En ocasió de la recent celebració del Festival de fotografia d’Igualada,
FineArt, vaig parlar d’una extraordinària exposició que s’hi presentava: CREADORES
DE CONCIENCIA. Es tracta d’una iniciativa de la mútua assistencial DKV que des
de fa anys dedica una especial atenció als vessants més socials de la fotografia.
En ocasió del XX aniversari de les seves
accions de responsabilitat social DKV va promoure una exposició en la que 40
dels millors foto periodistes del país presentaven cadascun tres de les més
reconegudes fotografies de tema social. L’exposició ha recorregut des del 2018 diferents
ciutats espanyoles i es va editar un llibre catàleg amb totes les fotografies i
els texts que les presenten.
No coneixia aquesta iniciativa i el resultat
em va semblar extraordinari, tant pels temes que tracta com per la qualitat de
les imatges que es presenten. De manera que vaig aconseguir, gràcies a la
gestió del director del FineArt, un exemplar de l’esmentat catàleg que de fet
està exhaurit i ja no es pot adquirir.
Em va semblar una llàstima no poder recomanar
l’esmentat catàleg però investigant a la xarxa he trobat penjat un PDF que el reprodueix
íntegrament de manera que així ara està a l’abast de tothom.
Aquí teniu aquesta petita obra mestre del foto
periodisme que segur que no us deixarà indiferents i que confirma el gran
treball que de manera molt esforçada, compromesa i arriscada fan les homes i
les dones que amb la seva càmera son realment creadors de consciencia.
Ja hem parlat al Bloc de la figura del mestre Antoni Benaiges, un català que va ensenyar en una escola burgalesa en temps de la República aplicant un innovedor metode pedagògic: el métode Freinet , que utiltzava una impremta portatil perquè els nens publiquessin els seus escrits.
Se n'han escrit articles i llibres, fet reportatges de televisió i fins i tot recentment una pel·lícula "El mestre que va prometre el mar " que ha tingut molt bona acollida.
Ara, l'editorial BLUME ha editat un llibre-objecte consistent en una caixa que conté una fidel reproducció dels tretze quaderns que es van imprimir el seu dia i que havien sigut guardats en secret per la família, atemorida molt de temps per la repressió de la dictadura, que havia assssinat en Benaiges
Aquí teniu l'article que hem publicat al NÚVOL parlant del llibre.
Com cada any, la nostra il·lustradora de referència, la Lluïsa Jover, ens felicita la Diada de Sant Jordi amb un magnific dibuix. Aquí el teniu. Moltes felicitats a tots els Jordis lectors del Blog i gràcies a la Lluïsa!
Va ser un dels millors cantants de lieder de la seva generació, per no dir de tot el segle xx. Era molt admirat per les qualitats
tonals i matisos de color en la seua veu. Ha interpretat molts papers operístics. El seu repertori era extremadament ampli, cobrint
totes les èpoques i gèneres però va destacar molt especialment en l'especialitat del lieder.
L’escoltarem cantant "Bona nit" una de
les cançons de Winterreisse de Schubert, que
va interpretar com ningú, acompanyat pel gran pianista Alfred Brendel.
Fa uns mesos vaig voler presentar
una sèrie de fotografies Joan Guerrero a una galeria per veure
si podia tenir interès en organitzar una exposició de la seva obra. I per això vaig demanar al mateix
Joan que em fes una tria d'algunes de les seves fotografies que li semblessin
representatives. Ara que malauradament ens ha
deixat he pensat que tindria sentit mostrar aquesta selecció a Prova i Error
perquè estic segur que a ell li hagués agradat.
Aquí teniu doncs aquest conjunt d'imatges triades per ell mateix.
M’ha semblat excessiu que Random House hagi
anunciat “En agosto nos vemos”, obra pòstuma de Gabriel
García Márquez, com “l’esdeveniment editorial de la dècada”. Certament, hi
trobem l’empenta de l’estil del Nobel colombià, però aquest conte llarg o
novel·la curta està lluny de les grans aportacions que l’autor ha fet a la
literatura del Segle XX. La causa és que Gabo estava ja amb les facultats
disminuïdes. I, tot i això, aquesta història d’una dona que un cop l’any es
permet la recerca lliure de l’aventura, és un regal pels que tant apreciem la
seva cadència i el seu vocabulari.
Seguint amb els guardonats pel més anhelat
dels Premis, proposo una altra lectura també breu, la de “Matí i tarda” (Nórdica)
del noruec Jon Fosse. Hi trobem un home en el trànsit de la vida a
la mort. El llibre està escrit amb un estil aparentment senzill, musical i
repetitiu, un poema en prosa que ens convida a llegir més de Fosse, fins ara
molt poc conegut fora d’Escandinàvia.
No sé si el ja octogenari Eduardo
Mendoza acabarà rebent el Nobel, però el que és segur és que manté el
puls i l’ambició literària, com demostra la molta divertida “Tres
enigmas para la Organización” (Seix Barral), on un grup de detectius
esbojarrats pretén resoldre tres casos ben diferents que, potser, tenen un
mateix origen.
M’agradaria creure que la greu malaltia
que pateix Paul Auster li permetrà seguir escrivint, amb Nobel o
sense ell. Mentrestant, m’ha emocionat "Baumgartner" (Edicions
62/Seix Barral), un cant a la vida i l’amor d’un home vidu que troba motius per
seguir gaudint del temps que li queda en la recuperació de l’obra de qui va ser
la seva dona.
Com a contrast a aquests quatre varons tan
reconeguts, trobem “El passat” (Edicions de 1984/Sexto piso),
de l’anglesa Tessa Hadley, qui va començar a publicar a l’edat de
quaranta-sis anys (ara en té seixanta-vuit) i de qui en els darrers anys ens
estan arribant traduïdes novel·les que, com aquesta registren magistralment i
subtilment les relacions personals i molt especialment les familiars.
Al CCCB es presenta SUBURBIA, una exposició magnífica que tracta del model americà d'urbanisme residencial.
S'examinen amb tota mena de materials i explicacions els origens de les grans urbanitzacions de cases individuals que varen proliferar als EEUU, sobretot a partir del final de la 2a guerra mundial. S'analitzen també les consquències socials de tot ordre d'aquest model en matèria de construcció, urbanisme, transport, comportaments socials etc.
A Madremanya hi havia un ferrer, en Josep Cruset, que tenia una autèntic taller conegut pel nom de Cal Cai. Quan en Josep va faltar la seva família el va conservar tal com ell l'havia deixat i uns anys després la seva filla va decidir mantenir-lo, cuidar-lo i ensenyar-lo a qui estigués interessat pel que avui ja és una peça d'arqueologia. Va ser llavor, el 2020, quan el varem visitar amb altres veins de Madremanya i vaig fer aquest petit reportatge que acompanya aquesta nota.
Recentment el net d'en Josep, en Guillem Martinez Cruset ha fet un treball escolar de Recerca molt interessant que ha tingut un gran ressó en diferents mitjans inclosa TV3, que n'ha fet una molt bona difussió.
Les meves felicitacionsa les tres generacions de la família Cruset que han permès conservar intacte aquesta que ja és avui una veritable peça de museu.
Al port de Barcelona, al nou espigó que arrenca
de l’hotel Vela, s’ha produït una iniciativa poètica ben curiosa. Al llarg de
tot l’espigó s’han col·locat al terra unes plaques circulars de considerable
dimensions on es reprodueix a cadascuna d’elles un fragment d’un poema sobre
temes en el que el mar esta present. Hi trobem texts d´alguns dels més
reconeguts poetes catalans del segle XX que podem anar llegint a mesura que
passegem al costat del mar tot gaudint de les vistes sobre les aigües i sobre la
ciutat de Barcelona. Ens va semblar una idea fantàstica que marida poesia i
paisatge marí, que sempre ha estat una bona font d’inspiració pels poetes.
Com que la iniciativa ens ha plagut tant hem aprofitat
l’ocasió per demanar a la nostra actriu Imma Colomer si ens volia recitar les
poemes dels que només hem llegit un petit fragment que trobareu escrit en la fotografia
de la placa corresponent.
Els anirem penjant, un darrera l’altre les
properes setmanes. I segur que us faran venir ganes de passejar per l’espigó.
Avui per començar escoltarem "TESTAMENT" de Rosa Leveroni
Recentment he anat a provar un petit restaurant amb
vocació de sostenibilitat. El 77 kilos, que pel que sembla és la
mitjana de menjar que llencem a les escombraries anualment. No és ben bé un
restaurant d'aprofitament, però sí que aposta per no fer malbaratament. La seva
és una carta curta i de temporada, és clar. Sorprenen les seves croquetes a mig
camí entre la tradició basca i la catalana, és a dir amb la beixamel com a
ingredient destacat i molt ben treballat, però amb un alt percentatge de rostit
o del farcit que toqui. La resta de l'oferta en format de racions generoses per
a compartir és d'allò més saborosa; tot em va agradar, fins i tot un pastís de
cervesa que vaig provar per postres.
El local és petit,
perquè el porten entre dos, a la cuina en Gerard Cuartero, que tot i que és de
Vilassar de Mar, ha passat una llarga temporada al sud-est asiàtic i ha
treballat al costat de xefs de renom; a la sala, poques taules molt ben
servides per la Sara di Bari, tot i que ella és de Bérgamo.
Recentment han deixat
de promocionar-se amb una proposta molt ajustada: 3 tapes, un segon, una copa
de vi i unes postres per 22 euros, jo ja vaig fer tard, però que això no us
desanimi.
El recentment recuperat TEXAS presenta les
properes setmanes deu funcions d'una obra de teatre molt interessant. Es tracta de CADIRES en
forma de diàleg entre dos grans actors, MONT PLANS i ORIOL GENÍS, que són a l’hora els que han concebut i
escrit el text sota la direcció d’Albert Arribas.
El text és una sèria reflexió sobre el món del
teatre i les seves servituds, sobretot des de la perspectiva dels actors d’edat
avançada. Està ple de passatges i idees tractats amb un gran sentit de l’humor
que arrenquen nombrosos somriures del públic que el dia de l’estrena va aplaudir llargament la representació.
Paga la pena acostar-se al recuperat espai del
Texas al carrer de Bailen i trobareu els horaris de les funcions, que duren
fins el 5 de maig, a la seva pàgina web.
Avui comencem les veus baritonals. I ho fem amb una de les veus de baix-baríton més maques i potents. Es la del rus Dmitri Hvorotovsky nascut a Siberia l'any 1962 i mort prematurament als 56 anys el 2017.
El 1989 va guanyar el premi al millor cantat en el prestigios concurs Premi BBC Cardiff. L'escoltarem interpretant la conegudissima ària "Ombra mai fu" de l'òpera Xerxes.
El teatre La Gleva, al barri del Farró, presenta fins el 19 d'abril l'espectacle EL QUADERN GRIS una producció dirigida el 2009 per en Joan Ollé i que ara es torna representar interpretada per l'actor Joan Anguera, que dona molt bé en el paper de Pla, acompanyat a l'acordió pel músic Joan Alavedra.
Es tracta d'un monòleg en el que Pla ens recita fragments del Quadern Gris, una de les seve obres cabdals, amb la seva fina ironia i una visió sarcàstica de la vida.
Fa unes setmanes varem parlar de l'article publicat al NÚVOL sobre l'exposició del MNAC del fons fotogràfic de Pere Formiguera que la família havia donat al museu.
Avui en tornem a parlar per ofereir-vos el videoreportage que el nostre videógraf ha preparat i a través del que podeu apreciar l'interès del treball de Formiguera.
El conservatori del Liceu té entre les seves multiples activitats una Jazz Band integrada per alumnes del centre. La dirigeix el músic Sergi Vergés, professor de trombó baix i tuba que participa activament en diferents iniciatives i grups de jazz.
La Banda ofereix regulament concerts gratuits a la sala auditori del Consevatori i els aficionats al jazz poden gaudir de la música de gran qualitat que ofereixen els alumnes del centre dirigits per en Vergés.
Hi he anat algunes vegades, per iniciativa del també músic i bon amic Jaume G. La darrera, el passat dijous, vaig aprofitar per fer algunes fotos dels joves músics i el seu veterà director.
Aquí en deixo una mostra.
Clickeu a sobre la foto per veure tot el reportatge
És sens dubte l`artista més
coneguda de totes les que han sortit de la “fàbricaChamorro“ l`escola municipal de música del barri
de Sant Andreu que impulsada per en Joan Chamorro des de fa uns 15 anys s´ha
convertit en un veritable bressol de figures del jazz.
Es va iniciar en la música al 7 anys, i el
2007 amb només 12 es va integrar en el Sant Andreu Jazz Band, l’orquestra de jazz de l’escola on va romandre més de 10
anys i on es va formar com a cantant i trompetista sota la direcció de Joan Chamorro,
el seu professor i descobridor. A la
SAJB va tenir ocasió de tocar en directe sent mot joveneta amb grans músics com
el saxofonistes Dick Oats i Scott Hamilton o el trombonista Wycliffe Gordon
entre altres.
Convertida des de fa uns anys en una
professional reconeguda, ha gravat en nombroses ocasions amb els grups formats
per en Joan Chamorro, acompanyada quasi sempre dels seus músics de confiança,
el pianista Ignasi Terraza, el guitarrista Josep Travé i el bateria Esteve Pi,
tres mestres dels seus respectius instruments.
La Motis es la més completa de les intèrprets sortides
del SAJB, doncs apart de cantant i
trompetista, es compositora i toca també el saxofon. En la meva opinió la seva
faceta més destacada es la de trompetista . Com a cantant es prou bona, potser
a vegades una mica plana, però amb la trompeta es absolutament prodigiosa, un
veritable talent.
Escolteu-la en un dels seus primer grans èxits
quan nomes tenia 17 anys, interpretant un tema que va popularitzar Nina Simone
“My baby just care´s for me “ Potser cantant no es tan bona com ella, però amb la
seva trompeta es excel·lent.
El 2015, acompanyada de Joan Chamorro la podeu
escoltar tocant “Manha do Carnaval “
Seguidament, aquí teniu “Moanin” , un tema dels Jazz Messengers , en
el que la seva veu sona menys plana que de costum i en el que em trec el barret
davant de la seva interpretació i la de l´Ignasi Terraza, per a mi de lo millor que ha tocat el conjunt
de Joan Chamorro en els darrers anys.
Finalment escolteu a la Motis actual, en una
gravació amb la Big Band de Marjin
Daniels interpretant un tema clàssic,“How high the moon“ en el que es pot
apreciar una veu molt més matisada que fa uns anys i una trompeta que segueix
sonant fantàstica.
La setmana passada
va tenir lloc la promoció “Passeig de Gràcia, passeig de gourmets”, en la que
diversos restaurants de l’entorn d’aquesta avinguda burgesa per excel·lència,
es donaven a conèixer formant part d’una ruta de platets, menús gourmet,
entrepans d’autor, rebosteria creativa, còctels i altres experiències
gastronòmiques. A mi em va cridar l’atenció l’oferta dels entrepans i així vaig
descobrir la primera planta del restaurant que avui poso en el punt de mira del
meu radar.
El cert és que el
local, tot i ser molt cèntric, mai m’havia motivat a entrar-hi, això que en la
meva joventut hi vaig anar sovint, perquè hi havia hagut un dels cinemes més
prestigiosos de Barcelona, el CAPSA. Era dels que aleshores en dèiem d’art i
assaig, perquè oferien pel·lícules en versió original i sovint amb col·loqui post
funció; i encara abans havia estat un teatre, però jo en aquella època era
massa jove.
Però anem al que
aquí ens interessa i és que em vaig trobar amb una agradable sorpresa, tant
gastronòmica com ambiental: El Lomo alto lomo bajo es troba enuna sala gran, agradable, on no cal reservar, i on
es poden provar una bona selecció d’entrepans de carns de gran qualitat, ja que
en el pis de dalt, es troba un dels restaurants de carns madurades de més
renom. Pel que he llegit, també val molt la pena anar-hi, però de moment no us
en puc parlar en primera persona.
Pel que fa a les
especialitats destaca a banda dels “rolls” i els “pepitos”, la seva selecció
d’hamburgueses de vaca vella, de bou, de vedella i de porc, en combinació amb
pans brètzel, negre i anglès. El procés de cocció és el mateix que se segueix
al pis de dalt, on tenen 4 brases per diferents tipus de temperatures. Ja esteu
tardant a passar per allà qualsevol dia de dilluns a diumenge entre els 13 i
les 23:30!
Carrer Aragó, 283-285 08009 Barcelona Tel. 93519.30.00 https://lomoalto.barcelona/ca/lomobajo
Comença la Setmana Santa i és l'ocasió per escoltar algunes peces de música religiosa. Avui proposo que escoltem una peça "Virgo virginum praeclara" del Stabat Mater de Boccherini interpretada per la gran soprano catalana Núria Rial.
Al MEAM, al carrer Barra de ferro 5, es
presenta una exposició del pintor nordamericàMark Tennant.
La seva pintura de pinzellades molt grosses, que a vegades semblen fetes amb
brotxa,aconsegueix uns resultats molt
interessants retratant sobretot grups de joves de la societat americana. Allunyant-se del realisme pictòric tradicional aconsegueix, en canvi, una aproximació molt interessant
Una vegada més el nostre videógraf ha visitat
l’exposició i ens ofereix un excel·lent reportatge.
El nostre amic i col·laborador del Blog acaba de publicar un nou llibre 100 HAIKUS en el que presenta una tria de 100 haikus dels més d'un miler que ha escrit al llarg de trenta anys. I els presenta a més amb la seva traducció a cinc llengues adicionals a les seves clàssiques versions en català i casellà; i acompanyats com sempre amb els seus preciosos dibuixos a l'aquarel·la.
Els lectors del Blog ja coneixen aqueta faceta poètica perquè n'hem anat publicant alguns darrerament però aquí teniu la crítica del llibre que hem escrit pel NÚVOL.
La darrera setmana el nostre crític literari va recomanar, com sempre entre d'altres, el llibre "La última función" del Luis Landero. Curiosament jo acabava de llegir-lo i estava encara enstusiasmat. Landero és certament un dels millors novelistes espanyols dels darrers anys pero faig aquest comentari complementari perquè m'ha agradat moltíssim el seu darrer llibre.
Com sempre la prosa és riquíssima i està molt ben construida i fluida. Es poden llegir llargs paragrafs, puntuats amb comes, sense cap mena de dificultat. I les històries dels personatges són una perfecte combinació de realisme i fantasia.
Al Centre Civic de Can Basté, a Nou Barris, es presenta "La pedra", una exposició-instal·lació fotogràfica de Mònica Roselló i Jordi Guillumet que de forma molt imaginativa ens parla de fotografia i memòria.
La podeu veure fins el 13 d'abril i aquí trobareu l'article que vaig escriure pel NÚVOL en el que s'expliquen el fonament i les característiques d'aquest original projecte.
Contratenor alemany,
va ser deixeble de René Jacobs i té una preciosa veu. Especialitzat en òpera
barroca l’escoltarem avui en la archi coneguda ària “Ombra mai fu” de l’òpera Xerxes de Haendel.