diumenge, 19 de novembre de 2017

L'Òpera dels dilluns

Avui escoltarem un passatge de la primera òpera sèria de Mozart, "Mitriade". La va escriure quan només tenia la inversemblant edat de14 anys.

El duet "Se viver non degg'io" l'intrerpreten dues sopranos, Yvonne Kelly i Ann Murray (en un  paper originalment concebut per un castratto). La direcció és de Nikolas Harnoncourt i està enregistrat al meravellós Teatre de Vicenza obra de l'arquitecte Palladio.



divendres, 17 de novembre de 2017

"Tres presoners", d'Aurora Bertrana

Amb motiu de l’Any Bertrana, es reediten obres i es torna a tractar de dues figures que val la pena llegir o rellegir: Prudenci i Aurora Bertrana, pare i filla. Pel que fa a Aurora (1892-1974), va ser “una dona que causava estupor”, segons se la va definir  per la seva vida intensa i ànsies de llibertat, una vida ben bé de novel·la. Atreta per la literatura des de ben petita, el seu pare considerà que no era adient que una noia s’hi dediqués. Ella, una artista, es va inclinar per la música, estudià el violoncel i es guanyà la vida amb un “terceto de señoritas”, que tocaven jazz. Tanmateix, volia escriure i l’altra gran passió de la seva vida, el viatges, li ho va permetre. Intrèpida, visità la Polinèsia i el Marroc i de l’experiència van sortir dos llibres d’èxit, Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic, (1936), tots dos reeditats.

Però, si gràcies als viatges Aurora va viure intensament i la seva visió del món s’eixamplà, les guerres, tant la Civil com la Segona Mundial, la van acarar amb el desarrelament i el sofriment. També, la van fer madurar i refexionar sobre la condició humana. Ho podem comprobar llegint un llibret, breu però intens, Tres presoners (2017), que ha reeditat Club Editor. La novel·la és fruit de la seva estada a Étobon, un poblet francès que va ser, en bona part, destruït per la guerra mentre que tots els seus homes, maquis, van ser afusellats pels alemanys. Aurora, dona compromesa, hi va arribar en una missió d’ajuda i va quedar tan colpida per l’ambient de desolació i tristesa que s’hi respirava que va haver d’escriure el llibre esmentat. Partint de la seva vida al poble, amb la presència de tres presoners alemanys portats per ajudar els camperols, Bertrana encerta a crear una sèrie de personajes versemblants i emotius, perquè en aquesta dura situació, els sentiments están a flor de pell, l’odi, evidentment, sobretot en les dones que han presenciats la mort de fills i marits; però també, la bondat i el perdó tan necessaris com difícils, un cop acabada la guerra. Però, el gran interès del llibre rau, des del meu punt de vista, en defugir el maniqueisme: el de bons i dolents i també, el de de vencedors i vençuts, perquè tant les vides dels uns com dels altres han estat, no només trastocades sinó, sovint, aniquilades per la guerra, com reflecteix una película recent, Frantz (2016) de François Ozon, al·legat antibel·licista com ho és, en definitiva, la novel·la de Bertrana. Atreta pel paisatge, amb el cicle de la terra, que no s’atura, el final de Tres presoners  resulta esperançador perquè, fins i tot enmig de les tragèdies i morts, una nova vida s’anúncia i, amb ella, l’amor que tot ho transforma. Un llibret, ben recomanable, doncs.            

Carme Arnau

La sèquia de Manresa

En una altra entrada d'aquest blog, quan parlàvem del Museu Agbar de les Aigües,  recordàvem com d'important n'és l'aigua per a les nostres vides, i l'esforç que a vegades s'ha de fer per disposar-ne.
Un veritable esforç es van veure obligats a fer els ciutadans de Manresa quan el 1336-37 una manca forta de pluja va assecar els pous de la ciutat i provocava problemes importants. En conseqüència, van començar les gestions perquè Pere III el Cerimoniós autoritzés la construcció d'una sèquia que portés l'aigua del riu Llobregat a la ciutat de Manresa.

Van haver de superar problemes importants. Un d'ells va ser l'oposició a l'obra del bisbe de Vic, ja que perjudicava els seus interessos (tenia molins per la zona que es movien amb corrents d'aigua), i va excomunicar la ciutat de Manresa. La situació es va superar quan, segons la tradició,  el 21 de febrer de 1345 una llum resplendent provinent de la muntanya de Montserrat va arribar fins a l'Església del Carme, on va entrar per una finestra i les campanes van començar a tocar soles. Aquest fet miraculós va influir sobre el bisbe, que va retirar l'excomunió i no es va oposar més a la construcció de la sèquia. En el seu record, els manresans celebren cada any el mes de febrer la Festa de la Llum.
La sèquia es va acabar el 1383. Inicia el seu recorregut a Balsareny, on recull l'aigua del Llobregat i transcorre durant més de 26 Km fins Manresa, travessant els municipis de Balsareny, Sallent i Sant Fruitós de Bages i Santpedor, amb un pendent de tan sols 10,63 m. Una meravella de l'enginyeria de l'època !. 

L'aigua, que s'aprofita tant per beure com per regar flueix a una velocitat de 0,40 m/seg i triga 18 h en fer el trajecte de Balsareny a Manresa. 
Tot el trajecte al costat de la sèquia, que supera 31 ponts o aqüeductes i 71 pontarrons, està condicionat, i permet fer passejades força agradables, en un entorn ple de vistes gratificants, que fa molt recomanable la sortida.

En la seva arribada a Manresa la sèquia ho fa al Parc de l'Agulla on hi ha un llac que, a més de servir de gaudi al Parc, fa de pre-filtre   i regulador de l'aigua. El Parc és un bon punt per iniciar el vostre recorregut per la sèquia, i també per informar-vos, ja que hi ha un punt d'informació. També podeu informar-vos consultant la web de "Parc de la Sèquia".




dijous, 16 de novembre de 2017

Joan Ponç a La Pedrera.

La darrera vegada que vaig veure Joan Ponç en persona va ser passejant pel Passeig de Gràcia, amb pas decidit, a l’alçada de La Pedrera. Havia de ser el 1982 o 1983. M’hi vaig fixar perquè jo acabava de tornar del Brasil i Ponç havia tingut una important etapa brasilera, la qual cosa va portar a interessar-m’hi un xic més del que interessava ell aquí aleshores. Després vaig saber que havia mort a Saint Paul de Vence, on es troba la Fundació Maeght. Corria el 1984 i no se’n va parlar gaire. Vuit anys més tard, Arnau Puig, amic i company seu des de l’època de Dau al Set, va preparar una exposició de la seva obra que es mostrà a la Fundació La Caixa. No va servir per corregir ni evitar el desinterès de les institucions culturals privades i públiques, ni del col·leccionisme i del públic en general per la seva obra.

Ara, Pilar Parcerissas ha concebut una esplèndida exposició de la seva obra que es mostra a La Pedrera. El lloc triat pel seu retorn pòstum Ponç probablement el consideraria un fet màgic perquè si sempre va sentir que allò que és màgic orientava la seva vida i es feia palès en la seva obra, no ho hauria de fer a la seva posteritat? La casa de Gaudí és un lloc incomparablement adient per comprendre la importància d’aquest artista i el desastre que ha suposat el seu escàs reconeixement per l’evolució de l’art català posterior.

En efecte, Ponç és, al meu entendre, l’anella que en la història de l’art succeeix a Miró i Dalí. Aquesta baula perduda, degut al menyspreu que nodreix a la ignorància i es nodreix de la mateixa, ha alterat seriosament l’evolució natural de la nostra tradició artística, i potser també de la tradició artística tout court perquè estem parlant de figures d’importància mundial. En tot cas, el desconeixement de Joan Ponç ha estat una gran mancança pel nostre art contemporani.  L’assimilació de la seva obra de gran dibuixant, pintor i revelador de móns hagués permès d’articular l’art dels més joves amb la formidable modernitat avantguardista catalana, tot protegint-lo de perdre’s enmig del desconcert i buidor que segueix caracteritzant  la major part de l’art que es fa al món.

L’artista, que pintava de nit, no ho va posar fàcil. La seva paleta és ingrata, lògicament, malgrat el seu homenatge a Cézanne. Les seves obres treballadíssimes requereixen una contemplació minuciosa i el món que revelen o creen és inquietant i profund, pertorbador a vegades, però no renuncien mai a l’interès o a la bellesa plàstics. La seva recerca continua es palesa en etapes ben marcades i unes poden agradar més que les altres. Però no perdeu l’oportunitat de conèixer o de tornar a gaudir l’obra aquest artista impressionant.



dimecres, 15 de novembre de 2017

Caminar, de Montserrat Abelló


Avui escoltarem una altra vegada la paraula de Montserrat Abelló, amb el seu poema "Caminar ciutat endins", en la veu de l'Imma.






dimarts, 14 de novembre de 2017

Incendios


Durant aquest mes de novembre es pot veure al Teatre Goya el muntatge en castellà de l’obra “Incendios”, dirigit per Mario Gas. Es tracta d’una producció del Teatro de la Abadía de Madrid que arriba ara a Barcelona i permet al públic de retrobar-se amb aquesta obra espectacular de Mouwad que aquí vam descobrir de la mà de La Perla 29.

Als qui havíem vist aquell mític muntatge ens costa trobar ara l'esperit màgic que ens va embargar llavors i que es respirava des de la primera fins a la darrera escena d'aquesta història tràgica. També ens sembla difícil, d’entrada, sentir una veu que no sigui la de Clara Segura pel personatge de la Nawal. Llavors l’actriu donava veu a aquest personatge en les diferents etapes de la seva vida, a la vegada que al de la seva filla (repte titànic!); en canvi, ara són dues altres grans actrius les que donen veu a la Nawal: la Laia Marull de jove i la Núria Espert de gran. Si bé la potència de Segura i la idea brillant de fer-li encarnar els dos personatges (mirall del que passava, per la banda masculina, amb el seu pare i germà, a mans de Julio Manrique) es troben a faltar, la màgia de sentir l'Espert declamar les 3 cartes que guien tota l'obra és emocionant. L'integritat de la Nawal, la seva fortalesa, ens arriben i commouen totalment. La potència de Mouawad és manifesta així, de manera diferent, en cadascun dels muntatges.



diumenge, 12 de novembre de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquesta setmana us proposo que escoltem la meravellosa ària ”Ombra mai fu” de l’òpera Serse de Haendel. La interpreta la veu absolutament inigualable del contratenor francès Philippe Jaroussky . És una música pensada perquè ens ajudia a asserenar-nos en aquests dies tan difícils que ens toca viure.



divendres, 10 de novembre de 2017

Blade Runner 2049

Amb la més que notable Arrival en el seu currículum, Denis Villeneuve havia fet prou mèrits com per assumir el repte de dirigir la seqüela de la mítica Blade Runner. Trenta anys després del film original, Blade Runner 2049 ens presenta un nou agent blade runner, interpretat per Ryan Gosling, que farà una descoberta que el tornarà a posar sobre la pista de Rick Deckard, el personatge al qual va donar vida Harrison Ford en el film original.

Tot el film està construït per portar-nos cap a aquesta aparició estel·lar, un moment culminant del film i al mateix temps molt significatiu d’una manera de fer del cinema postmodern, mitòman i referencial. Villeneuve construeix una ficció molt respectuosa amb el film de Ridley Scott, que intenta preservar la seva atmosfera i estètica, aconseguint així un film elegant i francament notable.

A Blade Runner 2049 hi podem trobar alguns apunts interessants que actualitzen la temàtica principal del film als temps actuals, on algunes de les coses que van pronosticar Philip K. Dick i Ridley Scott han començat a convertir-se en realitat. Entre elles, l’especulació sobre una “gran apagada” digital o el gran desenvolupament de la robòtica i la intel·ligència artificial. Avui és plenament vigent el debat ètic sobre allò que ens fa humans i que ens diferencia dels robots, més encara quan el transhumanisme es planteja una evolució de l’ésser humà a través de la seva integració amb elements robòtics. Els records i la memòria continuen sent el gran tema de Blade Runner, però ara s’hi afegeix també el tema de la procreació i la possibilitat que alguna dia una intel·ligència artificial sigui capaç de tenir fills.

Però mentre que el Blade runner original va marcar una fita no només dins la història del cinema de ciència ficció i del cinema en general i va influir en altres aspectes com el disseny, l’arquitectura o fins i tot en el debat filosòfic, el Blade Runner d’aquest 2017 és un film amb un aire nostàlgic, referencial i molt pendent d’agradar i acontentar els fans. Per això, tot i que és una pel·lícula de gran qualitat estètica i cinematogràfica, al mateix temps resulta massa impersonal i amb poca personalitat pròpia.



dijous, 9 de novembre de 2017

Pau, la força d'un silenci


Vaig veure la pel·lícula de TV3 “Pau, la força d’un silenci” sobre alguns aspectes de la vida de Pau Casals. Recomano al que no la varen veure que ho facin a través de TV3 a la carta.
Em va semblar un producte televisiu de molt alta qualitat que ens fa conèixer la categoria humana i l’alçada moral del mestre Casals. En aquell anys era un music de reconegut prestigi mundial que després de la guerra civil es va instal·lar a Prada de Conflent on va viure molt humilment i va ajudar als refugiats als camps de refugiats del sud de França. A més, malgrat la insistència perquè ho fes, va mantenir una obstinada i digna negativa a seguir actuant en públic mentre es mantingués la dictadura franquista.

Em va agradar tot, començant pel guió que es concentra en els anys de la seva estada a Prada. La direcció de Manuel Huerga, la fotografia i l’ambientació són magnífiques i extraordinària la interpretació de Joan Pera en el paper de Casals. També estan molt bé Carme Sansa en el paper de la dona de Casals, Nao Albet en el del deixeble, i Marc Cartes en el del violinista Schneider.

Per veure la pel·lícula des de l’ordinador clickeu el següent enllaç. Si disposeu d’una televisió que permeti la connexió amb internet cerqueu a la pàgina de TV3 allí la trobareu a la Secció de Pel·lícules a la carta.




dimecres, 8 de novembre de 2017

Dones lliures


Els tres llibres que recomano aquest mes tenen en comú que han estat escrits per dones i que tenen una vocació política més que evident. Començo referint-me a la quarta novel.la de la sèrie 'Episodios de una guerra interminable' - de clara estirp galdosiana - creada per Almudena Grandes. 'Los pacientes del Doctor García' (Tusquets) és una obra tan extensa com ambiciosa i té un puls narratiu, una riquesa documental i una força emotiva realment admirables. La xarxa d'evasió de criminals nazis constituïda als anys 40 entre Alemanya, Madrid i Argentina per la nazi Clara Stauffer és el centre de la trama. Els seus dos protagonistes principals són dos homes que treballen pels espionatges de la República i dels Estats Units per denunciar la  col.laboració dels governs dels generals Franco i Perón amb aquesta xarxa. La vida dels nostres herois quedarà marcada pel seu compromís ètic. Al seu voltant, desenes de protagonistes, alguns d'ells no ficticis, conformen una novel.la que m'ha semblat extraordinària. A destacar les protagonistes femenines i molt especialment les dues dones del Doctor García, tan diferents entre elles com immenses en el seu retrat.

L'escriptora txeca Monika Zgustova, que porta tres dècades residint a Barcelona, ha publicat en català i en castellà 'Vestides per a un ball a la neu' ( Galàxia Gutenberg). Durant anys, l'autora ha recollit pacientement el testimoni de dones que van ser víctimes de la repressió del règim soviétic al Gulag. Els casos corresponen fonamentalment a intelectuals i entre elles destaca el cas ja tractat a molts textos de  l'Olga Ivínskaia, l'amant de Boris Pasternak, que després de la mort del premi Nobel va pagar amb la seva filla Irina l'èxit d''El Doctor Jivago'. Zgustova sembla voler limitar-se a prendre acta respectuosament de les paraules d'aquestes dones, totes elles ja d'avançada edat o ja traspassades, però ho fa amb un gust i un to literaris realment admirables.

Fa molts anys que sóc seguidor incondicional de la madrilenya Belén Gopegui. En les seves primeres obres podem reconèixer molts temes que han acabat sent centrals en els darrers anys, com ara les frustracions dels joves amb el sistema econòmic i polític, el mileurisme, el control de la informació... I ho fa sempre amb una gran perspicàcia en el tractament dels personatges, una arquitectura literària complexa i un activisme    clar. Reconec que els seus darrers llibres han perdut fluidesa, però no puc deixar de destacar l'interès de 'Quédate este día y esta noche conmigo' (Random  House), protagonizat per la molt curiosa relació d'amistat formada per un jove universitari i una dona en la seixantena. Tots dos envien conjuntament una llarga i heterodoxa solicitud de feina ni més ni menys que a Google. Les reflexions incorporades pels seu redactors i pel seu receptor sobre la robòtica, el dret a la intimidat, el domini de la informació i molts altres qüestions mereixen una lectura que ha de ser  assossegada i, en tot cas, gens senzilla.




dimarts, 7 de novembre de 2017

Summum ius, summa iniuria

La indignació general per la interlocutòria de la Jutge Lamela decretant presó provisional sense fiança al vicepresident i set exconsellers del govern Puigdemont, està més que justificada. Es tracta d’una mesura desproporcionada, innecessària i inoportuna, inspirada més en una aplicació “justiciera” de la llei del més fort, que en l’esperit finalístic de resoldre els conflictes humans i socials de manera intel·ligent i constructiva. 

No es només que una decisió d’aquest tipus, presa tan irresponsablement, pugui provocar la guspira fatal que activi una crispació que no afavoreix ningú, sinó que també constitueix un nyap jurídic que no passa el sedàs del més  elemental sentit comú: ni hi havia risc de fuga, ni de reiteració “delictiva”, ni de destrucció de proves (quines?). La gravetat dels suposats delictes que se’ls imputen (sedició, rebel·lia) són una mera excusa per exercir un rigor abusiu i lacerant, màxim tenint en compte que els polítics empresonats encara no han estat jutjats i que la presó provisional és una mesura excepcional, pensada òbviament per un altre perfil de conductes i persones. Res d’això importa: si la decisió judicial és excessiva o no ajustada a Dret, ja la revocarà (o no) si un cas el Tribunal Superior, i aquí pau i després glòria. És aberrant que certes resolucions judicials de tanta transcendència social puguin quedar impunes.

El Dret Romà ja tenia una màxima prou eloqüent, atribuïda a Ciceró, per alertar de la temptació egòlatra d’aquells que tenen el poder de jutjar: “súmmum ius summa iniuria”. L’aplicació estricta, rigorosa, de la llei només condueix a la injustícia. A major dret, major dany. Quant més Dret, més abús, més ignomínia. Una paradoxa, potser, però una realitat evident.

Què lluny estem de la civilització, ponderació, i seny del sistema judicial anglosaxó, on és coneguda la seva definició de jutge: jutge és aquella persona de bé, honesta, sensible i equànime, i que si a més a més sap Dret, millor que millor. Un altre país, una altra cultura democràtica.                                               
 
                                                            NINOTS. J Batllori. La Vanguardia
                                                           

diumenge, 5 de novembre de 2017

L'Òpera dels dilluns

Aquests són dies tristos però també de ràbia i cabreig. Per això he triat el fragment de “La cavalcada de les walkiries” del Richard Wagner. Crec que descriu el clima de violència i ocupació que estem vivint. Pertany a un enregistrament del 1998 de la Filharmònica de Berlí dirigida per Daniel Barenboim.




divendres, 3 de novembre de 2017

Digue'm no!

Una cançó que no hauriem volgut haver de cantar mai més!



Tirania


Avui és un dia tristíssim perquè han empresonat el Govern legítim de la Generalitat. Una acció que demostra la natura política del Govern i l'Estat espanyols, el seu profund autoritarisme i la total dependència de la justícia del poder. És un atemptat contra les llibertats de Catalunya que tindrà sèries consequències i que costarà molt de digerir i superar.

Esperem que puguin ser alliberats aviat.



dijous, 2 de novembre de 2017

Des de Londres amb amor


John Carlin va ser acomiadat pel Pais a uns dies i avui he vist que escribia una magnífic article a La Vanguardia. Afortunadament veig que no hem perdut un bon periodista.

Aquí teniu l'article que fa reflexionar amb serenitat en aquests moments de dificultats i tristesa.



dimecres, 1 de novembre de 2017

La pell freda

Que el fet d’haver llegit el llibre La pell freda  de Sánchez Piñol no us aturi a anar a veure aquesta pel·lícula. L’adaptació, malgrat no és exacta, és força fidel  –  va ser revisada pel propi Sánchez Piñol – sobretot en l’essència.
Enmig d’un paisatge volcànic i feréstec  (està filmada a Lanzarote i Islàndia), amb cels amenaçadors i  núvols canviants, amb un mar encabritat i ferotge, hi ha un vell i tronat far, prop d’una no menys desgavellada caseta de fusta. La mateixa vellesa de les dues  úniques construccions  de l’illa incrementen la bellesa de l’entorn.

És l’any 1914. Un home arriba a l’illa amb l’àrida feina d’observar i enregistrar els vents durant un any. Però la seva tasca és col·lapsada per la companyia d’un vell mariner de poques paraules i costums gens convencionals i els atacs nocturns i gairebé diaris de milers d’uns éssers que sorgeixen del mar quan es fa fosc. La seva ocupació diürna serà enginyar nous sistemes de defensa cada dia per quan arribi la nit.
Un d’aquests éssers és l’Aneris, una granotota preciosa, que es mou amb una agilitat d’iguana. Ella transmet  només amb els seus moviments una tendresa serena, aconseguint una sincera complicitat amb l’espectador. Potser el passat obscur dels dos homes fan ressaltar la seva “personalitat” senzilla i honesta i esdevé la més propera i comprensible dels tres personatges.  

És una pel·lícula dura on hi ha escenes violentes, sí, però el fet que sigui una violència de supervivència per les dues parts la fa més “digestiva”.

Tècnicament és perfecta i la fotografia una meravella. Podria afirmar que,  tot i que en les escenes dels atacs dels granotots no s’escatima res de crueltat, és una cinta bellíssima. Per a mi ha estat un gaudi absolut la seva visió. 

Carme Bohera



dimarts, 31 d’octubre de 2017

La Setmana de la Ciència


Del 10 al 19 de novembre se celebra la Setmana de la Ciència 2017, que organitza la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, amb la col·laboració d'un important nombre d'institucions, com universitats, museus i d'altres entitats de tot el país.
La setmana de la ciència constitueix una oportunitat única per acostar-se al món de la ciència d'una manera amena, entenedora i engrescadora.

En el moment de redactar aquesta entrada hi ha disponibles més de 140 activitats - segur que el nombre final serà superior - a les que us podeu apuntar de forma gratuïta, que us permetran passar una estona apassionant al voltant dels àmbits de la ciència que més us interessin.
Així, teniu més de 33 jornades de portes obertes o visites guiades, a institucions tant variades com el museu del ciment de Castellà de n'Hug, el museu de la pesca de Palamós, l'observatori Fabra de Barcelona o els jardins botànics de Blanes o de Barcelona.
Si us interessen les noves tecnologies, teniu l'oportunitat de visitar els supercomputadors del CSUC, a Barcelona o saber de l'estat de la Intel·ligència Artificial o els nanodispositius al CSIC al Campus de la Universitat Autònoma.

Si voleu una barreja de ciència amb activitats lúdiques podeu triar, entre d'altres, la jornada lúdico - matemàtica que organitza Pessics de Ciència, a L'Hospitalet, el joc d'enigmes que presenta el museu del gas, a Sabadell, l'activitat "La màgia a la ciència" que presenta el museu arxiu Tomàs Balvey, a Cardedeu o el "Clowntífics : La ciència més pallassa", que ofereix el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, a Terrassa.
Teniu també exposicions de fotografia científica força interessants:  "Cinc mirades fotogràfiques de les mines de sal a Cardona", al museu d' Arenys de Mar, o "Mart a prop" a la biblioteca Ca l'Oliveres, a Lliçà d'Amunt.

Hi ha molta, molta més oferta i força variada. Durant 10 dies, per tot el país, hi ha activitats per a tots els gustos i totes les edats. Exploreu la web de la Setmana de la Ciència, trieu les vostres activitats i reserveu-les. Mai la ciència havia estat tant a prop i de forma tant variada i divertida.





dilluns, 30 d’octubre de 2017

Mater República

Aquest dies que vivim en mig de il·lusions, dubtes, desconcert, por, esperances i tota mena de sentiments la Lluïsa ens ofereix aquest magnífic dibuix. Com diu el lema ja cal que ella resi força per nosaltres...




diumenge, 29 d’octubre de 2017

L'Òpera dels dilluns

El passat dimarts vaig anar a una sessió de l’Òpera al cinema per veure una altra vegada, aquest cop retransmesa des del mateix Liceu, “Un ballo in Maschera”. Aquest cop amb el primer repartiment on cantava el gran tenor Piotr Beczala en el paper  Riccardo i el també gran Carlos Álvarez en el de Renato. Van ser d’aquelles magnífiques interpretacions que revaloritzen encara més la meravellosa música de Verdi. Una gran vetllada.

Us ofereixo avui l’ària “La rivedra nell’estasi” interpretada pel mateix Beczala a l’Òpera de Viena el 2016.



Ulises i les sirenes


Aquest article d'Antoni Puigverd ens pot ajudar a entendre que va passar en les darreres hores del passat divendres i alhora comprendre la personalitat i les darreres actuacions de Puigdemont.



dissabte, 28 d’octubre de 2017

La Col·lecció Koplowitz a Bilbao


Aquests darrers dies he estat a Bilbao i he pogut veure dues exposicions excel·lents que malauradament s’estan acabant. D’una banda la del vídeo artista Bill Viola al Guggenheim, que es clausura el dia 4, i d’altra la Col·lecció d’Alícia Koplowitz al Museu de Bellas Artes de la ciutat, que ha sigut prorrogada i es podrà visitar fins el dia 11 de Novembre.

Si algú ha de passar per Bilbao recomano que s’acosti  a les salas del Bellas Artes on podrà gaudir d’una extraordinària mostra de pintura i escultura que deu tenir un valor incalculable. Són 90 peces, totes elles de gran qualitat, que han estat objecte d’una tria molt encertada i  que ens permeten fer un viatge des de les escultures gregues fins a les obres dels pintors més radicalment contemporanis. 

Podreu gaudir entre d’altres del l’art de Zurbarán, Goya, Guardi, Canaletto, Van Gogh, Gauguin, Toulouse-Lautrec, Picasso, Juan Gris, Antonio López, Millares, Tàpies, Barceló, Sicilia, Mondrian, Modigliani, Van Dongen, Schiele, De Kooning, Fontana, Rothko, Bacon, Freud, Warhol, Twombly, Stella, Kiefer, Gargallo, Julio González, Oteiza, Chillida, Calder, David Smith, Giacometti, Louise Bourgeois, Donald Judd, Schütte y Ai Weiwei.

Vaja, com veieu, tot una veritable lliçó pels aficionats a les arts plàstiques.


                                         Miquel Barceló

dijous, 26 d’octubre de 2017

Tarradellas i la situació d'avui


Quan estem apunt de perdre bona part del nostre Estatut d’autonomia i el règim de llibertats, que tants esforços varen costar aconseguir, aquest matí he anat a visitar la petita exposició sobre la figura de Josep Tarradellas que es presenta a la seu de la Diputació de Barcelona, a la Rambla de Catalunya.

L’exposició es va preparar per commemorar el quaranta aniversari del retorn de Tarradellas però aquests dies adquireix per a mi una particular dimensió.
La visita a la mostra fa reflexionar, inevitablement, en les diferencies entre allò que es va aconseguir amb el retorn de Tarradellas i la dramàtica situació que estem vivint. Vist el que està passant ara om es pregunta com aquells polítics, tan absolutament allunyats i enfrontats, uns hereus directes del franquisme i els altres successors de la Generalitat exiliada més de 40 anys, varen ser capaços d’establir un diàleg, fer concessions recíproques i trobar un encaix de Catalunya a l’Estat espanyol.

En principi, després de quaranta anys de democràcia sembla que avui arribar a un acord hauria hagut de ser molt més fàcil; i de fet ho hagués estat si de bon principi s’hagués acceptar el raonable principi del dret a decidir que tot demòcrata decidit hauria de reconèixer. 

Els panells que expliquen les peripècies i els protagonistes d’aquells pactes posen en valor la seva feina, que qualificaria de titànica, i haurien de servir de model pels actuals protagonistes del conflicte. Malauradament, de moment no sembla que sigui el cas. Per això provoca vòmit el twit d'Inés Arrimadas quan diu: "El nombre de nuestro partido viene de la frase que Tarradellas dijo al volver: Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!"

També es pot veure un vídeo en el que es dibuixa la personalitat del President a partir d'entrevistes amb diferentes personalitats que varen treballar i conviure amb ell.

És una breu exposició que dona per una llarga reflexió.


dimecres, 25 d’octubre de 2017

L'hora sòrdida

Una reflexió de Ramoneda que probablement arriba tard.



El primer gos

Avui tornem amb un nou dibuix de la Lluïsa i un poema de Miquel Desclot.
  El PRIMER GOS



El primer gos és com el primer amor
no n'hi ha cap d'altre com el prmer amor.

No té un quart d'any i és una bola negra,
i per això es dirà Tirant lo negre.

Tirant lo Negre salta, foll de goig,
i el que arreplega ho trinxa com un boig.

Però creix i es tenyeix de ros el negre
i ara s'haurà de dir Tirant a Negre.

Tirant lo Negre corre pel jardí
com un rei defensant-se del veí.

Al cap de poc domina la terrassa
amb altiva mirada d'amenaça.

Uns dies més, i ja és Governador
de la cuina, el rebost i el menjador.

I als pocs mesos ja és l'Amo de la casa
i em controla fins la darrera frase.

El primer gos és com el primer amor:
no n'hi ha cap altre, com el primer amor.

                             Miquel Desclot


dimarts, 24 d’octubre de 2017

Lita Cabellut a l'Espai Volart

L'Espai Volart, al carrer d'Ausias March, presenta un magnífica exposició de la pintora Lita Cabellut, fins ara poc coneguda a casa nostra però que té un gran prestigi en el món de l'art contemporani. I després de veure la seva obra em sembla que és una fama ben merescuda.

Lita té una història personal amb una infància molt dura i complexa que sens dubte va marcar la seva pesonalitat i la seva obra. Als 13 anys va ser adoptada per una família catalana gràcies a al qual es va iniciar en la pintura  i als 19 anys es va traslladar a Holanda, on encara viu,  per cursar estudis artístics.

El dia de la meva visita vaig fer unes fotografies amb el mòbil que us vull mostrar per animar-vos a visitar l'exposició on es mostren pintures en grans formats que realment impressionen.. Els qui no el coneguin encara descobriran les magnífiques sales de l'Espai Volart de la Fundació Vila-Casas, on sovint es presenten exposicions molt interessants.


Clickar a sobre per veure les altres pintures


diumenge, 22 d’octubre de 2017

L'Òpera dels dilluns

Avui, enmig d’uns dies molt preocupants, us proposo que escoltem l’ària “O patria mia” de l’òpera "Aida" de Giuseppe Verdi. La interpreta amb la seva veu inconfusible Leontyne Price, la gran cantant nord americana. El seu timbre de soprano verdiana s’adiu meravellosament al dramatisme de l’escena.




dissabte, 21 d’octubre de 2017

En defensa de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart

Ahir hi va haver una nova manifestació multitudinària per demanar la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i protestar alhora per las terrible decisió del Govern i les forces que el recolzen, PSOE (PSC inclòs) i Ciutadans, d'aplicar l'article 155 i suspendre l'autonomia de Catalunya. Aquí en teniu, com sempre, algunes imatges.

Clicka sobre la imatge per veure el reportatge


divendres, 20 d’octubre de 2017

"Prime Time" a la Sala Muntaner

S’ha estrenat a la Sala Muntaner l’obra Prime Time de la que ja varem parlar arran de la seva presentació ara fa una mesos. Avui ho tornem a fer per recomanar-la novament als nostres lectors.

Els demògrafs ens interessem, entre d'altres coses, per l'allargament de l'esperança de vida i les seves implicacions. Com que vivim més, l'estructura de la població envelleix, i com que vivim més, la significació de les edats canvia. A partir de quina edat s'és vell? A partir de quina edat és deixa de ser jove? Som vells més anys o bé els temps de vida guanyat es reparteix al llarg de totes les edats? Cal endarrerir l'edat de jubilació? En aquest context sorgeixen conceptes com el de l'envelliment actiu, impulsat per l'OMS i la Comissió Europea, que reivindica la vellesa com una etapa viscuda amb bona salut i en plenes facultats, molt allunyada de l'associació tradicional amb dependència o decadència.

Encara que no ho sembli, avui també parlem de teatre, però aquesta introducció era necessària per presentar un espectacle que precisament aborda aquestes qüestions a través de la història de ficció d'una cèlebre actriu televisiva que s'enfronta al moment de la seva retirada de la pantalla després de 40 anys en antena. El seu personatge a la sèrie que protagonitza ha envellit i els productors televisius volen rejovenir l'audiència: explosiva combinació! La valenta reacció de la protagonista i el seu caràcter carismàtic ens plantejaran preguntes oportunes, a la vegada que ens faran riure i passar una bona estona.

"Prime time" és un espectacle de la productora lleidatana  Nurosferaescrit per Núria Casado i interpretat per ella mateixa, Dafnis Balduz i Imma Colomer. Estarà en cartell del 18 d’Octubre al 13 de Novembre a la Sala Muntaner que sempre ens ofereix espectacles en petit format però de gran interès.

Núria Casado i Imma Colomer             Foto J.M. Cortina



dimecres, 18 d’octubre de 2017

Lasal del Varador

Aquest any encara no us havia recomanat cap restaurant prop de la sorra i del mar, ja sabeu que acostumo a fer-ho fora de la temporada d’estiu, a la primavera, o com ara, a la tardor, lluny del pic de la calor, però tant o més agradable gràcies a la benevolència del clima mediterrani.

De nou al Maresme, avui he triat un clàssic de la zona: Lasal del Varador. El xiringuito* Lasal es va fer famós a mitjans del noranta perquè fou un dels primers locals  en popularitzar la música electrònica amb bons DJs, quan el Sonar era una quimera. Va tenir tant d’èxit, que els seus propietaris, en Joan Gómez i en Ricard Jornet, el van traslladar a Arenys de Mar, a la platja del Cavaió, més apartada i tranquil.la. La seva cocteleria també va adquirir renom perquè en Raúl Rexach formava els seus barmans i, fins i tot, va dissenyar el còctel Lasal.

El 2007 va obrir a Mataró el Lasal del Varador, al passeig, prop de l’estació, en un espai que permet obrir estiu i hivern, tot triant una perspectiva totalment ecològica, tant pel què fa a la construcció del local com a l’oferta culinària. La banda tancada, amb parets de vidre, és petita; la terrassa - en canvi - és més gran, el local sol estar ple de gom a gom, però tot i així l’atenció i l’elaboració dels plats (des de les tapes marineres fins als arrossos) és molt bona. Recomano especialment el pop a la brasa, tendre, ben matat; els arrossos, gustosos, al punt; el coulant de xocolata, fet al moment, immens, per compartir. Tot regat amb una bona selecció de vins i unes boniques vistes del blau del mar.

 *Fa poc que vaig llegir que la paraula Xiringuito fou importada de Cuba, segons explica l’escriptor César González Ruano, feia referència a quelcom petit, escàs i s’utilitzava per demanar un cafè curt o bé un glopet de rom. Prenent la part pel tot, el xiringuito va acabar arribant aquí en forma de petit establiment a peu de platja, que obria a l’estiu. Sembla ser que el primer va obrir a Sitges, precisament amb aquest nom: “El Chiringuito”.

  Passeig Marítim, 190
 08301 Mataró


dimarts, 17 d’octubre de 2017

La suerte de los Logan

Us va agradar la "sèrie" Ocean ? Us va agradar Comancheria ? ... Doncs "La suerte de los Logan" és un còctel d'aquestes pel·lícules ... una barreja de pel·lícula d'atracaments, tema que el director Steven Soderbergh coneix molt bé en haver dirigit l'esmentada sèrie, i pel·lícula de perderdors, com a Comancheria.

Per a còctel, el que Clyde, un dels germans Logan, molt ben interpretat per Adam Driver, prepara amb una sola mà en una meravellosa escena de la pel·lícula. I és que Clyde és manc, en haver perdut un braç a la guerra d'Irak, però demostra que malgrat la malastrugança, la vida segueix i cal tirar endavant.

Els germans Logan són uns perdedors. A més d'Adam, hi ha  Jimmy (Channing Tatum) que quasi va tastar el triomf com a futbolista, però al que una lesió ve relegar a la banda dels perdedors i Mellie (Riley Keough, la neta d'Elvis Presley), una fera al volant. Tot sembla anar-los a l'innrevés. I per fer-hi front preparen un atracament que sembla una festa d'amics a la que cadascú porta de bon grat una part del menjar o la beguda. És clar que hi ha d'haver un "expert" ... algú - Joe Bangs - que sàpiga fer aquelles coses quasi impossibles que calen perquè tot surti bé. Interpretat per l'ex James Bond Daniel Craig, amb un look molt divertit i diferent de l'habitual, la seva "expertesa" ens sorprendrà amb trucs meravellosos.
I si no en teniu prou, Hilary Swank interpreta l'agent de l'FBI Sara Grayson, que us espantarà com els millors polis del gènere.

La pel·lícula és, doncs, un còctel d'intriga, diversió, sorpreses, ritme i humanitat. Massa ingredients perquè us la pugueu perdre. Passareu una bona estona.