els bunyols de bacallà són més aviat daus de bacallà arrebossat, la qual cosa encara ho millora, les croquetes de pernil, gustoses, amb la farina ben cuïta, es desfan a la boca. El mollete de calamars és servit amb canonges, en lloc de la ruca amargant que predomina darrerament a Barcelona, potser eren una mica sosos els calamars, però tenien una excel·lent textura i cocció.

Pel que fa al cost, cal dir que és correcte, excepte en el preu de les copes de vi que s'agraïrien més generoses per 4 euros (cal dir que, en el nostre cas, van rectificar i ens van arrodonir la ració inicial); el servei doncs està al cas i és sensible al que necessites, uns bons professionals, vaja.

Hi podeu anar tant a esmorzar com a dinar o a sopar. Al migdia trobareu un menú de 12 euros de cuina catalana ben feta i generosa (hi he tornat). Vaig veure que alguns diumenges organitzen concerts de jazz a l’hora de l’aperitiu (d’11 a 13 h.), no sé com deu ser l’acústica atès que la volumetria del local és enorme, però fa ganes d’anar-hi, tot i que em diuen que són concerts de caire familiar, o sigui amb nens voltant per allà, el què pot ser positiu per alguns i no tant per altres, però en tot cas és una bona iniciativa, afegida a la resta de l’oferta cultural.

Finalment el local on s’ubica el menjador és espectacular, de fet la remodelació de tot l’edifici (la centenària Cooperativa Pau i Justícia), sales de teatre incloses, ha fet guanyar a l’estudi Flores Prats dos premis d’arquitectura.


Pere IV, 228-232
08005 Barcelona
Tel. 935.991.794


dimarts, 13 de juny de 2017

Assaig obert de "Bodas de sangre"


Fa uns dies hem pogut fer un petit tast de Bodas de Sangre, l’obra que La Perla 29 estrena el proper 14 de juny a la Biblioteca de Catalunya, sota la direcció d’Oriol Broggi.
L’Oriol ens introdueix l’obra: la pista, la llum (que encara no tenen ben definida), les guitarres, el cavall... tot pensat per sentir-se immers en la poesia de Lorca

L’escenari és una pista allargada de terra, que recorda un circ romà, pensat perquè li sigui còmode al personatge més emblemàtic de l’obra, en Juguetón, un cavall negre i lluent  que actua amb una elegància sublim. L’amazona, la Montse Vellvehí, el cavalca per la pista talment com si ho hagués fet tota la vida.

Tres guitarristes, Joan Garriga, Marc Serra i Marià Roch, toquen melodies que ens remeten als paisatges andalusos. En Joan Garriga canta una nana mentre la mare, Nora Navas, bressola un nadó. Més tard, una Clara Segura vestida de negre canta la mateixa nana, Duérmete clavel... i en Joan respon amb la mateixa melodia, fins que totes dues veus es fusionen, i les guitarres mormolen les notes de la cançó. Sublim...

En Juguetón apareix  de tant en tant, ara menja, ara beu, ara és muntat per la Montse i fa un bot menorquí, ara cavalca al trot... aplaudiments generals... Avui, ens explica l’Oriol, es tracta que en Juguetón s’adapti al públic.

L’Oriol com sempre, corregint als actors amb la seva habitual delicadesa, quasi demanant disculpes per fer-ho, i explicant al públic que si no veiem prou bé l’escena que no patim, que les escenes succeiran en diferents espais de la pista al llarg de l’obra. (Oriol, no canviïs mai!)
Hem vist molt poc, però ens hem fet una idea de l’emoció que transmetrà aquest casament que, ja ho sabeu, no tindrà res de romàntic ni de pacífic.

Carme Bohera


diumenge, 11 de juny de 2017

L'Òpera dels dilluns

Els peuets d’en Miquel ens han fet recordar un meravellós passatge del Messies de Haendel. Es tracta de l’ària  “How beautiful are the feet”. Aquí la teniu interpretada per la magnífica soprano anglesa Lynne Dawson. Encara que no sigui la temporada, tota ocasió és bona per escoltar el mestre Haendel!



divendres, 9 de juny de 2017

Coses que no entenc (o sí) XXX


. Que un ministre tingui la immensa barra de dir que no accepta la iniciativa de Catalunya (d’establir una taxa anyal per tots els cotxes que permetés permeti eliminar els peatges ) perquè no permetrà que Catalunya aprovi un sistema propi de peatges diferent del de la resta de CCAA. I el que tenim ara, que aquí es paguen les autopistes i a la resta d’Espanya no, no és diferent?

. Que de sobte, els EEUU, l’Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs i Bahrein es posin d’acord per organitzar un boicot econòmic radical a Qatar, país al que fins ara havien rigut totes les gràcies.

. Que el Popular hagi passat en pocs anys de ser uns dels bancs més rendibles i valorats del món a valer 1 euro.

. Que el ministre De Guindos digués encara no fa dos mesos, el 18 d’Abril, que: "El Popular es un banco solvente y su futuro lo decidirán sus accionistas". Quin ull!

. Que Sánchez,que tant ha criticat l’abstenció del PSOE en l’elecció de Rajoy com a President, ara, en la moció de censura, adopti la mateixa posició que permet a Rajoy seguir governant. Visca la coherència!

. Que el Tribunal Constitucional, tan àgil en temes relatius a Catalunya, trigui 5 anys a declarar nul el Decret que va autoritzar l’Amnistia fiscal del 2012.

. I que, a sobre, aquesta nul·litat no afecti l’essència de l’amnistia, les regularitzacions realitzades ni els baixíssims impostos que es van pagar.


dijous, 8 de juny de 2017

La noia del riu


Continuem avui la lectura d’alguns dels contes zen que la Marta Millà va enregistrar com a complement del llibre de contes “Petites històries per despertar” de l’escriptor japonès Taigu  Ryokan  il·lustrat amb dibuixos de Jordi Arcalis i  música d’Horació Puntí .

Es tracta de “La noia del riu”.





dimecres, 7 de juny de 2017

Llop de rondalla


La Lluïsa va il·lustrar fa uns anys un llibre de poemes d’en Miquel Desclot anomenat “Bestiari de la Clara” que el poeta va dedicar a la seva filla, per a qui probablement havia creat aquests breus i divertits poemes.
Els dibuixos originals eren en blanc i negre i ara la Lluïsa ha decidit calorejar-los per presentar-ne uns quants al Blog en aquesta nova versió.
Els acompanyarem amb el poema original, gràcies a la generositat del poeta.
Aquí teniu el primer dedicat al “Llop de rondalla”


                          S’alimenta de iaies o de nenes
                          amb caputxeta i trenes;
                          de cabretes o de porquets
                          caçats de poc o freds...

                          I és que els autors de contes i rondalles
                          li fan passar més gana que a unes tovalles

                          Però si li donessin pinso per dinar
                         el llop fora més bo que el pa.


dimarts, 6 de juny de 2017

ISMENE a l'Ateneu Barcelonès

                                                                                   Foto: J.M.Cortina

El passat divendres vaig assistir a una sessió de teatre i debat a l’Ateneu Barcelonès. S’hi representava, seguida d’un col·loqui, una peça teatral curta, “Ismene”, un monòleg interpretat la Fina Rius i dirigit per la nostra bona amiga i col·laboradora del Blog Imma Colomer.

L’obra, escrita per la dramaturga canadenca Carole Fréchette, és una narració que gira al voltant d’una de les més grans tragèdies escrites per Sófocles. L’únic personatge, però, és Ismene, l’oblidada germana d’Antígona. Aquesta darrera mor a mans del seu oncle i Rei de Tebas, Creont, perquè contradient les seves lleis decideix enterrar el seu germà, Polinices.
Antígona demana a Ismene que l’ajudi en aquest acte heroic i ella s’hi nega inicialment perquè té por, dubtes i recança de desobeir les ordres del Rei i afrontar el càstig que li esperaria. Però quan aquest condemna a mort la seva germana ella es declara també responsable dels fets encara que finalment Antígona ho nega i acaba estalviant-li la mort

L’obra és un llarg monòleg de considerable dificultat interpretativa, que Fina Rius resolt magistralment amb una gran actuació, i en el que es desgrana la personalitat d’una anti-heroina amb totes les seves llums i ombres.

A continuació els membres de la Secció de teatre de l’Ateneu i el públic varen participar en un ric debat sobre l’obra i la tragèdia en el que actuaren com a ponent Fina Rius, Imma colomer, l’escriptora Josefina Contijoch i l’actor i home de teatre Jaume Comas.
Si teniu l’ocasió de veure aquesta obra, que de tant en tant es representa en sales de petit format, no us la perdeu pas. És una petita perla.


diumenge, 4 de juny de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquest diumenge canta al Liceu la immensa Joyce DiDonato, una de les mezzo més impressionants del darrers anys. Són cèlebres les seves interpretacions de Haendel, Mozart i Rossini. Tenim la sort de poder assistir al concert gràcies al regal de dos bons amics invisibles.

De moment, per anar fent boca us proposo escoltar la seva interpretació de l’ària "Non piú mesta", de l’òpera de Rossini La Ventafocs. La qualitat de la seva veu i el seu virtuosisme són impressionants. O no?