divendres, 25 de maig de 2018

Amor (i mort) de pel·lícula


Annette Benning sempre ha tingut una semblança natural amb la mítica actriu de Gloria Grahame. Els vincles entre les dues actrius va quedar confirmat quan la primera va fer, a Los timadores d’Stephen Frears, un paper de femme fatale que recordava a aquell rol de Grahame a Los sobornados, de Fritz Lang, una de les seves interpretacions més cèlebres. Semblava escrit que algun dia Annette Benning faria de Gloria Grahame, de la mateixa manera que Susan Sarandon ha acabat posant-se en la pell de Bette Davis, amb qui també manté moltes semblances, gràcies a la sèrie Feud.

Benning arriba a Gloria Grahame de gran, i a punt de fer els 60 es posa en la seva pell a Las estrellas de cine no mueren en Liverpool, un film que reconstrueix els seus últims anys. Gloria Grahame va morir als 57 per culpa d’un càncer. Els darrers dies els va passar a Liverpool, la ciutat d’origen de Peter Turner, el seu jove amant, amb qui la diferència de 30 anys entre un i altre no va impedir viure una curiosa història d’amor no exempta de polèmica. Turner la va recollir en un llibre autobiogràfic que ha servit de base per la pel·lícula.

El director, Paul McGuigan, ha sabut convertir aquesta singular relació en la base d’un melodrama amb aires nostàlgics, on es combinen les referències al Hollywood clàssic i al món que va conèixer Gloria Grahame, amb els elements més dramàtics sobre la malaltia que finalment se la va emportar.
El més interessant, però, és com el film mostra l’estret vincle que es va crear entre dos personatges procedents de mons molt diferents. En aquest sentit, destaca la química que s’estableix entre Annette Benning i el seu coprotagonista, Jamie Bell. L’etern Billy Elliot, ja més grandet, es torna a marcar una seqüència de ball amb la seva coprotagonista, en la que és una de les millors seqüències de la pel·lícula.
L’estètica de la pel·lícula, amb una il·luminació i l’ús dels colors, sembla buscar un aire irreal i de somni, especialment en les seqüències que tenen lloc als Estats Units, ben diferents de les escenes d’un Liverpool de classe obrera, un entorn que contrasta amb el suposat glamour d’una estrella hollywoodenca.

Tot plegat reforça el caràcter estrany, singular i gairebé increïble d’aquesta història d’amor, l’interès de la qual és un dels puntals d’una pel·lícula que es deixa disfrutar sense grans exigències. Indicada, sobretot, per amants del cinema clàssic i espectadors amb ganes d’esplaiar-se en les llàgrimes, perquè és un d’aquells drames sentimentals que fan plorar, i bastant.



dijous, 24 de maig de 2018

Antoni Bernad al Palau Robert




Antoni Bernad al Palau Robert                Foto: J.M.Cortina

El Palau Robert, que sempre presenta exposicions interessants, ens ofereix ara una retrospectiva de l’obra del fotògraf català Antoni Bernad, que ha treballat amb una gran qualitat en els terrenys de la moda i el retrat.

Us adjunto l'enllaç a la crònica que he escrit pel NÚVOL on trobareu una referència sobre el fotògraf i la seva obra.

Clickeu a sobre per obrir l'enllaç



dimecres, 23 de maig de 2018

Postals de Venècia

Fa unes setmanes vaig passar tres dies a Venècia, una ciutat que malgrat el turisme massiu que la visita segueix essent per mi una meravella. En tinc prou apartant-me dels carrers i monuments  més cèntrics per trobar-me en llocs silenciosos i tranquils que enamoren.

Aquí us deixo com a record algunes imatges de la ciutat, en el ben entès  que no són altra cosa que una petita col·lecció de postals fetes en un cap de setmana.

Clickeu a sobre per veure la resta de fotos

dimarts, 22 de maig de 2018

"Els homes del silenci"


El programa SENSE FICCIÓ de TV3 d’aquesta setmana “Els homes del silenci” ha estat dedicat al retorn del President Tarradellas i la reinstauració  de la Generalitat el 1977.
Està estructurat a partir de breus entrevistes a alguns dels personatges, tant catalans com del Govern i institucions de l’Estat que van participar de primera ma en aquell episodi cabdal de la transició.

Francament, escoltant el que diuen i reflexionant sobre la seva actuació un no pot deixar de pensar en la seva lucidesa i capacitat polítiques; en la seva valentia i generositat per afrontar un problema de la magnitud que suposava el retorn del President d’una institució considerada fins llavors il·legítima i la seva reinstauració; i fer-ho a la sortida d’una dictadura i en mig del soroll de sabres.

I, és clar, alhora se’t fa evident el poc nivell i la manca de capacitat negociadora dels polítics a de l’actualitat que són incapaços d’establir els ponts de diàleg mínims per donar sortida a la crisi institucional que vivim. Ans al contrari, des de fa molt de temps, no fan sinó escalfar la situació i fer cada cop més difícil una solució negociada que solucioni el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya.

Si no el vareu veure us recomeno que ho feu a través de TV3 a la carta o amb aquest enllaç:



diumenge, 20 de maig de 2018

L'Òpera dels dilluns


Avui continuarem escoltant la veu del contratenor. I ho farem amb un altre dels especialistes més prestigiosos, el francès Philippe Jaroussky, a qui el públic de Barcelona adora.

Canta una de  les àries barroques  més emblemàtiques: “Che faro sensa Euridice “ de l’òpera  “Orfeo i Euridice”  de Gluck.



divendres, 18 de maig de 2018

Sort, Km. 0.


La primavera és una bona època per alimentar l’esperit i anar a veure com es desgela la neu a les muntanyes; és el què vaig fer el passat pont de l’1 de maig. Entre passejada i passejada, vaig descobrir, a Sort, un parell de restaurants que també van enriquir la meva ànima gastronòmica. Es tracta de dues propostes diferents, una més informal, a base de tapes i platets: la del Cafè Pessets; l’altra més formal, a un restaurant amb estrella Michelin: el Fogony.

El Cafè Pessets està situat a l’edifici modernista de l’antic hotel Pessets, un lloc que combina el bar-restaurant amb una botiga de vins i formatges més un espai d’exposicions i actes socials. La cuina és Km.0 i l’elaboració molt cuidada i original. Escriuen la carta en una pissarra, el què vol dir que cada dia hi trobareu noves experiències culinàries. Ah, i si us agrada el Riesling, no deixeu de provar el del Pallars; nosaltres vàrem tastar l’EKAM de Castell d’Encús, espectacular.

Pel què fa al Restaurant Fogony, no us espanteu, tot i tenir una estrella Michelin, ofereixen un Menú de Proximitat (39 € més la beguda), amb la qualitat i l’enginy creatiu del seu menú degustació. Es tracta de cuina tradicional, tractada amb molt de “carinyo”. Us recomano especialment les espatlletes de conill confitades, malgrat la senzillesa del plat, són impressionants!!! Pel què fa al “Menú Confiança”, així anomenen al seu menú degustació i de preu molt competitiu (70€), ens van explicar que hi van “passant” els plats estrella, mai millor dit, dels seus 25 anys d’experiència.

Per cert, Fogony és el nom d’un efecte que fa el vent, que entrant fred i humit pel nord, es torna càlid i sec quan arriba al Pallars. Bon viatge.

Cafè Pessets
Avinguda dels Comtes de Pallars, 29,
25560 Sort,
Tel.: 973 62 05 17
http://www.cafepessets.com

Restaurant Fogony
Av. Generalitat, 45
25560 Sort
Tel.: 973 62 12 25


dijous, 17 de maig de 2018

Guants d'or


Guant blancs, guants de seda, guants de ferro. Hi ha tota mena de guants. I ara aquí tenim els Guants d’Or que ha dibuixat la imaginació de la Lluïsa.

Clickeu a sobre de la imatges per veure més guants


dimecres, 16 de maig de 2018

Lucky: La sort de tenir a Harry Dean Stanton com a protagonista.


Aquesta és una d’aquelles pel·lícules petites que es van fent grosses gràcies al boca a boca, a través de les recomanacions dels espectadors que es queden encantats per la senzillesa, la tendresa i l’humor. El film té la virtut de tocar temes greus amb lleugeresa i humor, i fer-nos reflexionar sobre la mort, la pèrdua i els temors de fer-se gran amb una estranya sensibilitat.
La clau de l’èxit i puntal absolut de Lucky és el seu actor principal, el mític actor Harry Dean Stanton, que amb 90 anys encara va trobar l’empenta per protagonitzar la que seria la seva darrera pel·lícula.  
Harry Dean Stanton és ben recordat per “París, Texas” de Wim Wenders i per ser l’etern secundari de tantes altres grans pel·lícules, com Alien o els films de David Lynch “Corazón salvaje” y “Una historia verdadera”.
David Lynch comparteix a Lucky alguns plans amb l’actor, en un film que potser precisament per això respira una aureola “lynchiana”, entesa com aquesta manera que té Lynch de mirar-se i mostrar l’estranyesa de la vida més anodina i quotidiana, i la capacitat de convertir petits detalls i gestos ordinaris en situacions úniques, extraordinàries i excepcionals.
Però no és David sinó un altre Lynch el que signa aquesta petita joia que parla sobre la vellesa i la mort amb mirada entranyable i divertida. El director de Lucky és un actor, John Carrol Lynch, més conegut pel seu paper a Fargo, dels Germans Coen, i que debuta en la direcció.
Lucky ens mostra el dia a dia d’un home de 90 anys en un petit poble de l’oest americà, fidel a les seves petites rutines quotidianes, capaç fins i tot de deixar-se emportar encara per una fugaç promesa d’amor i conscient que el temps s’acaba i la mort es va acostant. Lucky és, al mateix temps, un monumental homenatge a un actor de posat tranquil i gest controlat, capaç d’aconseguir que el seu rostre magre ompli i il·lumini tota la pantalla.
 


dilluns, 14 de maig de 2018

El maig del 68 a la SER

S’ha publicat el numero 29 de la Revista d’Humanitats i Economia “La maleta de Portbou”, que dirigeix en Josep Ramoneda. Està dedicat a dos temes, “El nuevo paradigma del feminismo” i “Las revoluciones del 68”.
Com sempre el nivell de les col·laboracions és excel·lent i la seva lectura molt recomanable.

Per presentar la revista es va emetre un programa de Radio Barcelona: “Tot és comèdia” que dirigeix la periodista Rosa Badia en el que alguns dels articulistes i altres convidats varen participar en un debat sobre el Maig del 68. Varem poder escoltar el mateix Ramoneda , en Lluís Boada - el nostre col·laborador-,  en Lluís Pascual, la Marina Subirats, en Josep Maria Martí i la Lídia Pujol.

Va ser un programa modèlic, molt ben conduït, i en el que els contertulis es van expressar amb claredat i rigor de manera que els oients es varen poder fer una bona idea del que va representar el fenomen del Maig del 68, els seus orígens, el seu impacte i les seves frustracions. És per això que us recomano que si teniu temps i el tema us interessa el podeu escoltar encara a través del postcast de la SER Barcelona en el següent enllaç:


I potser us agafaran ganes de llegir els texts de la Revista!

diumenge, 13 de maig de 2018

L'Òpera dels dilluns


M’agrada el cant dels contratenors. Fa uns dies vaig tenir una llarga conversa sobre els secrets i la tècnica d’aquestes veus amb la Mariona Sagarra, cantant i professora de cant. Per això, avui escoltarem una de les millors veus de contratenor del moment i en propers dilluns musicals les d’altres grans especialistes com Jaroussky, Mehta o Sabata.

Avui deleitem-nos amb la meraellosa veu d’Andreas  Scholl que ens ofereix un clàssic “Ombra mai fu” de l’òpera Xerxess d G.F.Haendel.



divendres, 11 de maig de 2018

Advocats mediàtics


Indiscutiblement, el signe dels temps que ens toca viure el defineixen els experts que més apareixen en cada moment en els mitjans de comunicació. Fins fa molt poc, les estrelles mediàtiques eren els experts economistes que ens explicaven perquè no s’havia pogut predir l’abast de la crisi econòmica descomunal que va assolar el país, què s’havia fet malament, i què s’havia de fer per no repetir-la en el futur. Era el període de glòria del pessimista Niño-Becerra, del simpàtic Gay de Liébana, del saberut Sala-Martín, del trempat Leopoldo Abadía, i del mortificant Bernardos Tret d’aquest últim, tots els altres han desaparegut.

Fins fa encara menys, va ser el torn dels politòlegs i experts en Dret Polític i/o Constitucional, qui els va pertocar il·lustrar-nos sobre la legalitat, il·legalitat, i legitimitat de lleis i reglaments que sortien del Parlament i govern català, i sobre la constitucionalitat o no del dret a decidir i els instruments polítics per exercir-lo. Aleshores, sortien a la palestra eximis professors com el convincent Pérez-Royo, el ponderat Xavier Arbós, el desconcertant Joan Queralt, l’enèrgica Mercé Barceló, i el circumspecte Ferran Requejo, entre d’altres. Tots ells semblen arraconats ja per l’acceleració dels esdeveniments.

I com tot és susceptible d’empitjorar, ara, malauradament, és l’hora dels advocats penalistes, que són els encarregats d’explicar-nos, amb el seu estrany argot, per què hi ha polítics a la presó, per què no haurien de ser-hi, què els hi pot passar, i què no els hauria de passar, tot això, adobat amb crítiques unànimes als abusos judicials i a l’autoritarisme insofrible de l’Estat, i al·lusions puntuals a les legislacions processals alemanya, belga, suïssa, i britànica, sense descartar-ne d’altres països en el futur. El protagonisme és, doncs, pel transcendent Van der Eynde, per l’emprenyat Jordi Pina, pel pragmàtic Xavier Melero, per l’extravagant Gonzalo Boye, i per  l’ensopit Alonso-Cuevillas, el més encantat de tots per la seva inesperada ubiqüitat.  

Però miri com es miri, que ens siguin familiars les cares, les veus i les expressions dels advocats penalistes és l’inevitable conseqüència d’una desoladora realitat, sobre la que no cal estendre’s per ser prou coneguda per tothom. Com a col·lega, els hi desitjo el major dels èxits professionals al que tots ells aspiren: que els seus clients quedin absolts amb tots els pronunciaments favorables a la primera oportunitat possible. O, si més no, en llibertat.


dijous, 10 de maig de 2018

Batllori vs Llerena

Un altre magnífic acudit d'en Batllori.



dimecres, 9 de maig de 2018

"Vida privada" a TV3



Ahir TV3 va emetre el primer capítol de Vida Privada. Una pel·lícula de producció pròpia basada en la novel·la de Josep Maria de Sagarra dirigida per Sílvia Munt i interpretada per un estol de grans actors i actrius catalans.

Us haig de dir que em va agradar moltíssim. L’ambientació, el vestuari, el ritme de la narració, la direcció d’actors i les seves interpretacions. Tot em va semblar rodó. El proper dilluns es projectarà la segona part. Per si ahir no vareu veure la primera us recomano que la repesqueu abans a TV3 a la carta, bé sigui a l’ordinador en aquest enllaç : http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/vida-privada/vida-privada-capitol-1/video/5763048/ o directament a través de la vostra televisió. 

Una producció com aquesta  ens fa maleir encara més l’ignominiós ofec econòmic de TV3 que el Govern espanyol està provocant  a través de la maniobra d’exigència del pagament de 140  milions en concepte d’ IVA d’exercicis anteriors, i que està bloquejant la producció pròpia de la cadena.



dimarts, 8 de maig de 2018

SIM, dibuixant de la revolució.


Amb aquest títol, Viena Edicions acaba de publicar el llibre de Joan Prados i Jaume Rodon sobre el dibuixant José Luis Rey Vila, el qual va utilitzar el pseudònim Sim durant el període de la guerra civil, quan, en paraules de Carles Fontseré, va fer “una iconografia de la revolució”, un vertader monument històric. Els autors han fet una reconstrucció minuciosa de la vida i trajectòria artística d’un més dels nostres talents oblidats, amb el mèrit afegit de partir pràcticament de cero. Com succeeix en aquests casos, només la curiositat, la persistència, una voluntat detectivesca i l‘amor creixent per la recerca i per l’objecte de la mateixa, la passió, en fi, permeten de reconstruir la biografia i de retrobar l’obra fragmentada i dispersa. Els autors de l’estudi són un exemple de vocació tardana i d’amateurisme ben succeït. Vaig sentir explicar a Ramon Margalef, el gran ecòleg, que aquesta mena d’autors són a l’origen de molts dels avenços i grans descobertes de la ciència i la cultura. De fet, ell mateix n’era un exemple dels més esclatants.

Rey Vila, nascut a Cadis amb el segle XX, era fill d’un agent de duanes i consignatari del port de « la tacita de plata » que va voler que s’eduqués en anglès a un col·legi religiós de Gibraltar on es donava una gran importància a les belles arts. El 1918, decidida la seva vocació artística, va elegir la Barcelona noucentista i la Llotja per la seva formació. En la ciutat socialment convulsa d’aquells anys també va conformar la seva sensibilitat social, que es reforçaria durant el seu període militar al bord del vaixell Cataluña, el qual va donar suport als soldats espanyols que lluitaven al Marroc i foren derrotats a Annual. Els testimonis d’aquells soldats vençuts sobre l’horror de la guerra i la incompetència dels comandaments militars, el va acabar d'inclinar  vers posicions anarquistes, sobretot pel que feia a l’estil de vida: vegetarià, nudista, esperantista...
Quan va tornar a Barcelona, després d’un període de viatges amb que va voler celebrar l’acabament del servei militar, es va convertir en un notable il·lustrador i publicista, activitat que el llibre mostra profusament, destacant, per la bellesa i quantitat, els cartells que va fer per a la botiga Sant Eulàlia i la revista Ford. Aquest confort professional, com en tants altres casos, es va veure interromput bruscament per la rebel·lió militar de 18 d’abril de 1936. En canvi, la seva trajectòria artística ascendent, en lloc d’aturar-se, va fer un salt insospitat que el convertiren de manera immediata, des de l’endemà 19 de juliol, en el gran dibuixant de la revolució. Les figures i escenes que va captar aquell dia en els carrers de la Barcelona resistent i revolucionària foren recollides en el volum Estampas de la Revolución española i són d’una vivesa impactant, magnífiques. Juntament amb 12 Escenas de guerra; Jornadas heroicas. Julio 1936; altres dibuixos que els autors han recollit i anomenat Cuarderno del horror, juntament amb els cartells que va fer per a la CNT.UGT i la Generalitat de Catalunya, li garanteixen merescudament un lloc singular en la nostra història de l’art.

El llibre, que segueix la seva vida i trajectòria per l’exili parisenc fins a la mort de l’artista l’any 1983, revela el misteri del pseudònim militant Sim. Els autors sostenen la hipòtesi interessantíssima, amb arguments del tot versemblants, que prové de les tres primeres lletres del nom de Simone Weil, la idealista delicada i profunda pensadora, que fou una amiga molt estimada del dibuixant i va venir a Barcelona per incorporar-se a la Columna Durruti. Va ser una musa per Rey Vila a l’alçada de l’obra que aquest ens deixà aquells anys.

La Galeria Art Petritxol, ara al carrer Consell de Cent, 315, a més de tots el quaderns editats, ofereix fins el 25 de maig una mostra dels dibuixos que han anat recollint els autors, així com els galeristes, emparentats amb Sim. És una bona ocasió per confrontar algunes de les obres editades en aquest esplèndid volum amb l’obra original, la qual cosa permet d’acabar-les de situar en el seu just valor.


                Clickeu a sobre si voleu veure més imatges de SIM


diumenge, 6 de maig de 2018

L'escenografia de Demon


Fa dos dilluns us parlava de l’extraordinària  muntatge de l’òpera Demon al Gran Teatre del Liceu. La força plàstica del decorat,  la posta en escena i la seva il·luminació varen fer que m’animés a fer unes fotografies amb el mòbil perquè al Liceu hi vaig sense càmera. L’experiència ha servit per deixar constància del nivell que han assolit les micro càmeres dels telèfons que, com veureu, fins i tot amb molt baixes llum i a considerable distància poden donar resultats prou satisfactoris. Fins i tot el reportatge que vaig penjar en format vídeo al You tube dóna uns resultats prou satisfactoris. Això sí, tornareu a escoltar la veu del baix rus, recentment desaparegut, Dmitri Hvorostovsky però aquest cop acompanayant les imatges del Liceu.





dissabte, 5 de maig de 2018

Carta de Gemma Nierga a Ernest Lluch



Davant de  l’anunci de disolució d’ETA  les grans forces polítiques de la dreta d'aquest pais estan reaccionant, com sempre, amb una actitud venjativa i acarnissada,  com si en lloc de sentir-se satisfetes i alleugerides els enutges  la definitiva desaparició d’aquest enemic que tants rèdits politics els ha procurat...

Per això, és bo llegir avui la carta oberta que la periodista Gemma Nierga, que va viure molt directament l’assassinat de  l’Ernest Lluch,  li escriu a eldiario.es



dijous, 3 de maig de 2018

La història de la ciència com mai te l'han explicat.


Encara que Sant Jordi ja ha passat, vull recomanar-vos un llibre que us acostarà al món de la ciència: La història de la ciència com mai te l'han explicat., d'Ignasi Llorente.
Si ens preguntem què és la ciència, trobarem moltes possibles respostes. A mi m'agrada força la que dóna l'autor del llibre: La ciència és una actitud de compromís amb el dubte, en la cerca continuada de la veritat sobre el món que ens envolta. Un dubte que implica no donar cap hipòtesi per certa fins que l'haguem verificat experimentalment, i estar oberts a que noves hipòtesis desbanquin o perfeccionin les que en un moment donat estan vigents.

Ja dins del llibre, Llorente ens acompanya en un camí en el que trobarem una gran quantitat de personatges singulars, i, sovint genials, que amb la seva actitud i el seu treball han fet avançar la ciència des de l'antiga Grècia fins els nostres dies.
Trobarem, entre molts d'altres, Tales de Milet, recordat pels seus desenvolupaments en matemàtiques i geometria, i que va evitar una guerra gràcies a l'astronomia; Al-Khwarizmi, que va permetre la conservació de molts textos científics grecs mitjançant la seva traducció a l'àrab, i ens va aportar la numeració decimal hindú;  els grans genis de l'astronomia, la cosmologia i la física:  Brahe, Kepler, Galileu i Newton; el fundador de la química moderna, Lavoisier, els desenvolpadors de l'electricitat i l'electromagnetisme: Faraday i Maxwell;  l'autor de la teoria de l'evolució Charles Darwin o el gran pare de la física moderna, Albert Einstein.

Tots ells van haver de treballar dur per avançar en la resolució dels seus dubtes, i alhora van llegar nous dubtes als que els van seguir. El camí resta obert, però el seu seguiment és apassionant. Per recórrer-lo us recomano el llibre d'Ignasi Llorente, que està escrit amb rigor i amenitat. Després de llegir-lo ens fa sentir  més a prop del món de la ciència.



dimecres, 2 de maig de 2018

Autobiografies, espies i un estafador


En els darrers anys molts autors estan perdent el pudor que els feia camuflar la seva vida a través de la ficció i ens ofereixen descarnadament els aspectes més íntims de la seva biografia. 

Aquest és el cas del poeta i novel·lista aragonès Manuel Vilas, qui a “Ordesa” (Alfaguara) es despulla parlant-nos dels pares, ja morts, els amics, el divorci, la feina, les ciutats on ha viscut i els fills sense estalviar l’amargor de l’aparició de la depressió i l’alcoholisme. I tot amb un llenguatge quirúrgicament precís enmig d’un desordre aparent.

Amb molta menys cruesa, el barcelonès Julià Guillamon ens parla dels carrers on va néixer i créixer a “El barri de la Plata” (L’Avenç), un indret, enganxat a la Rambla del Poblenou, on habitatges i indústries es barrejaven als anys 50 i 60 i que des dels anys 70  contempla el tancament de les fàbriques en benefici del que hem vingut a anomenar ‘gentrificació’. També aquí apareixen la família i els amics, sovint com un homenatge sentit i sempre amb molt bona literatura.

Acabo proposant la lectura de dos autors ja coneguts i que estan entre els meus imprescindibles. L’octogenari John Le Carré manté viu el pols narratiu i fins i tot retorna a la vida a Smiley i alguns dels seus homes a “El llegat dels espies” (Edicions 62 i Planeta). Una investigació  sobre una operació d’intel·ligència durant la guerra freda posa en problemes a un espia retirat que s’haurà d’enfrontar no sols al passat històric i professional sinó també al record de l’amor.

Finalment, l’aragonès resident a Barcelona Ignacio Martínez de Pisón es dedica a “Filek” (Seix Barral), com ja havia fet a “Enterrar a los muertos”, a investigar en arxius històrics una vida, en aquest cas la d’un estafador austríac que després d’un seguit d’enganys i de problemes amb la justícia per Europa va acabar pres a l’Espanya de la Segona República. Amb la victòria de Franco, Albert von Filek va intentar fer-se un espai i va aconseguir convèncer a l’entorn del dictador de que tenia la patent d’un combustible revolucionari amb el qual podria resoldre la dependència energètica del règim autàrquic. I sí, d’entrada ho va aconseguir. Sols d’entrada.




dimarts, 1 de maig de 2018

"Verguenza" de Baltasar Garzón


La veritat és que no sé quina actitud em sembla més nefasta i repugnant:

Si la del jurat que no ha considerat que la brutal agressió que va patir la noia als Sanfermins era una violació, i en particular la del jutge que va dir clarament que no hi havia hagut ni agressió.

O la del Ministre d’un Govern que no para de manipular la justícia i ara que li convé calmar l’indignada opinió pública fa unes declaracions desmarcant-se del jutge.

O la de les Associacions de jutges i fiscals i el CGPJ que fent gala d’un corporativisme absolut critiquen al Ministre i no l’aberrant sentència judicial dels seus col·legues.

Per tot això us proposo que llegiu l’excel·lent article que va publicar el jutge Garzón sobre el tema. Aquest sí que entre tots, el Govern del PP i l’estament judicial en estreta col·laboració, el varen expulsar de la carrera judicial amb l’excusa que havia ordenar unes escoltes d’uns advocats que estaven compinxats amb els seus clients corruptes i mafiosos. Aquest és el país i la justícia que  tenim!   



diumenge, 29 d’abril de 2018

L'Òpera dels dilluns


Aquest dies Maria Bayo està interpretant la funció teatral “Master Class” al Teatre Borràs  de la que ja varem parlar fa uns dies al Blog.
Avui, per homanetjar-la, l'escoltarem cantant i per això he triat l’ària “Resino imbalsamate” de “La Calisto” de la que en va fer el seu dia una gran creació. Aquí teniu la seva meravellosa veu que s’adiu perfectament a l’obra que canta.


dijous, 26 d’abril de 2018

L'anàlisi d'en Juliana

Com sempre, els anàlisi d'Enric Juliana són especialment precisos. Aquí teniu el que ha publicat avui mateix.


dimecres, 25 d’abril de 2018

Punts de vista 7


Les imatges de TONI CATANY són, per sobre de tot, diferents, singulars. És molt difícil sintetitzar en poques ratlles una obra tan diversa però si hagués de triar una sola paraula per definir-la aquesta seria, sens dubte, experimentació. Catany ha investigat profundament les tècniques i els materials fotogràfics per crear imatges amb una personalitat ben diferent del que estem acostumats a veure. Són coneguts els seus treballs amb la tècnica Polaroid de gran format combinada amb el positivat en papers aquarel·la amb els que aconsegueix uns colors i unes textures ben singulars. Podríem parlar potser d’una certa adscripció al corrent pictorialista però amb una actualització tècnica i estètica que suposa una renovació total. Quan contemplo algunes de les seves natures mortes composades de fruites,  flors i altres materials tinc a vegades la impressió d’estar davant d’un quadre d’Antonio López. Potser la pràctica de la pintura en la seva joventut hi tingui alguna cosa a veure. El nu ha estat un altra dels seus temes favorits i la recreació del món clàssic a través de l’escultura, potser el paradigma de l’art clàssic, és un altra dels seus treballs més destacats.

“Formentera” (1969)  Toni Catany

Però vet aquí que he triat una imatge de Catany ben diferent de tot el que acabo de comentar. Pertany a la seva  primera època i va ser disparada en una illa del mediterrani, que tant ha inspirat la seva obra. Es tracta d’un tema i una tècnica molt allunyades de la seva obra posterior. Té, això sí, la sensibilitat d’un mestre i resulta per a mi d’una gran emotivitat.
Formentera era encara a finals dels anys seixanta una mena de paradís terrenal allunyat dels circuits més turístics de la resta de la costa mediterrània i en particular de les Balears. La pagesia podia conviure encara amb pocs turistes estiuencs ben informats i grups de hippies que vivien tot l’any a l’illa. No sé com devien ser aquestes relacions però la fotografia em fa pensar que encara hi havia lloc per la sorpresa, per l’emoció.
El retrat d’aquest pagès que ronda el vuitanta anys així ho prova. Amb un barret de palla que el protegeix del sol d’estiu el nostre home seu en una terrassa al costat de la platja. És l’hora del bany pels turistes i potser la del vermut per a ell. És un vell polit, ben afaitat, amb el bigoti cuidat, i amb el barret de palla que el protegeix del sol; passa l’estona mirant embadalit la gent que arriba i marxa de la platja fins que es faci l’hora de dinar. 

De sobte passa molt a prop seu, ben bé a tocar, una noia ben maca amb biquini.
I li fa aixecar el cap i mirar-la sense dissimular, descaradament. Els ulls li brillen amb una extraordinària intensitat. La nostra mirada es concentra en aquests ulls petits, vius i a través d’ells estem també mirant el cos d’aquesta noia tan maca. La boca s’entreobre també en un senyal evident d’admiració.  El conjunt de la seva expressió reflecteix una sensació de simpatia envers la noia, d’evocació potser d’alguna altra dona.
La tècnica de la foto és magnífica i ajuda a dibuixar perfectament la situació. És possible pel que veiem que hagi estat feta amb un teleobjectiu que permet en una situació de considerable lluminositat aconseguir aquest desenfocament selectiu. Vegem. El fragment de l’esquena de la noia està fora de focus i amb la tira del biquini defineix perfectament l’objecte però en dóna només una visió poc precisa. D’altra banda el fons de la fotografia, clarament desenfocat, no ens distreu gens de la cara del nostre home. El primer pla, que ocupa gairebé la meitat de la imatge pren llavors tota la seva potencia i ens és possible apreciar la gran la riquesa de matisos de la seva expressió. I ens preguntem. Trobaríem avui algun pagès o pescador de la costa que s’assegués un migdia i mirés amb aquesta il·lusió una turista? Em sembla que això, com la pau i la tranquil·litat de Formentera, és cosa passada, pròpia d’un paradís perdut.

dimarts, 24 d’abril de 2018

"Passejades de Nobels" a CaixaForum



Fa tot just una setmana es va inaugurar a Caixaforum una exposició de fotografia molt interessant en la que es presenta un treball fotoperiodístic de llarga durada sobre els Premis Nobel de Literatura en el que s'ha fet un seguiment de la seva vida quotidiana.

Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL.




diumenge, 22 d’abril de 2018

L'Òpera dels dilluns

El pàssat divendres vaig anar, gràcies a l'amiga M. Jesús C, a l'assaig general de l'òpera rusa Demon, del compositor Anton Rubinstein. No és una obra massa representada i com m'acostuma a passar amb les òperes russes resulta una mica feixuga. Però en aquest cas el repartiment és molt bo i sobretot el montatge escènic realment extraordinari.
De moment, avui he triat l'ària del dimoni interpretada per un joveníssim Dimitri Hvorotobsky que, com sabeu, va morir, encara jove, fa molt poc.
D'ací uns dies penjaré un petit reportatge fotogràfic amb imatges de l'escenografia que tant em va agradar perquè la pugueu apreciar.



Sant Jordi i el Drac català


Demà és Sant Jordi i una vegada més la LLuïsa ens fa un dels seus regals. Aquí teniu Sant Jordi i el nostre Drac dormint i jugant pacificament amb la canalla...

Clicka a sobre per veure la imatge en gran format


dissabte, 21 d’abril de 2018

"L'Empestat" a la Sala Beckett


L'Hermínia m'ha parlat molt bé de "L'Empestat", una obra de teatre que es representa la Sala Beckett. I m'ha fet llegir una crítica que la Neus, una espectadora, va penjar als comentaris del TR3SC. Com que m'ha semblat força interessant em permeto publicar-la avui al Blog perque els nostres lectors puguin gaudir també d'aquesta recomanació. Gràcies Neus!


“El pensament és el llenguatge, i l’intel·lecte està en la parla”. “A mi em diuen l’empestat, l’home tort, el desdenyat. Sóc l’Estrany, el malentès, l’Home Revoltat. L’un i l’altre, i tot plegat”.

“L’Empestat”, una obra que no us deixarà gens indiferents. “L’Empestat” es va estrenar a Girona el 28 de novembre de 2015 dins del Temporada Alta i jo la vaig veure a La Seca Espai Brossa durant el Festival Grec de 2016. La posada en escena que ha triat en Xavier Albertí, director d’aquest muntatge, no us deixarà gens indiferents. Un piano i pluja... Carles Pedragosa toca el piano i, juntament amb Jordi Oriol, reciten i emeten sons, buscant les diferents capacitats acústiques de la veu. Tot ho fan sota la pluja, una pluja que cau incessant sobre tots dos durant tota l’hora que dura la representació. Realment és espectacular !!! De fet la caixa del piano es converteix en una espècie de banyera on en Jordi Oriol entra i surt sense parar, mentre recita els versos de l’obra. “L’Empestat” escrit per Jordi Oriol, és el fruit de la barreja d’elements de l’obra “La Pesta” d’Albert Camus i de “La Tempesta”( la darrera obra de Shakespeare).

Amb aquest text, l’autor ens porta a reflexionar sobre la capacitat que té el llenguatge en el procés de creació del pensament, i com alhora, la paraula ens fa presoners. L'autor juga amb el llenguatge, la musicalitat del text i la posada en escena en igual de condicions. El text a part de ser genial, està escrit en vers. La música, en directe, és un element indeslligable a l’escena. Carles Pedragosa interpreta al piano durant tota l’estona fragments de la Simfonia número 17 de Beethoven (Titulada “La Tempesta”). I la posada en escena, amb la pluja incessant, li dona molta força a l’obra. Els dos protagonistes del muntatge són Ivan (Jordi Oriol) i Gabriel ( Carles Pedragosa). Es troben sols enmig del mar. Han estat condemnats al ser alliberats. El do de la paraula, que li han donat els deus a Ivan, farà que visqui torturat per una llengua que només li servirà per evocar el món que l’ha traït. Sensacionals les actuacions de tots dos actors !!!! No us la podeu perdre !!!!

Neus

dijous, 19 d’abril de 2018

Forgendros III

Aquesta és la tercera entrega dels inoblidables acudits d'en Forges, en una minisecció que, pel que em diuen, està agradant força.

             Clickeu a sobre de l'acudit per veure tota la sèrie 





dimecres, 18 d’abril de 2018

Xanc i Meli


Aquest mes continuaré amb la meva recomanació de restaurants propers a sales de teatre. En aquesta ocasió es tracta d’una sala del circuït alternatiu: La Gleva Teatre, al barri del Farró, al costat de Gràcia. Es tracta d’una sala petitona, igual que el restaurant del què us parlaré avui: el Xanc i Meli, situat ben a prop. El nom del restaurant, promet, són originals i agafen una expressió de Cadaqués que, tot i que es refereix a un plat de suquet de peix, també fa referència a què una cosa està “per sucar-hi pa”! Pel què sembla, Cadaqués era el lloc d’estiueig dels propietaris: l’Ignasi Teixidor i en Joan Tharrats.

Xanc i Meli ofereix plats per sucar-hi pa literalment: bacallà amb musselina d’alls i samfaina, mandonguilles amb sípia o amb pèsols, menuts de vedella ofegats, ous atropellats amb botifarra i ceba caramelitzada..., plats de cullera a preus molt raonables. L’oferta de vins –catalans- també és molt continguda de preu. I de postres unes trufes de xocolata negra, de pecat, a banda dels taps de Cadaqués, les torrades de Santa Teresa o una tatin casolana. Els caps de setmana hi podeu anar a fer el vermut.

A banda de les tres o quatre taules de l’entrada i uns quants tamborets alts a la barra, disposen d’una sala, passada la cuina, amb quatre o cinc taules més que permet fer reserves per petits grups. L’interiorisme d’Aureli Mora i Omar Ornaque (AMOO: http://amoo.cat/XANC-I-MELI), ha estat publicat en una revista grega de l’especialitat que tenen per consultar, a la vostra disposició. Curiositats de la vida.


Xanc i Meli, Francolí, 53
Tel. 655.073.104


dimarts, 17 d’abril de 2018

World Press Photo 2018

 Premi foto de l’any.  Protesta contra el president Nicolás Maduro.Foto: Ronaldo Schemidt

Ben aviat es presentarà a al CCCB l'exposició dels treballs guanyadors del World Press Photo 2018.

Aprofitant que la Silvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, ha actuat enguany com Secretària del Jurat internacional dels Premis l'hem entevistada al NÚVOL i ens ha explicat de primera mà el funcionament dels premis més prestigiosos de fotoperiodisme. 
Aquí teniu l'entrevista:


diumenge, 15 d’abril de 2018

L'Òpera dels dilluns

Diana Damrau és una cantant que enamora i avui l’escoltarem en l’ària “Je Veux Vivre”, de Roméo et Juliette, l’òpera de Gounod.